domingo, 22 de marzo de 2015

Los libros del mes de marzo "Guardians i protectors"



Sinopsi:

El jove Pol Box i el professor Hermann Ros tenen només tres dies per a aconseguir el poderós Llibre mestre i lliurar-lo al malèfic Oracle. Una misteriosa societat secreta, una increïble col·lecció de llibres vius i el sinistre pla d’una ment malaltissa obsessionada amb la paraula escrita fan d’aquesta una aventura extraordinària en què la lectura esdevé més màgica que mai.
 
L’autor:

Jesús Cortés (Torrent, 1962). És autor de novel·les de literatura infantil i juvenil com La biblioteca fantàstica i Alex & Cia. Detectius, i ha adaptat, també, algunes de les millors obres de literatura universal, com ara La Ilíada i Frankenstein.
Als premis literaris Ciutat d'Alzira obtingué el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 1997 amb l'obra No em pots dir adéu, i el 1999 guanyà el Premi de Narrativa Infantil i Juvenil Vicent Silvestre amb L'ull de la mòmia


Edat: A partir de 12 anys.





«POL I ELS LLIBRES»


Després d’eixir de l’institut s’havia entretingut en el departament de préstecs de la biblioteca per tornar-hi un llibre i llogar-ne un altre. A Pol li agradaven molt els llibres. De fet, li agradava molt el contacte físic amb els llibres. No sabia explicar per què però li agradava veure’s envoltat d’ells.
Quan vaguejava pels passadissos de la biblioteca se sentia immensament acompanyat. Sobretot li agradaven els volums vells, els d’edicions amb un bon grapat d’anys als lloms, més encara si eren de tapes dures i folrats de pell. El professor Herrmann Ros, el seu tutor, li havia ensenyat que, amb els anys, els llibres folrats de pell desprenien una olor especial, l’aroma de les històries que es mantenien ocultes entre les seues pàgines; aromes d’aventura, de misteri, de mort, de felicitat; fins i tot aromes de saviesa. El professor Herrmann havia sabut obrir els ulls al seu protegit perquè gaudira dels secrets dels llibres des de la infantesa. Ara Pol es podia considerar tot un expert en lectures clàssiques d’evasió, almenys si es comparava amb els coneixements que alguns companys d’escola mostraven sobre la matèria. És clar que Pol jugava amb avantatge. Al pati de l’institut quasi sempre se’l veia perdut per algun racó, esmorzant tranquil·lament amb un llibre entre les mans. Els estudis no el preocupaven gens. Pol de vegades s’ensumava que devia tenir un cervell privilegiat o, almenys, no tan corcat com el de molts dels seus companys. Malauradament, els cervells privilegiats feien poca lliga amb els cervells poc acostumats a l’estudi. En conseqüència, Pol feia poca lliga amb els companys, sobretot perquè els companys se sentien com uns tanoques al seu costat. Normalment, l’ignoraven. Tanmateix, ni els més fanfarrons es veien amb cor de jugar-li males passades pel sol fet de ser el número u, l’aplicat, l’Einstein de la classe. Per als seus companys, Pol era un cas a banda. Tots sabien que no tenia pares, que vivia sol amb un tutor. Però ningú no en sabia res més. I precisament això, el fet de no saber-ne res més, feia de Pol tot un misteri. Pol tan sols era «el que no tenia pares»; tota una desgràcia que marcava diferències.
I, de vegades, distàncies.
Pol vivia en el número 22 de l’avinguda, en una planta baixa. Després d’obrir la reixa, pujà els escalons i entrà a casa.
–El professor és al seu despatx.
Byron, el majordom, va aparéixer pel vestíbul mentre Pol s’alliberava de les peces d’abric.
–Gràcies, Byron –somrigué Pol–, aniré a dir-li que he vingut.
–Molt bé.
El despatx del professor era a l’altra banda de la casa, al final d’un corredor laberíntic.
Pol guaità per la porta entreoberta del despatx del professor. El professor Herrmann estava assegut a la taula, capficat amb una llista de clients i comandes pendents de les quals no havia trobat pistes fiables pels conductes habituals. Molt temia que tard o d’hora hauria de moure els fils del mercat negre de la bibliofília si volia aconseguir resultats. La reputació tenia un preu. I ell s’havia convertit en un antiquari de llibres amb una reputació irreprotxable. El negoci de compravenda de llibres i documents antics era completament legal. Potser no ho devia ser tant quan no hi havia altre remei que deixar-se caure pels baixos fons del mercat negre. Però els bons clients no es conformaven amb qualsevol facsímil fet de paper reciclat. I una comanda era una comanda; com un manament de Déu. Un Tractat de la Gnomònica del 1717, el Codex Romanoff de Leonardo da Vinci, un catecisme cristià del 1897, la primera guia d’horaris de trens del món publicada a Anglaterra… Tot havia existit i molts d’aquests volums i documents encara existien en forats perduts del planeta. La qüestió era, en quins.
–Ja he tornat, professor –anuncià Pol sense arribar a obrir la porta del tot.
El professor alçà la vista per damunt de les ulleres redones.
–Endavant, Pol. Com t’ha anat a la biblioteca? –li preguntà. El professor tenia una veu greu que encaixava perfectament amb el seu caràcter seriós i de vegades temperamental. No era tan alt com Byron, i conservava un port atlètic i trempat, fruit del seu passat de rodamón incansable a través dels cinc continents.
Després de furgar en la motxilla, Pol deixà el volum que havia manllevat damunt de la taula.
–Wilkie Collins! –exclamà agafant el llibre–. La pedra lunar! El robatori del diamant maleït! Crims, suïcidis… No està gens malament.
El timbre del carrer se sentí, de sobte, en la llunyania. Tot just un minut després, quan Pol reculava cap a la porta,
Byron hi entrà amb certa precipitació. El seu rostre sempre relaxat es veia tensat per una notícia tan inesperada com catastròfica. El professor se n’adonà de seguida, i en la mirada de Byron captà un missatge al vol: Pol havia de tocar el dos.
–Cap novetat, Byron? –preguntà el professor, seriós.
–Té una visita, professor.
–Jo me’n vaig –va dir Pol, acomiadant-se amb la mà, però ensumant-se algun mal auguri. Byron sabia de sobres que Pol no era cap ximplet, i estava segur que el xicot no tardaria a traure el nas de l’habitació per esbrinar què passava. No obstant això, esperà a sentir-lo pujar per l’escala.
–Són ells –murmurà Byron, tot seguit, mirant el professor als ulls. El professor va sentir una inesperada xafogor per tot el cos. De sobte, imatges del passat començaren a rodar-li pel cap a una velocitat vertiginosa. Records adormits o quasi oblidats el retornaren a la seua altra vida, una altra vida ja tan llunyana, que fins i tot li féu l’efecte que no l’havia viscuda mai. I en aquella vida estaven ells, sempre ells, els homes que havien venut la seua ànima a l’enemic número u de la bibliofília. Es feia anomenar Oracle i vivia d’esquena al món, en un regne ocult i, deien, que ignorat per les lleis terrenals.
–De manera que encara existeixen –va dir el profesor mentre feia per pensar de pressa.
–En són tres: un lloctinent i dos ajudants. Sens dubte són sicaris d’Oracle. Porten les marques. El que du la veu cantant s’anomena Escalpel.
–Escalpel?
–Així s’ha presentat. Ha demanat per vosté.
El professor afirmà amb el cap. L’allau de records no el deixava pensar amb claredat.
–Oracle –murmurà amb cert to de nostàlgia en la veu:– feia molts anys que no sentíem aquest nom, veritat, Byron?
–Un bon grapat, professor, tants com en té el nostre Pol.
El professor pensà en el seu protegit. Semblava que un secret molt ben guardat estava a punt d’eixir a la llum. El professor i Byron es miraren als ulls. Tant l’un com l’altre havien fet sempre per mantenir Pol al marge de tot però, amb tota la resignació del món, comprenien que, potser, això estava a punt de canviar… si cap miracle no ho impedia.



Extret i adaptat de: Guardians i protectors
Col·lecció: Micalet Galàctic
Editorial: Bromera





ACTIVITATS:
  1. Què et pareix l’actitud que tenen els companys de Pol a l’ institut amb ell? Tu que en faries en el seu cas?
  2. T’agrada llegir i els llibres tant com a Pol i el professor? Tens algun llibre preferit? Sinó, quina cosa t’agrada molt en el món i què et fa sentir?
  3.  Què succeirà després? Continua la història i inclou un dibuix del teu relat, escriu el teu nom, cognoms, curs, centre escolar i número de telèfon particular. Envia-ho tot al:

 Concurs Literari del Grup Leo
Apartat 3008
03080 Alacant

No hay comentarios: