Cuento: "Una gran persona"
Autor: Anna Reig Hernández
Curso: 6º PIL del CEIP Enric Valor de Alicante
© El Autor. Todos los derechos reservados
..........................................................
Em diuen Victòria i el dia que el meu amic Pau va arribar de València em va dir que havia assistit a la presentació d’un llibre de Josefina Delume. Em va dir que es va quedar tan impressionat que volia contar-nos la seua història.
Fa uns 18 anys en un hospital una dona entresuada i tombada en un llit estrenyia fort per donar-li vida a una persona, una persona que al quart d’hora ja estava fora. Era la bonica Josefine Delume. Quan els seus pares estaven mirant-la van trobar-li un defecte: tenia uns ulls molt grans, el nas petit i a cara més grossa. Així doncs ho van consultar amb el metge. Els van fer esperar i quan per fi va eixir el metge, va dir amb cara un poquet tristona:
- Senyor Delume, he de comunicar-vos que l’aspecte que té la seua filla no és pel seu aspecte natural, és perquè té una malaltia, té Síndrome de Down.
Als pares, agafats de la mà, les cares els van canviar completament, se’ls van fer tristona. Va ser un derramament de llàgrimes, tothom plorant per la trista malaltia que tenia Joe (així pensaven nomenar-la).
Quan la van portar a casa els tres primer anys van ser de desacord i confusió, perquè no sabien que podien fer amb Joe. Tothom a qui preguntaven deia que la deurien de portar a una guarderia especialitzada per a aquestes persones, però la seua germana major, Llibertat, va dir que haurien de portar-la a una guarderia normal, on anaven tots els xiquets. Així dons, la van portar on va aconsellar Llibertat, però en la guarderia no aprenia res, no entenia, i a voltes tornava a casa plorant perquè la guarderia era massa gran per a ella.
L’únic que tranquil·litzava a Joe era que la sua germana li llegira alguna cosa, poemes, contes, articles...
Quan va passar el temps, als deu anys, van provar en col·legis i més col·legis però no aconseguien res. I van decidir ells mateixos ser els seus mestres, ja sabien que costaria molt de treball i esforç, però volien que la seua filla, de major, fora tan independent com una persona normal.
Un dia van portar a Joe al parc per a passar e matí ensenyant-li paraules de la natura: arbre, pardal, flor... Va costar moltes hores que les aprenguera i quan va acabar la lliçó, sa mare la va deixar que jugara amb els altres xiquets que hi havia. A l’apropar-se, els xiques es van allunyar d’ella dient-li:
- Què et passa a la cara?
Era una pregunta que ja li havien fet moltes vegades. Però ella, farta i amb dificultat, va contestar de la mateixa manera que ja ho havia fet abans moltes vegades:
- No em passa res, tinc Síndrome de Down.
- Ha, ha, ha...! Seràs la xiqueta Down, Down, Down..., ha, ha,ha...!- Va dir un dels xiquets rient-se.
- I tu clown, clown, clown, clown...- Va respondre ella perquè sa mare li havia explicat que així es deia pallasso en francès i anglès.
- No et fiques amb ella, no veus que el que té és una malaltia normal- Va dir un altre dels xiquets.
Quan va arribar l’hora d’anar-se’n, els xiquets li van demanar perdó mentre se n’anava.
L’endemà va començar la classe de lectura a sa casa. A Joe li costava molt aprendre a llegir i a escriure. Quan tenia dotze anys per fi ho va aconseguir. Sa mare li va regalar uns llibres, però ella creia que no li agradarien.
Un dia la va trobar al llit llegint un llibre. La mare es va estranyar, com que Joe pareixia feliç no l va comentar i la va deixar llegint. Eixa escena de lectura es va repetir moltes nits seguides. Així la mare va descobrir la seua passió per la lectura.
Quan per fi Joe havia llegit tots els llibres que tenia a casa ja anava 3r d’ESO.
Les coses que s'explicaven a classe li costaven molt d’aprendre, però al final, amb el seu esforç, acabava aprenent les lliçons.
Un dia a l’hora del descans, el professor e va quedar mirant-la perquè li sorprenia mol el que Joe estava fent: estava escrivint. El professor no volia xafardejar molt el que estava fent i la va deixar continuar, però es a quedar durant tota l’hora del descans mirant-la.
A l’institut va fer amics però no es n’anava molt amb ells, perquè sempre escrivia en les hores d’esbarjo. Així ho va fer durant tot el curs, això no li va permetre relacionar-se molt. Ningú sabia el que estava escrivint i tampoc ningú volia preguntar-li.
Quan van passar els anys, ella ja en tenia divuit, va acabar publicant un llibre mot gros sobre la seua vida. Aquest llibre era allò que estava escrivint a tota hora durant aquells anys. En les seues pàgines descobrim que Joe era dolça, sensible, alegre, enginyosa, generosa, tranquil·la, treballadora, molt independent, activa, agraïda, maternal, atenta, observadora, disposada a tot, a la tendresa i a l’acció... i et fa sentir a gust quan estàs amb ella.
Fa uns 18 anys en un hospital una dona entresuada i tombada en un llit estrenyia fort per donar-li vida a una persona, una persona que al quart d’hora ja estava fora. Era la bonica Josefine Delume. Quan els seus pares estaven mirant-la van trobar-li un defecte: tenia uns ulls molt grans, el nas petit i a cara més grossa. Així doncs ho van consultar amb el metge. Els van fer esperar i quan per fi va eixir el metge, va dir amb cara un poquet tristona:
- Senyor Delume, he de comunicar-vos que l’aspecte que té la seua filla no és pel seu aspecte natural, és perquè té una malaltia, té Síndrome de Down.
Als pares, agafats de la mà, les cares els van canviar completament, se’ls van fer tristona. Va ser un derramament de llàgrimes, tothom plorant per la trista malaltia que tenia Joe (així pensaven nomenar-la).
Quan la van portar a casa els tres primer anys van ser de desacord i confusió, perquè no sabien que podien fer amb Joe. Tothom a qui preguntaven deia que la deurien de portar a una guarderia especialitzada per a aquestes persones, però la seua germana major, Llibertat, va dir que haurien de portar-la a una guarderia normal, on anaven tots els xiquets. Així dons, la van portar on va aconsellar Llibertat, però en la guarderia no aprenia res, no entenia, i a voltes tornava a casa plorant perquè la guarderia era massa gran per a ella.
L’únic que tranquil·litzava a Joe era que la sua germana li llegira alguna cosa, poemes, contes, articles...
Quan va passar el temps, als deu anys, van provar en col·legis i més col·legis però no aconseguien res. I van decidir ells mateixos ser els seus mestres, ja sabien que costaria molt de treball i esforç, però volien que la seua filla, de major, fora tan independent com una persona normal.
Un dia van portar a Joe al parc per a passar e matí ensenyant-li paraules de la natura: arbre, pardal, flor... Va costar moltes hores que les aprenguera i quan va acabar la lliçó, sa mare la va deixar que jugara amb els altres xiquets que hi havia. A l’apropar-se, els xiques es van allunyar d’ella dient-li:
- Què et passa a la cara?
Era una pregunta que ja li havien fet moltes vegades. Però ella, farta i amb dificultat, va contestar de la mateixa manera que ja ho havia fet abans moltes vegades:
- No em passa res, tinc Síndrome de Down.
- Ha, ha, ha...! Seràs la xiqueta Down, Down, Down..., ha, ha,ha...!- Va dir un dels xiquets rient-se.
- I tu clown, clown, clown, clown...- Va respondre ella perquè sa mare li havia explicat que així es deia pallasso en francès i anglès.
- No et fiques amb ella, no veus que el que té és una malaltia normal- Va dir un altre dels xiquets.
Quan va arribar l’hora d’anar-se’n, els xiquets li van demanar perdó mentre se n’anava.
L’endemà va començar la classe de lectura a sa casa. A Joe li costava molt aprendre a llegir i a escriure. Quan tenia dotze anys per fi ho va aconseguir. Sa mare li va regalar uns llibres, però ella creia que no li agradarien.
Un dia la va trobar al llit llegint un llibre. La mare es va estranyar, com que Joe pareixia feliç no l va comentar i la va deixar llegint. Eixa escena de lectura es va repetir moltes nits seguides. Així la mare va descobrir la seua passió per la lectura.
Quan per fi Joe havia llegit tots els llibres que tenia a casa ja anava 3r d’ESO.
Les coses que s'explicaven a classe li costaven molt d’aprendre, però al final, amb el seu esforç, acabava aprenent les lliçons.
Un dia a l’hora del descans, el professor e va quedar mirant-la perquè li sorprenia mol el que Joe estava fent: estava escrivint. El professor no volia xafardejar molt el que estava fent i la va deixar continuar, però es a quedar durant tota l’hora del descans mirant-la.
A l’institut va fer amics però no es n’anava molt amb ells, perquè sempre escrivia en les hores d’esbarjo. Així ho va fer durant tot el curs, això no li va permetre relacionar-se molt. Ningú sabia el que estava escrivint i tampoc ningú volia preguntar-li.
Quan van passar els anys, ella ja en tenia divuit, va acabar publicant un llibre mot gros sobre la seua vida. Aquest llibre era allò que estava escrivint a tota hora durant aquells anys. En les seues pàgines descobrim que Joe era dolça, sensible, alegre, enginyosa, generosa, tranquil·la, treballadora, molt independent, activa, agraïda, maternal, atenta, observadora, disposada a tot, a la tendresa i a l’acció... i et fa sentir a gust quan estàs amb ella.
La noticia de la publicació va eixir a la televisió, a la ràdio, als periòdics... i ara molta gent la coneix i la vol.
Aquestes persones amb Síndrome de Down caminen pels carrers de la nostra ciutat i no les coneixem.
Tots podem arribar a ser com Joe.
Aquestes persones amb Síndrome de Down caminen pels carrers de la nostra ciutat i no les coneixem.
Tots podem arribar a ser com Joe.
Alacant, 10 de novembre de 2008
© Anna Reig Hernández
No hay comentarios:
Publicar un comentario