Sinopsi:
El jove Pol Box i el professor Hermann Ros tenen només tres dies per a
aconseguir el poderós Llibre mestre i lliurar-lo al malèfic Oracle. Una
misteriosa societat secreta, una increïble col·lecció de llibres vius i el
sinistre pla d’una ment malaltissa obsessionada amb la paraula escrita fan
d’aquesta una aventura extraordinària en què la lectura esdevé més màgica que
mai.
L’autor:
Jesús Cortés (Torrent, 1962). És autor de novel·les de literatura
infantil i juvenil com La biblioteca
fantàstica i Alex & Cia.
Detectius, i ha adaptat, també, algunes de les millors obres de literatura
universal, com ara La Ilíada i Frankenstein.
Als premis literaris
Ciutat d'Alzira obtingué el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 1997 amb l'obra
No em pots dir adéu,
i el 1999 guanyà el Premi de Narrativa Infantil i Juvenil Vicent Silvestre amb L'ull de la mòmia.
Edat: A partir de 12
anys.
«POL I ELS LLIBRES»
Després d’eixir de l’institut s’havia entretingut en el
departament de préstecs de la biblioteca per tornar-hi un llibre i llogar-ne un
altre. A Pol li agradaven molt els llibres. De fet, li agradava molt el
contacte físic amb els llibres. No sabia explicar per què però li agradava
veure’s envoltat d’ells.
Quan vaguejava pels passadissos de la biblioteca se
sentia immensament acompanyat. Sobretot li agradaven els volums vells, els
d’edicions amb un bon grapat d’anys als lloms, més encara si eren de tapes
dures i folrats de pell. El professor Herrmann Ros, el seu tutor, li havia
ensenyat que, amb els anys, els llibres folrats de pell desprenien una olor
especial, l’aroma de les històries que es mantenien ocultes entre les seues
pàgines; aromes d’aventura, de misteri, de mort, de felicitat; fins i tot
aromes de saviesa. El professor Herrmann havia sabut obrir els ulls al seu
protegit perquè gaudira dels secrets dels llibres des de la infantesa. Ara Pol
es podia considerar tot un expert en lectures clàssiques d’evasió, almenys si
es comparava amb els coneixements que alguns companys d’escola mostraven sobre
la matèria. És clar que Pol jugava amb avantatge. Al pati de l’institut quasi
sempre se’l veia perdut per algun racó, esmorzant tranquil·lament amb un llibre
entre les mans. Els estudis no el preocupaven gens. Pol de vegades s’ensumava
que devia tenir un cervell privilegiat o, almenys, no tan corcat com el de
molts dels seus companys. Malauradament, els cervells privilegiats feien poca lliga
amb els cervells poc acostumats a l’estudi. En conseqüència, Pol feia poca
lliga amb els companys, sobretot perquè els companys se sentien com uns
tanoques al seu costat. Normalment, l’ignoraven. Tanmateix, ni els més
fanfarrons es veien amb cor de jugar-li males passades pel sol fet de ser el
número u, l’aplicat, l’Einstein de la classe. Per als seus companys, Pol era un
cas a banda. Tots sabien que no tenia pares, que vivia sol amb un tutor. Però
ningú no en sabia res més. I precisament això, el fet de no saber-ne res més,
feia de Pol tot un misteri. Pol tan sols era «el que no tenia pares»; tota una
desgràcia que marcava diferències.
I, de vegades, distàncies.
Pol vivia en el número 22 de l’avinguda, en una planta
baixa. Després d’obrir la reixa, pujà els escalons i entrà a casa.
–El professor és al seu despatx.
Byron, el majordom, va aparéixer pel vestíbul mentre Pol
s’alliberava de les peces d’abric.
–Gràcies, Byron –somrigué Pol–, aniré a dir-li que he
vingut.
–Molt bé.
El despatx del professor era a l’altra banda de la casa,
al final d’un corredor laberíntic.
Pol guaità per la porta entreoberta del despatx del
professor. El professor Herrmann estava assegut a la taula, capficat amb una
llista de clients i comandes pendents de les quals no havia trobat pistes
fiables pels conductes habituals. Molt temia que tard o d’hora hauria de moure
els fils del mercat negre de la bibliofília si volia aconseguir resultats. La
reputació tenia un preu. I ell s’havia convertit en un antiquari de llibres amb
una reputació irreprotxable. El negoci de compravenda de llibres i documents
antics era completament legal. Potser no ho devia ser tant quan no hi havia
altre remei que deixar-se caure pels baixos fons del mercat negre. Però els
bons clients no es conformaven amb qualsevol facsímil fet de paper reciclat. I
una comanda era una comanda; com un manament de Déu. Un Tractat de la
Gnomònica del 1717, el Codex Romanoff de Leonardo da Vinci, un
catecisme cristià del 1897, la primera guia d’horaris de trens del món publicada
a Anglaterra… Tot havia existit i molts d’aquests volums i documents encara
existien en forats perduts del planeta. La qüestió era, en quins.
–Ja he tornat, professor –anuncià Pol sense arribar a
obrir la porta del tot.
El professor alçà la vista per damunt de les ulleres
redones.
–Endavant, Pol. Com t’ha anat a la biblioteca? –li
preguntà. El professor tenia una veu greu que encaixava perfectament amb el seu
caràcter seriós i de vegades temperamental. No era tan alt com Byron, i
conservava un port atlètic i trempat, fruit del seu passat de rodamón
incansable a través dels cinc continents.
Després de furgar en la motxilla, Pol deixà el volum que
havia manllevat damunt de la taula.
–Wilkie Collins! –exclamà agafant el llibre–. La pedra
lunar! El robatori del diamant maleït! Crims, suïcidis… No està gens
malament.
El timbre del carrer se sentí, de sobte, en la llunyania.
Tot just un minut després, quan Pol reculava cap a la porta,
Byron hi entrà amb certa precipitació. El seu rostre
sempre relaxat es veia tensat per una notícia tan inesperada com catastròfica.
El professor se n’adonà de seguida, i en la mirada de Byron captà un missatge
al vol: Pol havia de tocar el dos.
–Cap novetat,
Byron? –preguntà el professor, seriós.
–Té una visita, professor.
–Jo me’n vaig –va dir Pol, acomiadant-se amb la mà, però
ensumant-se algun mal auguri. Byron sabia de sobres que Pol no era cap ximplet,
i estava segur que el xicot no tardaria a traure el nas de l’habitació per
esbrinar què passava. No obstant això, esperà a sentir-lo pujar per l’escala.
–Són ells –murmurà Byron, tot seguit, mirant el
professor als ulls. El professor va sentir una inesperada xafogor per tot el
cos. De sobte, imatges del passat començaren a rodar-li pel cap a una velocitat
vertiginosa. Records adormits o quasi oblidats el retornaren a la seua altra
vida, una altra vida ja tan llunyana, que fins i tot li féu l’efecte que no
l’havia viscuda mai. I en aquella vida estaven ells, sempre ells, els homes que
havien venut la seua ànima a l’enemic número u de la bibliofília. Es feia
anomenar Oracle i vivia d’esquena al món, en un regne ocult i, deien, que
ignorat per les lleis terrenals.
–De manera que encara existeixen –va dir el profesor
mentre feia per pensar de pressa.
–En són tres: un lloctinent i dos ajudants. Sens dubte
són sicaris d’Oracle. Porten les marques. El que du la veu cantant s’anomena
Escalpel.
–Escalpel?
–Així s’ha presentat. Ha demanat per vosté.
El professor afirmà amb el cap. L’allau de records no el
deixava pensar amb claredat.
–Oracle –murmurà amb cert to de nostàlgia en la veu:–
feia molts anys que no sentíem aquest nom, veritat, Byron?
–Un bon grapat, professor, tants com en té el nostre Pol.
El professor pensà en el seu protegit. Semblava que un
secret molt ben guardat estava a punt d’eixir a la llum. El professor i Byron
es miraren als ulls. Tant l’un com l’altre havien fet sempre per mantenir Pol
al marge de tot però, amb tota la resignació del món, comprenien que, potser,
això estava a punt de canviar… si cap miracle no ho impedia.
ACTIVITATS:
- Què et pareix l’actitud que tenen els companys de Pol a l’ institut amb ell?
Tu que en faries en el seu cas?
- T’agrada llegir i els llibres tant com a Pol i el professor? Tens algun
llibre preferit? Sinó, quina cosa t’agrada molt en el món i què et fa sentir?
- Què succeirà després? Continua la història i inclou un dibuix del teu relat,
escriu el teu nom, cognoms, curs, centre escolar i número de telèfon
particular. Envia-ho tot al:
Concurs
Literari del Grup Leo
Apartat 3008
03080
Alacant
.JPG)
.jpg)
%2B(1).jpeg)
