miércoles, 28 de abril de 2021

Los libros del mes de abril: "El pequeño hoplita"

 

Reseña:

Acércate a los grandes autores de la literatura de adultos a través de esta colección de álbumes ilustrados para los más pequeños.

En Mi primer Arturo Pérez-Reverte descubrirás la historia de la famosa batalla de Termópilas, con un niño como testigo de los acontecimientos y una importante misión que cumplir.

Autor:

Arturo Pérez-Reverte Gutiérrez (Cartagena, de noviembre de 1951) es un escritor y periodista español, miembro de la Real Academia Española desde 2003. Antiguo corresponsal de RTVE y reportero destacado en diversos conflictos armados y guerras; es el autor, entre otras, de la saga Las aventuras del capitán Alatriste y la trilogía de Falcó.

Ilustrador:

Fernando Vicente, sus primeros trabajos como ilustrador aparecieron en la primera mitad de la década de los ochenta, en las revistas Madriz -donde publicaría de forma continuada tanto en el ámbito de la ilustración como de la historieta- y La luna de Madrid. Tras este primer periodo, durante cerca de una década dejó de lado la ilustración como su principal actividad profesional, para pasar al sector de la publicidad, donde sería director de arte en diversas agencias.

De vuelta al mundo de la ilustración, desde 1999 hasta la actualidad publica asiduamente en el diario El País y sus diversos suplementos, siendo de especial importancia sus colaboraciones en el cultural Babelia. Gracias a este trabajo ha ganado tres premios Award of Excellence de la Society for News Design. Sus diseños han aparecido también en revistas como Europa Viva, Ronda Iberia, Lápiz, Rock de Lux, Vogue, Playboy, Gentleman, Letras Libres, Interviú, Cosmopolitan o DT.

Además de su trabajo para prensa diaria y revistas, ha realizado portadas de libros y discos, así como las ilustraciones de más de una veintena libros, tanto dirigidos al público infantil y juvenil como a adultos.

EL PEQUEÑO HOPLITA

Érase una vez trescientos

hombres valientes que iban a morir.


Trescientos hombres y un niño.

Eran hoplitas de Esparta: un pueblo de la antigua Grecia. El nombre de hoplitas lo tomaban del hoplon, el gran escudo redondo que usaban para combatir, con el pesado casco que les cubría el rostro, y las lanzas.


Los trescientos –trescientos uno, contando al niño- habían luchado varios días defendiendo el desfiladero de las Termópilas ante un ejército enemigo enorme.

Ese ejército lo formaban miles y miles de soldados persas, mandados por un rey que quería invadir aquella tierra y hacerlos a todos esclavos.


De modo que los espartanos luchaban por la libertad de sus familias y la suya propia.

Eran hombres duros y orgullosos, acostumbrados desde niños a pelear. 


 Ahora sabían que iban a morir, porque un traidor había indicado a los persas un camino en las montañas por donde podían rodearlos.

Pero los hoplitas no estaban dispuestos a rendirse. Y como eran espartanos, tampoco podían huir.

Así que, al amanecer, todos peinaron sus largos cabellos, se pusieron sus pesadas armas de bronce y se dispusieron para el último combate.

Ya hemos dicho que eran hombres valientes.


Antes de que empezara la lucha, el jefe, que se llamaba Leónidas, llamó al niño. Le ordenó regresar a la ciudad y contar lo que había sucedido.

– Contarás en Esparta –le dijo- que caímos aquí en defensa de sus leyes.

– ¿Y por qué yo? -preguntó el niño, que no quería abandonar a sus amigos.


Tomado de: “El Pequeño Hoplita”

Autor: Arturo Pérez – Reverte

Ilustrador: Fernando Vicente

Editorial: Alfaguara (Mi primer)

 


ACTIVIDADES

1.-Investiga en Google dónde se encuentran las Termópilas, sitúalo en un mapa actual.

2.-Busca unos cartones, tijeras y pinturas, trata de crear el escudo de los Espartanos, un HOPLON. júntate con amigos y representa la batalla más famosa de este pueblo, ¡verás qué divertido!

3.- Escribe un cuento o poema y envíalo por Correo postal a:

GRUPO LEO

apartado 4042

03080 ALICANTE

o por Mail a: grupoleoaliacante@gmail.com

No olvides poner tu nombre, apellidos, curso y colegio. Podrán ser publicados en nuestro blog.

miércoles, 21 de abril de 2021

Los libros del mes de abril: "L'amenaça de les grues"

Ressenya:

La protagonista de la novel·la, Sara Monroig, ha estat vivint a Londres i Oslo durant molt de temps, distanciada de la seua família i dels seus amics. En tornar al poble descobrirà que els seus amics Vicent i Maria tenen problemes greus: volen obrir una casa rural i posar en marxa una cooperativa de productes ecològics, però són víctimes d’un boicot que posa en risc el seu futur. Alhora, Josep, el germà de Sara, rep unes telefonades anònimes intrigants. Quina relació tenen uns fets amb els altres?

Carme Miquel ofereix una novel·la de gran actualitat, compromesa amb el medi ambient i que palesa que el perill principal que amenaça el nostre territori prové de l’ambició desmesurada lligada al ciment (Editorial Bromera).

L’autora:

Carme Miquel Diego (la Nucia, 1944 - València, 2019) fou docent i escriptora. És l’autora dels primers llibres de text per a l’ensenyament del valencià: Milotxa, Vola, Topi!, Parotet i Sucret.

Al llarg de la seua vida va ser guardonada amb diversos premis, com el de Novel·la Ciutat d’Alzira per Aigua en cistella (Bromera, 1998) o el de la Crítica dels Escriptors Valencians, en reconeixement a la seua trajectòria (2016).

Entre les seues obres destaquen Un estiu a la Marina Alta, Uns papers en una capsa, La mel i la fel, A cau d’orella, Murmuris i crits, L’amenaça de les grues, La tortuga Caterina i la col·lecció «Els contes de Marc».

Entranyable entrevista a Carme Miquel a l’enllaç següent:

https://www.youtube.com/watch?v=55KNDW1aysI

  LA MARE

La mare i jo havíem acabat de sopar i ens trobàvem en el jardí, tot i que hi feia un poc de frescor. En aquell moment era el perfum de la mareselva el que hi donava. Jo el vaig aspirar profundament i després vaig mirar cap al cel. La nit era clara. Les estreles brillaven. Semblaven cuquets de llum que, penjats del firmament, escortaven una mitja lluna en fase creixent. “Les nits de Dénia -vaig pensar-. Com són de boniques les nits de Dénia...!”. Hi manteníem un silenci que vaig trencar jo.

–Mare, recordes que ahir Vicent em va comentar que ací estaven passant moltes coses i no totes bones?

–Sí. Recorde que va dir alguna cosa així.

–I a què creus que es referia?

–Probablement es referia al robatori que van fer al meu despatx, dos dies abans de vindre tu.

–Un robatori?

–Sí. A la nit algú va assaltar el despatx i es va endur tot el que hi havia.

–No me n’havíeu dit res! -vaig protestar.

–Si no hi ha hagut temps...!

–Però jo pensava que tu ja no treballaves en aquell despatx. No havies deixat l’estudi d’arquitectura?

–Havia deixat l’equip d’arquitectura, sí. Però segui utilitzant el despatx per a d’altres feines perquè també es meu. Jo havia pagat la part corresponent quan el vam comprar.

–Ja, però què feies allí? I què té a veure tot això amb Vicent? (...).

La mare va iniciar un llarg monòleg que jo vaig escoltar sense parpellejar (...).

–Doncs, els primers anys, el treball a l’estudi va anar molt bé. Érem quatre arquitectes amics i formàvem un bon equip. Tots els projectes que elaboràvem i dirigíem eren del nostre gust. No acceptàvem encarregar-nos de cap construcció si hi havia alguna cosa que no ens agradava. És cert que un dels companys, Teodor Sanchis, el recordes, no? doncs ell, de vegades posava objeccions perquè era partidari d’acceptar molts més encàrrecs, ens agradaren o no, per tal de guanyar molts diners i donava tanta importància a la qualitat del treball. Però la resta no hi estàvem d’acord i Teodor, al final, havia de cedir als nostres plantejaments. El que passa és que aquests darrers anys les coses han canviat molt. Es construeix en excés però per totes bandes hi en fan tants negocis a la construcció, que en molts casos s’ha convertit en una feina poc rigorosa, que ni respecta el paisatge ni té en compte el medi ambient. Estem arribant a una situació que no és sostenible. S’estan fent malbé molts espais de muntanya i de costa. I tots volen construir de pressa i enriquir-se ràpidament.

–Això ja ho he observat. És una exageració el que passa. Fa autèntica ràbia.

–Doncs sí. I per això, dos dels companys arquitectes, només van trobar una oportunitat per continuar una tasca que els satisfera més, van deixar l’estudi de Dénia i jo em vaig quedar sola amb Teodor Sanchis, que s’assembla més a una màquina de fer cases que no un professional creatiu i rigorós. Fa un temps s’incorporà a l’estudi un altre home, Bernat Castelló, que no és arquitecte sinó que treballa per a una promotora, Construccions Santamaria SA. De fet, gairebé tots els projectes que realitzàvem ens els demanava ell i eren per a la promotora aquella. Bé, no t’avorriré entrant en detalls. El cas és que jo també vaig abandonar aquell treball.

–Però els vas deixar així...? Vas dir “me’n vaig” i, au?

–El motiu concret va ser que em vaig negar a fer un projecte. Es tractava dels plànols d’una urbanització a la falda d’una muntanya, un lloc poc adequat per la manca d’aigua i que, a més, eliminava vegetació necessària per a evitar l’erosió del sòl i protegir l’entorn. Un projecte que per a mi era una aberració. I ja sé que hi ha moltes altres aberracions com aquella, però no seré jo qui contribuirà a fer-les.

–Molt bé, mare, així m’agrada -vaig dir orgullosa.

–Després em van plantejar que si no elaborava jo el projecte el farien altres però que jo l’havia de signar perquè ja saps que tots els plànols han d’anar firmats per un arquitecte que és qui se’n fa responsable.

–I això per què? Per què volien que els signares tu?

–Supose que els plànols no eren originals. Segurament eren els mateixos que tenien ja d’altres urbanitzacions i algú els havia adaptats a l’espai nou. Actualment, la majoria d’urbanitzacions s’assemblen molt i les cases pareixen calcades les unes de les altres. I, clar, em vaig negar en redó al que ells volien. Ho van intentar per tots els mitjans: a les bones, oferint-me més diners, i a les males, amenaçant-me. Aleshores vaig dir que els deixava. No saps com ha sigut de desagradable.

–Vaja, mare. T’ho deus haver passat molt malament.

–Sí. Ho vaig passar malament. Però per sort tenia uns altres projectes. No són projectes urbanístics, són iniciatives agrícoles i turístiques que porten endavant els teus amics Maria i Vicent. Feia ja temps que jo havia començat a col·laborar amb ells i m’il·lusionaven molt (...). Per això, després d’haver deixat de treballar amb els meus anteriors socis en l’estudi, vaig continuar utilitzant el despatx per als meus nous treballs perquè ja t’he dit que jo conserve una part de la propietat del despatx (...).

–Ja. I aleshores, quan fa uns dies van entrar a robar al despatx, tot el que se’t endur estava relacionat amb la nova faena, no?

–Sí. S’ho emportaren tot: tots els documents, plànols, permisos, factures, tot. (...) Bé, he anat recuperant algunes còpies que tenia a casa, altres papers els estic fent de nou i altres..., en fi, espere que la policia ho trobe.

Vaig guardar silenci mentre escoltava la mare. El seu rostre, abans seré, dibuixava un gest de crispació apenes perceptible. En situacions complicades ella solia prémer els llavis quan acabava de parlar. I això volia dir que es mantenia ferma en les seues decisions.

 Extret de: L’amenaça de les grues

Autora: Carme Miquel Diego

Editorial: Bromera (Col·lecció: Espurna núm. 81)

 

ACTIVITATS

1. La mare i els millors amics de Sara, la protagonista de la novel·la, volen obrir a Benissa una casa rural i posar en marxa una cooperativa de productes ecològics, Per la qual cosa, s’enfrontaran a persones mogudes per l’ambició i els diners per defensar el desenvolupament sostenible basat en el respecte a la natura. Creus que són necessàries les campanyes per conscienciar a la població de la importància de protegir la natura i el medi ambient?

2. El 22 d’abril celebrem el Dia internacional de la Mare Terra. Busca a internet els motius pels quals celebrem aquest dia. Com pots contribuir tu a la protecció del nostre planeta?

3. Escriu un conte o poema i envia’l per correu postal amb un dibuix, amb el vostre nom, cognoms, curs, col·legi i núm. de telèfon a:

Grupo Leo

apartat 4042

03080 Alacant

Podrà ser publicat al nostre bloc.

miércoles, 14 de abril de 2021

Los libros del mes de abril: "Quina tocada de nassos!

Ressenya:

Quina tocada de nassos! és un relat de caire realista en què els protagonistes, en el seu atrafegat camí cap a l’adolescència, busquen explicar-se i trobar sentit a tot allò que viuen i, sobretot, trobar-se a ells mateixos i definir-se com a individus amb personalitat pròpia, diferenciada i ferma, malgrat les inevitables contradiccions. La pressió del grup, l’aprenentatge sempre dur del fet que l’amistat pot significar desacords, sense que aquests l’afebleixin, i l’acceptació de la diferència i de la diversitat com a factors essencials per al positiu creixement personal, estan en la base d’una novel·la molt ben escrita.

PREMI GUILLEM CIFRE DE COLONYA

Quina tocada de nassos rep el premi l’any 2018. Des de la seva primera edició l’any 1981, el Premi Guillem Cifre de Colonya ha donat suport a la literatura infantil i juvenil en català, i ha publicat fins aquest moment trenta-quatre obres d’autors com ara Joaquim Carbó, Josep Francesc Delgado, Lolita Bosch, Rosa Maria Colom, Pere Rosselló, Miquel Ferrà, Pere Morey, Miquel Rayó o Xavier Vernetta. La majoria d’aquestes obres han esdevingut lectura habitual dels lectors més joves, i han format part també de la selecció de llibres amb què treballen els centres educatius de l’àmbit de la nostra llengua.

El Premi, patrocinat per la Fundació Guillem Cifre de Colonya, compta amb el suport de l’editorial Barcanova que publica les obres guanyadores, i va néixer amb la finalitat de distingir les novel·les en llengua catalana adreçades a infants i joves de 8 a 14 anys.

L’autora:

Ruth Tormo Benavent va néixer a Barcelona l’any 1974, però viu des de fa més de vint anys a Sant Feliu de Llobregat. És llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa en l’àmbit de la comunicació des de fa 20 anys. Actualment desenvolupa la seva tasca al Departament de Comunicació de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Malgrat que Una història de nassos és la seva primera novel·la, Tormo escriu des de l’adolescència i ha estat mereixedora de diversos premis de contes i narrativa curta, entre els que destaquen els guardons Elsa Garcia (Papiol, 2018), Núvol (2017), Joles Sennell (La Seu d’Urgell, 2017) o el Joan Petit (Blanes, 2017). Alguns dels seus contes s’han publicat a la revista Cavall Fort.

La il·lustradora:

Gibet Ramon Izern va néixer a Folgueroles en 1984. Dibuixa des que té record. No ho pot evitar. Va estudiar il·lustració a l'Escola superior d'art Serra i Abella, de l'Hospitalet de Llobregat i un postgrau d'il·lustració avançada a l'Escola Massana de Barcelona. Ha il·lustrat una desena de llibres, sobretot de poesia. Actualment viu i treballa a Folgueroles.



QUINA TOCADA DE NASSOS


L’arribada del Liam a classe sacseja la Mila. No para de

fer-se preguntes… Té un embolic increïble i no sap ben

bé què ha de fer. I és que el Liam és un noi molt especial.

