miércoles, 21 de enero de 2026

Relatos navideños del C. Don Bosco de Alicante

En las aulas del colegio Don Bosco de Alicante, han vivido con ilusión e intensidad la navidad.

Han creado Belenes en las aulas, con sus personajes favoritos, sin perder la esencia del Nacimiento de Jesús y los tres Reyes Magos.

Han disfrutado de la Fireta de Nadal, en la que un Belén Viviente ha recibido a todas las familias del colegio. Los Reyes Magos y los pajes también han estado presentes recogiendo las cartas escritas con ilusión por todos los niños.

Han creado cuentos de Navidad en la asignatura de Lengua Castellana y literatura. Y algunos de esos cuentos, son los que os compartimos hoy.


El misterio de la Navidad.

En la noche mágica de la Nochebuena, había una niña nerviosa porque esa noche venía papá Noel, se fue pronto a dormir, con la ilusión de recibir algún regalo.

Al despertarse, corrió al salón y … ¡no podía creer lo que veía… habían desaparecido los regalos!

Se quedó boquiabierta, ya que no comprendía por qué no tenía ni un solo regalo.

De repente, vio unas huellas, notó un olor muy particular… y se puso a buscar, pasó un buen rato y encontró un rastro de migas de galletas y gotas de leche.

Siguió el rastro que le llevó hasta su propia habitación y allí estaba su gato Michi, que había arrastrado los regalos desde el salón hasta debajo de su cama.

La niña se alegró mucho de encontrar los regalos, junto a su gato. Él era su gran amigo y su compañía diaria, le acarició con ternura y abrió los regalos a su lado.

No había mejor lugar (su habitación) y compañía (su gato) en ese día de la Navidad.

Fue un día muy feliz para ella

Rodrigo Bardón y Hugo Díaz 2º ESO A

Una navidad diferente

Un 24 de diciembre de 1926, unos amigos del campo quedaron para jugar después de la cena navideña con su familia, eran Mateo, Ben y Zoe.

Mateo era un niño travieso e inquieto. Ben era un niño valiente y confiado. Zoe era tranquila y responsable.

Mateo cuando terminó de cenar, fue corriendo a casa de Ben:

- ¡Mateo! Ven a hablar conmigo, que llegas tarde.

- ¡Ya voy Ben! ¿Qué quieres?

- Tenemos que hablar sobre la salida de esta noche ¿te acuerdas?

- ¡Es verdad! Tenemos que avisar a Zoe.

De camino a su casa empezó a oscurecer y de repente ¡comenzó a nevar!

- ¡Qué maravilla! exclamaron los tres amigos a la vez

- Parece un sueño, pero es muy real.

¡Vamos a vivir unas Navidades muy especiales!, todo el campo estaba cubierto con un manto de nieve, el plan de esa noche fue estupendo, estuvieron jugando con la nieve gran parte de la noche, se deslizaron sobre ella y jugaron a hacer muñecos de nieve.

La Navidad de 1926 fue una de las más felices de su infancia.

Dima Kozlovs, Adrián Ortíz y Pablo Pérez de 2º A ESO



La navidad se esfuma…

En Japón 2124 ya es diciembre y nadie se acuerda de que es Navidad. Desde 2026 fueron en aumento las tasas de ventas de dispositivos móviles, por este motivo todo el país es adicto a las nuevas tecnologías.

Ya nadie se acuerda de lo bonito que es la Navidad. Ya no hay ambiente festivo y navideño en Japón, ya no se pasa el tiempo en familia, no se comparten anécdotas en cenas y comidas, no se disfruta de los seres queridos… No se hacen regalos bonitos, ni llenos de sentimientos… todo es online, a través de la pantalla, sin cercanía, ni afecto.

Es muy importante que la Navidad vuelva a los corazones de todas estas personas en Japón, que el espíritu de ayudar a la gente que les rodea reviva, y que las sonrisas y la cercanía de las personas renazca, solo así la ciudad podrá volver a brillar en unas fechas tan entrañables, en las que la familia, la cercanía y el cariño son lo más importante.

Enrique Gómez, David Martínez y Andrey Migunov 2º ESO A

Una navidad increíble

Hubo una vez un grupo de amigos estupendos que contagiaban, a todos los que le rodeaban, de paz, alegría y solidaridad navideña.

Ellos eran alegres y muy felices, con esta actitud decidieron viajar a otro país a pasar la Navidad, ya que habían leído muchas noticias que decían que allí, se celebraba esta fiesta de manera diferente.

Se alojaron todos en una casa y pronto se dieron cuenta de que en ella pasaban cosas muy extrañas. Harry, uno de los amigos del grupo comentó que en la casa en la que se alojaban, había una puerta misteriosa en la que había unos pequeños agujeros y una vela, animó al grupo de amigos a pasar esa puerta, al principio todos entraron asustados, sabían que la Navidad había cambiado por completo en este país, se trataba de una Navidad escalofriante y misteriosa.

Esa puerta les llevó al sótano, allí estaba todo muy oscuro y de repente escucharon ruidos y voces extrañas, encontraron unas imágenes que explicaban que en sus manos estaba devolver la felicidad de la Navidad a la ciudad.

Todo el grupo se esforzó mucho, comenzaron por invitar a todos a adornar sus casas por fuera y por dentro, así empezaron los barrios a llenarse de luz y color, de nuevo.

Invitaron a los niños y a sus familias a cantar villancicos en las plazas más grandes de la ciudad y así recuperar el ambiente navideño.

Realizaron un mercadillo con juguetes y objetos navideños, para compartir con todo el mundo, creando un ambiente de magia y solidaridad entre todos.

Y así fue, como este grupo de amigos recuperaron la Navidad e hicieron que fuera increíble.

Noa Brotons y Andrés de España 2º ESO A

 

ACTIVIDAD

Escribe un cuento o poema con dibujo y envíalo por email a:

grupoleoalicante@gmail.com

No olvides poner tu nombre y apellidos, curso y colegio. Será publicado en nuestro BLOG y en el suplemento La Tiza del Periódico Información.

 


miércoles, 14 de enero de 2026

El llibre del mes de gener: "Una setmana de contes"

Ressenya:

Marta voldria que li contaren contes com ho fan els pares dels seus amics Rut i Tomaset, però els pares de Marta van sempre amb l'all al cul i quan tornen a casa no tenen ganes de res. Fins que un dia, el pare de la xiqueta fica el peu dins d'un forat de la vorera i, de sobte, Marta aconsegueix allò que volia!

L’Autor:



Enric Lluch Girbés (Algemesí, 1949) és llicenciat en Història i ha treballat com a docent, encara que actualment es dedica exclusivament a la literatura, bàsicament per a infants i joves. Ha publicat algunes obres de teatre infantil i uns setanta llibres de narrativa, alguns d’ells transcrits al sistema Braille, traduïts a totes les llengües de l’Estat, al francés, a l’anglés i al portugués.





 

L'ESQUINÇ DEL PARE


Diumenge a poqueta nit, el pare de Marta va ficar un peu en un forat de la vorera, a una dotzena de passes de casa.

–Ai!

El pare de Marta va sentir un nyic enmig del turmell dret i, tot seguit, una punxada forta.

A penes va entrar a casa, li va dir a la mare:

–Crec que m'he fet un esquinç...

Mitja hora després, el pare tenia el turmell unflat com una bóta i roig com una tomaca.

–Haurem d'anar a l'ambulatori. A urgències –va dir la mare.

...

–Com es que t’han posat una bena tan grossa, pare?

–M'he fet un esquinç de cavall, filla. He d'estar una setmana sencera amb la cama en alt.

Aleshores, Marta va pensar que, si el pare quedava en casa durant una setmana, tindria temps, per a contar-li contes, com feien els pares de Rut i de Tomaset.

L'endemà, en tornar de l'escola, Marta va fer els deures i en acabar li va dir al pare:

–Conta'm un conte.

 

EL CONTE DEL DILLUNS


Hi havia una vegada un llenyater que anà al bosc a buscar llenya. Entre unes coses i altres, li caigué la nit i s'adonà que no trobava el camí de tornada.

–Hauré d'esperar que es faça de dia –va pensar.

De sobte, veié una llumeta entre les soques del bosc. S'hi acostà i comprovà que era una cabanya. El llenyater no sabia que hi vivia la bruixa Merenguela. De manera que va pegar dos colpets a la porta.

Toc, toc!

–Qui és?

– Un llenyater que s'ha perdut pel bosc.

Aleshores, es van sentir els forrellats i va aparéixer Merenguela.

–Passe vostè, llenyater. Diu que s'ha perdut? Té fam?

– Sí, senyora. Ah! I estic més desmaiat que un gos.

La bruixa preparà un beuratge amb fulles d'argelaga i un grapat d'ingredients màgics per transformar el llenyater en un gripau.

–Tinga, tinga, i que li faça bon profit.

El llenyater el tastà i, encara que feia un gust estrany, se'l begué fins a l'última gota.

Immediatament..., es convertí en un príncep amb un cavall blanc incorporat!

La bruixa es quedà d'una peça.

Caram! –es va dir–. Em dec haver equivocat amb els ingredients.

Mentrestant, el llenyater, convertit en príncep, va dir adéu a la bruixa Merenguela.

–Gràcies, senyora. Buscaré el meu castell i, quan el trobe, tornaré i li agrairé el que ha fet per mi

A penes se n'anà el llenyater convertit en príncep, la bruixa preparà un altre beuratge amb fulles d'argelaga; però, per més que tractà de fer memòria, no recordava la resta d'ingredients màgics.

–Ara no sé si havia ficat cues de sargantana, aletes de rata penada, llàgrimes de granota o sospirs de ratolí –murmurà.

Per si de cas, abocà un pessic de cadascun dels ingredients i quan el beuratge alçà el bull, apagà el foc i deixà que es refredara. Després, se'l begué d'un glop.

Un instant després, sentí un calfred i notà que anava minvant i minvant fins que es va convertir en un gripau més lleig i més negre que el cul d'una paella.

Mentrestant, el llenyater que s'havia transformat en príncep va trobar el seu castell, va agafar un sac de monedes d'or i tornà a la cabanya de la bruixa; però, per més que buscà, no trobà una altra cosa que no fora un gripau que botava d'un costat i de l'altre fugint de les potes del cavall blanc.

 

Extret del llibre: “Unasetmana de contes”

Autor: Enric Lluch Girbés

Dibuixos: ArmandGonzález Cardona

Edicions Bromera

Col·lecció: El micalet galàctic

ACTIVITATS

1.– Què li va passar al pare de Marta?

2.– Què li demana Marta al seu pare?

3.– En què es converteix el llenyater i la bruixa Merenguela?

4.– Escriu el conte del dimarts i envia'l per e-mail a:

grupoleoalicante@gmail.com

No oblides posar el teu nom i cognoms, curs, col·legi. Serà publicat al suplement La Tiza del periòdic Información i en el nostre BLOG.

 

miércoles, 7 de enero de 2026

FINALISTAS DEL XXVII CONCURSO LITERARIO DE POEMAS Y CUENTOS DEL GRUPO LEO

Desde el Grupo Leo queremos desearos a todos nuestros lectores un felicísimo 2026. Seguro que, con energía renovada después de las vacaciones, con ganas de volver a leer y escribir, os recordamos que el plazo de presentación de trabajos para nuestro concurso acaba el 27 de febrero. Podéis consultar las bases en nuestro blog.

Hoy publicamos cuentos de la Cuarta Categoría (5º y 6º de Educación Primaria) de nuestro XXVII Concurso Literario. Si queréis leer vuestros cuentos o poemas aquí en La Tiza o en nuestro blog, ya sabéis que nos los tenéis que enviar a nuestro correo, que está al final de la página.

 

TRAMA AL TRANSIBERIÀ

Això era una vegada, en el transiberià en l’any 1946, una xiqueta anomenada Clarice Smith. Clarice tenia 12 anys, era una xiqueta amb el pèl ros, ondulat i curt i els ulls verds. Era molt alta, cosa que li agradava molt al poder arribar a llocs alts on molts no podien fer-ho. També era molt intel·ligent, determinada, simpàtica i li encantava llegir.

El pare de Clarice (Carter Smith) era conductor del  tren i la major il·lusió de Clarice era anar amb son pare en algun dels seus viatges perquè, cada vegada que son pare se n’anava, s’havia de quedar amb la seva tia Margaret, que com Clarice deia “era una autèntica tortura”. Però en aquella ocasió, a la fi, son pare  havia accedit a que anés de viatge amb ell!

A les set i mitja del matí, Clarice, estava a la parada de tren emocionadíssima. Tenia la seua maleta a la mà esquerra i en la mà dreta tenia el tiquet per muntar al transiberià. De sobte, un xic va xocar amb ella, fent  que se li caigués la maleta i el tiquet.

Tenia els ulls marrons, el cabell negre com el carbó i aparentava uns dotze o tretze anys, com ella.

- No et preocupes però, em pots ajudar a trobar la meua habitació, se que estic al vagó 2.- Va dir Clarice.

- Clar! Per cert, em dic Nick- Van dir el xic.

- Encantada- va dir Clarice – Jo soc Clarice Smith, la filla del conductor.

I van anar a buscar l’habitació de Clarice.

Després d’una bona estona, el pare de Clarice va tocar a la porta. La va avisar que el tren era molt gran, motiu pel qual hauria de quedar-se al seu vagó o al vagó cafeteria. La va avisar perquè sabia, de primera mà, que al seua filla era una gran exploradora...

Un parell de dies més tard, Clarice ja estava avorrida de no poder explorar el tren i va decidir que volia anar a investigar. Primer va anar a veure el bar de primera classe, era prou avorrit perquè no hi havia res molt interesant, sols uns homes tocant el violí, la viola i l’arpa.

Després va anar al SPA, era molt luxós i, de sobte, va sentir que la porta s’obria! Eren les sis del matí, qui podria ser? Es va amagar en un canviador perquè no la descobriren...

- Tens el paquet?- Va dir una veu molt greu i ronca.

- Si, el tinc ací- Li va contestar un home.

Alice no veia molt, però si que sabia que un home era calb i prou alt. A l’altre, no el va arribar a veure.

- He parlat amb Oliver, Archie i Jacob i a les dotze estarem al bar del vagó 4 per a discutir el pla.- Va dir l’home a qui no havia pogut veure.

- Perfecte, allí estaré.- Va dir el home amb una veu greu.

A banda de veure un poc als homes, també va veure un maletí de cuir negre, com els que hi havien en les pel·lícules de misteri on guarden feixos de bitllets de cent euros.

Ja eren les set i quart i a Clarice li va agarrar fam i se’n va recordar que el vagó del menjar, tacava a les set i mitja! Va anar corrent al vagó del menjar i va seure.

 Al vagó del menjar, hi havien moltes taules ocupades, però hi havia un buit al costat de Nick, el xic que va conèixer el primer dia i va decidir seure amb ell.

Aquell xic li va despertar la suficient confiança per contar-li allò que havia escoltat fa una breu estona. Nick la va animar a anar per tal de descobrir el seu pla. Ella no ho tenia massa clar però, finalment, la va convèncer.

Havien ideat el seu pla a la perfecció i, arribat el moment i amagats darrere d’unes caixes polsoses van escoltar les següents paraules:

-Esteu tots?- Va dir l’home amb aquella veu tan ronca.

- Si, senyor- Van respondre els altres quatre homes.

- Aquí tinc el maletí amb les armes- Va dir l’home de la veu ronca- El dissabte ho gastarem-

- Què? Hem d’impedir-ho- Va dir Nick, intentant xiuxiuejar però parlant una m ica massa fort-

- Senyor, crec que algú ens està.. CRASH!

- Qui sou i què voleu!?- Va exclamar l’home més baixet de tots.

Nick, havia caigut i havia fet que les caixes caigueren i, ara, els havien descobert!

- Què fareu amb aquelles pistoles?!- Va preguntar Clarice, intentant aparentar tenir més valentia de la que en realitat tenia, perquè estava molt espantada.

L’home de la veu ronca va dir, amb decisió, que volien atracar el tren.

Ambdós estaven aterrats i van escapar a córrer tan ràpid com van poder. Van anar directament a la cabina del conductor. Afortunadament, el pare de Clarice va trucar a seguretat i van buscar aquell grup de delinqüents que volien dur a terme el seu catastròfic pla.

El pare de Clarice, al principi, no entenia res perquè pensava que la seua filla li havia fet cas i no havia explorat el tren però, quan la policia li va contar que ella i el seu amic havien evitat una tragèdia van fondre’s en una llarga abraçada.

Emily Evans Revert, 6é CEIP El Romeral, Alcoi

DI NO AL BULLING

Todos estaban esperando la llegada de un nuevo curso en el que se incorporarían unos alumnos nuevos en el colegio. Ese año llegó un alumno diferente a los demás. Ese alumno se llamaba Thiago y  era autista. Todos se le quedaron mirando con rareza por su diferencia.

A la hora del patio, María y todo su grupo empezaron a reírse de él porque les parecía graciosas las cosas que hacía.

A los dos meses Mónica ya estaba cansada de ver todo lo que le hacían a Thiago María y todo su grupo. Así que una mañana Mónica les dijo que no estaba bien reírse de Thiago. María y su grupo la ignoraron y lo siguieron haciendo.

Mónica no tuvo más remedio que hablar con su profesora, ya que a Thiago le daba vergüenza.

Llegó el día en el que la profesora y Mónica les dijeron a María y a su grupo que lo que le hacían a Thiago estaba muy feo y que no lo volvieran a hacer. Ellas se dieron cuenta de su error y a partir de ese día trataron a Thiago bien.

Al final, todos se hicieron amigos y la clase estaba feliz.

No lo olvides, no hagas “bulling”, que la otra persona se sentirá mal y apartada de la clase.

Blanca Rubio Hernández, 5º Cº Fundación A. Bonny, El Campello

ACTIVIDAD

Escribe un cuento o poema con dibujo y envíalo por email a:

grupoleoalicante@gmail.com

No olvides poner tu nombre y apellidos, curso, y colegio. Será publicado en nuestro BLOG y en el suplemento La Tiza del Periódico Información.

 

miércoles, 17 de diciembre de 2025

NO TOTES LES CANÇONS SÓN D'AMOR

Els alumnes de 4t d'ESO de l'IES Gran Via han fet uns poemes que han convertit en cançons gràcies a la IA. Si vols escoltar estos poemes només has d'escanejar el QR. Pots trobar més poemes cantats a l'Instagram de l'institut. Gràcies Noemí pel teu treball.

 

GUITARRA


Las
teues corbes em criden

i que entre els teus braços hi ha

confort. Les teues sis ànimes de metall

m’encenen totes les nits que et busque

sense por.

 

Em dones la nota exacta, l'alegria

el cos fidel que sempre m'ha

esperat. No hi ha una altra que

resolga l'agonia tota la música que

el món m'ha negat.

 

El meu amor de sis cordes que no

menteixen respires el silenci i la meua

passió.

Et done l'ànima que només

entén la dolça pena d'esta

cançó.

 

En cada escenari, et vull al meu

costat sent la calor del públic, el teu

soroll. Damunt les fustes m'has fet

més honrat no hi ha res que puga
amb el teu so.

 

Ens entenem en un silenci

profund, sense paraules ni

necessitat de més. Al teu costat,

soc l'home més rotund i tu la veu

que mai no perdré.

 

El meu amor de sis cordes que no

menteixen respires el silenci i la meua

passió.

Et done l'ànima que només entén la

dolça pena d'esta cançó.

Sumaya Mekhtiche De Jesús

 

LA CANÇÓ TROPICAL

 

Sota el sol de la
marina bufa el

ventet musical

baixa l’aigua

cristal·lina naix la

cançó tropical.

 

Canta, canta

sense pressa que

la vida és infernal

on les ombres es

fan llum amb la

cançó tropical.

 

Tarongetes i

Garrofes

ritmes dolços

a la mar i la

lluna quan
s’amaga fa la

nit més

especial.


Sota la lluna que encén el

jardí ballen les ones

només per a mi

sents la cançó que ens porta fins ací?

I en cada nota et trobe més a prop de mi.

I així hem arribat al matí

dansa tropical, cap llum

estel·lar, correm tots cap al jardí

per acomiadar-nos d’aquesta cançó tan espectacular.

 

Tarongetes i garrofes

ritmes dolços a la mar

i la lluna quan

s’amaga fa la nit més

especial.

Laura Victoria Martínez García

 

QUAN EL CEL EM PARLA

 

Quan el món es queda en

silenci, l'aire canta

cançons velles,

què és eixe so que em

desperta?

Qui pinta emocions en les

finestres?

 

Els teulats fan la seua

cançó, els caragols ixen

amb gràcia. Els bassals

brillen com espills, i la

calma es fa poesia.

És un sospir o una crida?

És joc, o és melangia?

O només el cel em parla?

 

Se senten rialles i

esquitxos, els peus ballen
damunt l'aigua. Els

xiquets trenquen el

silenci,

com si el món jugarà

sense fúria.

 

Pot ser carícia o

tempesta, pot ser suau o

fer tremolar.

De vegades cau com un

sospir, d'altres, com si

volguera cridar.

 

És un sospir o una crida?

És joc, o és melangia?

O només el cel em parla?

Gissel Mora Merino

 

ACTIVIDAD

Escribe un cuento o poema con dibujo y envíalo por email a:

grupoleoalicante@gmail.com

No olvides poner tu nombre y apellidos, curso y colegio. Será publicado en nuestro BLOG y en el suplemento La Tiza del Periódico Información.

 

Grupo Leo