Ressenya:
La tia Sofia i
Alícia són les protagonistes d'aquest equip d'investigadores, a les quals
Francesc Gisbert va donar vida en altres novel·les de misteri titulades
Misteris S.L. i Les històries estranyes.
El peculiar equip
es mou per la geografia europea per trobar el culpable de l’assassinat d’un ric
magnat i descobrir què hi ha darrere d’un segrest estrany, d’unes excavacions
arqueològiques maleïdes, de la desaparició d’una família al complet, del
robatori d’un quadern inèdit d’Enric Valor... Després de llegir cada història
hi ha pistes perquè el lector puga descobrir la veritat de cada cas.
L’autor:
Francesc Gisbert
i Muñoz a la web del FULL (Fundació del Llibre i la Lectura) ens fa cinc
cèntims de la seva biografia: “Vaig néixer a Alcoi el 1976, una ciutat
envoltada de muntanyes, entre el parc natural de la Font Roja i el de Serra de
Mariola. Des de ben menut, em va atraure l’escriptura, i vaig començar a inventar
històries d’aventures, intriga i misteri, protagonitzades per pirates,
exploradors, detectius i, sobretot, joves i infants que se senten diferents.
Amb el temps, em vaig llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat
d’Alacant. Actualment, he de compaginar el meu treball en l’ensenyament en un
institut amb la vocació d’escriptor. M’agrada escriure per a tots els públics i
crear històries tant per als infants, com per als joves i els adults”.
Al 2003 guanyà el
VIII Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre amb Misteris S.L. i el
Carmesina amb Una llegenda per a Draco. Al 2007 va publicar Les històries
estranyes i a l’estiu del 2014 Investigaràs fins al final. Entre les
publicacions adreçades al públic adolescent cal destacar El secret de l’alquimista
(2003) i El somriure de l’esfinx (2003), ambdues publicades per Edicions
Bromera.
L’il·lustrador:
Jesús
Huguet (València, 1976) es va llicenciar a la Facultat de Belles Arts de San
Carles. Tot i que la seua passió és el còmic, també es dedica al camp de la
il·lustració i el disseny gràfic i publicitari. Actualment treballa al seu
estudi de disseny, Polifem.
Entre altres,
Jesús Huguet ha il·lustrat Los colores del mar (2000), Sebastià Somiat,
aventurer il·lustrat (des de 2003), La bella no dorment (2004), Pesolet i
l’estrela del desitjos (2004), encara que la major part de la seua producció la
trobem en forma de còmics. Amb Misteris S.L. va començar la seua col·laboració
a Edicions Bromera que encara continua.
LA CARTA TANCADA
(...) Tia Sofia
em despertà al matí, pegant-me bateculs amb l’espardenya:
- Quina manera de
despertar-me! Si saberes el que em va passar anit al llavador!
- I tu, si
saberes el que va passar ací mateix! Hem de baixar, no t’encantes. Quin fred,
hauria d’haver-me posat una altra manta! Estava tan cansada que vaig caure
redona.
Tia Sofia anava
vestida. Parlava amb veu rogallosa, com si s’haguera refredat. Vaig alçar-me i
vestir-me d’una revolada i baixàrem juntes. Una remor de veus agitades
s’aplegava al rebedor. Genoveva Trellis caminava d’una banda a una altra, com
una fera engabiada, estirant-se els cabells. Toneta de les Alcoies sostenia una
cistella plena de bunyols de carabassa, encara amb l’abric cordat i la bufanda
al coll. Sílvia s’havia quedat de pedra, amb una safata de xocolate calent a
les mans, mentre el seu home, Joan Carles, regirava els calaixos de l’aparador.
La vidriera del rebedor, on la nit abans deixaren el manuscrit d’Enric Valor,
presentava un vidre trencat. El quadern havia desaparegut”.
- Quina tragèdia,
quin escàndol! –xisclava Genoveva-. Em culparan a mi, per organitzar l’acte.
- Calma, calma
–provava de tranquil·litzar-la tia Sofia-. Som ja tots?
En aquell moment
van baixar Guillermina Anduix, Alèxia Mompó i el seu marit. Joan Carles ens
explicà el que havia ocorregut:
- Han robat el
manuscrit! Després del sopar el desàrem en aquesta vidriera, al costat d’altres
llibres d’Enric Valor que tenim de mostra, per als clients. Està tancada amb clau
i ens semblà un lloc adequat. La nostra idea és crear una petita exposició
permanent, dedicada a Enric Valor, i una biblioteca amb la seua obra, per als
clients. Al matí, quan el meu cunyat i jo ens hem alçat per a preparar
l’esmorzar, faltava el manuscrit.
- Lladres, vivim
en un país que no respecta res! –mastegà Alèxia. El marit féu una cabotada.
- I com l’han
robat, hi ha alguna finestra forçada, han rebentat el pany de la porta?
–s’interessà Toneta, sense amollar la cistella de bunyols, per si de cas li la
furtaven també.
- No, senyora-
contestà Sílvia-. Nosaltres tanquem portes i finestres cada nit i connectem
l’alarma. Per ací no ha passat ningú des que tancàrem la porta, a la una i
mitja de la matinada, poc després que la joveneta d’El dimoni fumador tornara
de passejar el gos. Recorde l’hora perquè em vas dir que havies caigut un bac i
et donàrem una pomada, per a la blaüra. El manuscrit encara hi era.
- La porta és
molt antiga i el pany fàcil d’obrir -observà tia Sofia-. Com pots estar segura
que no entrà ningú més tard?
- Comprove-ho
vosté mateix.
Sílvia obrí la
porta del carrer. Una glopada de claror ens enlluernà i la humitat impactà als
nostres rostres. Havia nevat tota la nit i més de cinc pams de neu cobrien el
carrer. Tia Sofia abocà el cap:
- Cert, no hi ha
cap petjada al carrer. Toneta, tu per on has entrar?
- Per la porta
del carrer de la Mare de Déu.
- I no poden
haver fet igual els lladres?
- Impossible
–negà Joan Carles-. Per a passar d’aquella part de la casa a aquesta cal
travessar dues portes, que també teníem barrades.
Tia Sofia
s’escurà la gola i s’abrigà millor amb la bufanda, mentre Sílvia tancava la
porta. Va esternudar i es mocà sorollosament:
- Ja m’he
refredat! Això només pot significar una cosa. El lladre és un de nosaltres. I
el manuscrit, encara es troba a la Casa Valor.
Ateses les
circumstàncies, convinguérem que ningú no isquera de l’hotel fins a esbrinar
què havia passat (...).
Tia Sofia i jo
ens quedàrem al rebedor, acompanyades per Joan Carles. Tia Sofia inspeccionà la
vidriera:
- Han trencat el
vidre per endur-se el manuscrit. Quantes claus hi ha?
- La vidriera és
un moble molt antic, només té una clau, i la guardem en un calaix de
l’aparador. Mireu, ací la tenim.
- És curiós. Heu
tocat alguna cosa de l’interior?
- No, tot està
com ho hem trobat.
- Fixeu-vos en
els vidres trencats. Estan escampats sobre el prestatge, d’una manera uniforme.
On era exactament el manuscrit?
- Just a l’espai
buit, on ara hi ha els vidres trencats.
- El més lògic és
que els vidres hagueren caigut sobre el quadern i que en sostraure’l quedara un
espai net. Però no. Fa l’efecte que primer obriren la porta amb una clau,
agafaren el manuscrit i, en acabant, trencaren el vidre, per a simular un
robatori per la força.
- Què insinua?
–protestà el propietari-. Nosaltres no hi hem tingut res a veure!
- Només descric
el que ha passat, com es pot llegir al llibre de les pistes. El lladre
disposava d’una clau, tenia por de tallar-se si introduïa la mà entre els
vidres trencats i pretenia amagar la forma com perpetrà el robatori.
- Digues, aquest
manuscrit tindria molt de valor, en una subhasta?
- No ho crec. Té
valor literari, però dubte que monetari...
- O siga, que el
lladre, o és un especialista en l’obra d’Enric Valor o buscava alguna altra cosa.
ACTIVITATS:
1. Cerca a
internet una de les rondalles d’Enric Valor i gaudeix amb la seua lectura!
2. Ajuda tia
Sofia a descobrir el lladre que ha robat el quadern inèdit de rondalles d’Enric
Valor. Què li aconsellaries? Quines pistes hauria de seguir?
3. Escriu un
relat en que les protagonistes siguin dos estudiants de Periodisme com Alícia,
la neboda de tia Sofia, que esdevenen testimonis involuntaris d’un robatori a
la residència universitària on viuen. La seua millor amiga és acusada del fet
però elles descobriran l’autèntic lladre. Envia’l per correu postal amb un
dibuix a:
Grupo Leo
Apartat 3008
03080 Alacant