Diu i fa sempre el que li dona la gana, té un sentit de l’humor

més que recargolat, la seua mascota és un porc nan vietnamita…

Conèixer el Liam l’ha fet adonar que les seues amigues no

són tan amigues com sembla i que, de vegades, cal lluitar

contra el que es considera normal per sentir-se bé amb un mateix.


El primer dia que el vaig veure, la Xarleston el va fer seure

al meu costat. Sense dir-me ni ase ni bèstia, va ocupar la

cadira de la Victòria que, un matí més, arribava tard a classe.

Vaig clavar els ulls a la pissarra, tot i que en moria per fixar-los

en ell.

Sentia els murmuris dels companys ballant-me al clatell.

Als del darrere no els calia dissimular, feia estona que escane-

javen el perfil del nouvingut I comentaven la jugada.

-Obriu el llibre per la pàgina seixanta-dos! –va ordenar la

Xarleston, molesta pel lleuger xivarri.

Aleshores, el vaig mirar de cua d’ull. Tenia un nas increïble,

amb una gepa al mig que s’erigia com una muntanya boteruda.

Tot plegat, nas i gepa, era enorme, molt més gros del que

m’havia semblat quan la Xarleston l’havia presentat de pressa

i corrents davant nostre. De l’ensurt de veure’l tant a prop, una

fiblada em va travessar l’esquelet i el llapis em va lliscar de les

mans. Rodolava del pupitre, sense esma, com si la visió del nas

l’hagués ferit de mort. Quan estava a punt d’estavellar-se a terra,

el nassut el va enxampar en ple vol.

-És gros, eh? -em va dir donant-me l’Staedtler de ratlles negres

i grogues.

Me’l vaig mirar confosa un microsegon, fins que vaig entendre

que no es referia al llapis, sinó al nas, el qual jo mirava descarada-

ment tot i voler evitar-ho. Aleshores, les galtes se’m van encendre

en senyal d’alarma. Les orelles em bullien i sentía el cor bategant-me

als morros sense pietat.

-No pateixis. Tothom reacciona igual quan el veu de prop la

primera vegada -va fer assenyalant-se el nas amb el dit índex-, Jo

en dic la teoría del DiMiFu; potser algun dia te l’explicaré.

Vaig ser incapaç de pronunciar cap mot. Cap ni un, ho ben juro.

No sabia què dir: disculpar-me, somriure, compadir-lo? Així que, amb

el cap cot igual que fa el Beagle del tiet Santi quan el renyes, vaig

recuperar el llapis i em vaig deixar engolir per la cadira.

El timbre em va despertar de la letargia, i abans que fos capaç

de bellugar cap múscul, el nou va marxar cames ajudeu-me amb el

nas encapçalant la fugida. La camisa de quadres que duia descordada

li va voleiar com dient-me adeu, i una fragància verda em va envair les

fosses nasals.

El Liam feia olor de menta fresca.

 

Extret de: Quina tocada de nassos

Autora: Ruth Tormo Benavent

Dibuixos: Gibet Ramon Izern

Editorial: Barcanova (Novembre 2018)


ACTIVITATS

1.- Treballarem comprensió lectora: Com s´ho fa el Liam per passar del que diuen els altres? Quin és el significat de la teoria del DiMiFu de Liam? Pot un raret de nassos descobrir-te el veritable sentit de l’amistat?

2.- I a partir d’aquest relat, pensa: Tu què sols fer quan arriba un nouvingut a la teua classe? Alguna vegada, has molestat o has vist molestar a nouvinguts que són diferents? Com t’has sentit i què has fet quan ha passat?

“Què ha passat?és un material audiovisual i interactiu que parteix de diverses problemàtiques i situacions de conflicte i planteja solucions i reflexions al voltant de les causes i les possibles maneres de tractar-les. Primària i Secundaria.

3.- Escriu un conte o poema i envia’l per correu postal, acompanyat amb un dibuix, amb el teu nom, cognoms, curs, col·legi i telèfon al:

Grup LEO

apartat 4042

03080 Alacant

Podran ser publicats al nostre BLOG.

Grupo Leo