lunes, 2 de noviembre de 2009

Lectura de "Bushara" de Carlos Lafuente

Lectura de las obras premiadas en el XIV Concurso Literario Provincial Grupo Leo - Editorial Aguaclara 2009.
Obra: "Bushara"
Autor: Carlos Lafuente
Curso: Sexto de Primaria. CEIP Enric Valor - Alicante
© El Autor. Todos los derechos reservados
..........................................................
Bushara

Fa vint anys en un del països més pobres d'Àfrica, vivia una jove parella que volia anar amb el seu fill Mohayad, d'onze anys, a un altre país per eixir de la misèria. Després de fer moltes indagacions i preguntar a totes les persones que coneixien, van aconseguir la direcció d'un grup de mafiosos que es dedicavan a organitzar viatges en pateres travessant l'Atlàntic. Quan van parlar amb ells, arribaren a l'acord de proporcionar-los tres llocs en una barcassa, a canvi de diners i treball clandestí quan arribaren a Espanya. Embarcaren en una nit fosca amb rumb incert. Van passar diversos dies de navegació i Mohayad estava molt espantat per les grans i negres onades que feien inevitable que el vaixell bolcara.
Abans de partir de viatge, sense que els seus pares s'assabentaren, Mohayad havia introduïd la seua mascota Bushara en la seua motxilla. Bushara era un lemur de qui no se separava des de feia tres anys. Era el seu millor amic i més fidel company de jocs. Però els seus pares ja li havien advertit que era impossible portar amb si la seua mascota.
Al pas de diversos dies van començar a escassejar el menjar i l'aigua. I el pitjor era que se van adonar que havien perdut el rumb. No van tardar a emmalaltir les primeres persones, fins que una d'elles va morir per la falta d'aliment. Entre els ocupants de la patera hi havia una dona embarassada que començava a tindre símptomes de defalliment.
El pare de Mohayad va observar que el seu fill anava abraçat a la seua motxilla. És més, des què va eixir de l'embarcador no se va separar d'ella ni un segon. Li va preguntar repetidament què és el que guardava allí., però Mohayad es va negar a dir una sola paraula. La seua dona, al observar el que estava passant, li va dir al seu marit que feia diversos dies havia vist com Mohayad agafava a Bushara.
La situació en la patera era cada vegada pitjor. Sobretot la senyora embarassada ja no podia ni parlar. No sols perillava la seua vida sinó també la del seu bebé. El pare se va seure junt amb Mohayad i li va dir que eixa senyora i el seu bebé s'estaven morint perquè no tenien aliment. Sabia que era molt dur per al seu fill, prò ni hi havia més remei que utilizar la seua mascota com a aliment per a salvar la vida a la futura mare. Mohayad va dir que no i va plorar molt. Va alçar els ulls i va veure la dona totalment defallida i es va convèncer per si mateix que no hi havia un altre camí. Li va demanar a son pare un moment per a acomiadar-se de Bushara. La va traure amb molta cura de la seua motxila. La va acariciar, la va besar i li va dir a l'oïda que havia sigut el seu millor amic, donant-li les gràcies pel temps que havien passat junts i que el perdonara però havia de salvar dues vides humanes. Son pare es va encarregar de matar-la sense cap patiment. Despés li va donar de menjar a la dona embarassada minusculs trossos de carn.
Dies després van ser albirats per un pesquer espanyol que els va portar a terra ferma. Els ocupants de la patera, ja amb diverses baixes per fam i malaltia, van ser atesos per la Creu Roja salvant els supervivents, inclosa la dona embarassada. El metge va quedar molt espantat que aquesta sobrevisquera en aquells condicions. El pare li va explicar el que avia ocurregut. Llavors va afirmar que la dona havia sobreviscut gràcies a l'aliment que li havia proporcionat. Mohayad, al sentir açó, se'n va recordar de Bushara i s'alegrà mentre li caia una làgrima per la seua galta. Els seus pares el van abraçar orgullosos del que havia fet el seu fill.

Mohayad, a qui tots els seus amics li deien Bushara, hui té trenta-un anys, és metge i treballa en un centre d'acollida d'immigrants de la Creu Roja. Bushara vol dir "Bones notícies" en senegalés.
© Carlos Lafuente

No hay comentarios: