Ressenya:
Qui és aquesta Tzoé, apareguda de sobte, no se sap d’on? Ha arribat amb la cara
bruta i els ullets ombrejats de por.
Amb vora quatre anys, no parla cap llengua coneguda, però aprèn la nostra amb
una velocitat insòlita. Els seus primers amics són Ximo el Roig, que té un mas i
unes poques bèsties, i Hermínia, la infermera en cap de pediatria de l’hospital.
Ells es fan càrrec d’aquesta criatura misteriosa d’ulls color mel i somriure lluminós,
extremadament intel·ligent i sensible, que de seguida comença a donar mostres d’un
poder extraordinari, capaç fins i tot de curar els malalts. Tzoé és un enigma per
resoldre, però sembla que les claus per a seguir el seu rastre s’han esborrat quasi
completament...
L’autora:
Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és escriptora i periodista. Se la considera una de les autores
modernes més importants de literatura catalana. És llicenciada en Filosofia i en
Periodisme i doctorada en Filologia romànica.
Igual com en els contes, Isabel-Clara Simó ha creat en les novel·les uns personatges
complexos que mantenen relacions conflictives i que l'autora presenta en relats
ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge. Destaquen, entre d'altres,
la novel·la psicològica, T'estimo Marta (1986); Els ulls
de Clídice (1990), on explica la relació de tres persones en un
cercle tancat; La veïna (1990), on presenta
un antiheroi que es veu obligat a investigar un assassinat del qual és inculpat;
La
Nati (1991), un relat amb rerefons de crítica social; La
salvatge (1993), que va ser guardonada amb el premi Sant Jordi;
El
Mossèn (1994), biografia novel·lada de Jacint Verdaguer; La
innocent (1995) va obtenir el premi València, del mateix any: El professor
de música (1998), novel·la guardonada amb el premi de la Crítica
dels Escriptors Valencians, 1999; El gust amarg de la cervesa
(1999) i T'imagines la vida sense ell? (2000), on refà
la història d'un crim perfecte, com a venjança de trenta anys d'agressions psicològiques.
També han merescut l'acceptació de nombrosos lectors,
les novel·les publicades en col·leccions per a joves: Raquel (1992), Joel (1996),
De
nom, Emili (1998), Tzoé (amb la qual va guanyar el Premi
Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil 2014) i la narració per a infants, En
Jordi i la sargantana (2000), sobre la història de la llegenda de
Sant Jordi.
El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 1999 la Generalitat de
Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. També és membre de l'Associació d'Escriptors
en Llengua Catalana.
TZOÉ
Era un
dijous. Hermínia acabava d’aparcar en el garatge de la casa –on disposava
d’aparcament propi- el seu Smart. Esbufegava, impacient, quan es va ficar a
l’ascensor. Ester ja feia més de mitja hora que devia haver arribat amb la
petita. Hui faria un xocolate que hi cantarien els àngels. A la bossa portava
un paquet de bescuitets que havia comprat. Feia poc que la nena havia anat
descobrint que hi ha coses més bones que altres, i tot i que no era golosa,
havia comentat que el xocolate és molt bo, i Hermínia n’havia pres bona nota
mental.
En
obrir la porta de l’ascensor es va endur una sobtada sorpresa: assegudeta a
terra, hi havia la petita Tzoé, abraçant-se els genolls i bressolant-se a ella
mateixa.
-
Tzoé! Què hi fas ací? Què ha passat? És que no estaves amb Ester?
Es va
precipitar a obrir la porta. La nena hi va entrar. No tenia cap senyal
d’angoixa ni de por. Estava tranquil·la, i tranquil·la va continuar, quan
asseguda a la seua cadireta, i la dona al butacó de vímet encoixinat, on solien
posar-se, la va interrogar.
Tzoé
la va mirar, amb serenitat i es va limitar a dir:
-
M’avorrisc, a la guarderia. És molt pesat ser-hi tantes hores. Estaria millor a
casa.
- Però
qui t’hi ha portat?
- He
vingut a soles.
Hermínia
va agafar el telèfon i es va comunicar a la guarderia. Primer que res, els va
escridassar: una nena havia desaparegut i ni tan sols havien avisat.
- És
que no trobàvem el seu mòbil, i no contestava ningú ni al seu fix ni al de la
cangur de la xiqueta.
- Però
vostè s’adona de la gravetat dels fets?
Sí, se
n’adonaven. I sí, comprenien que estiguera tota indignada, però és que feia només
uns minuts que l’havien trobada a faltar.
Hermínia
sentia una febre espessa que li aclaparava el cervell: havia d’anar cada
dissabte amb la nena al Servei d’Acollida perquè comprovaren que tot estava bé!
I ara? Com explicar que la nena s’havia escapat de la guarderia i que estava
soleta a l’escala de casa, on qualsevol podia fer-li mal? I, encara més: no era
fàcil que algú interpretara que fugir era la manera amb què una nena expressava
el seu rebuig a la situació en què estava?
A
poquet a poquet, la dona es va tranquil·litzar: la nena estava bé, havia
memoritzat el camí fins a la guarderia, i l’havia recorregut sense cap ànsia.
Com un llampec, li va venir al cap el moment en què el Roig la va trobar: quant
temps feia que caminava? Estava desorientada? Semblava angoixada per la foscor?
O era només que tenia set i gana? Preguntes que si les formulava, xocaven
contra l’hermetisme de Tzoé, que, en aquest punt, era impenetrable.
Van
parlar. Molta i molta estona. La dona es va comportar de manera calmada, pacient
i comprensiva. Va fer xocolate a la tassa com havia pensat fer-li, va fluir
dels ruflets de goig de la menuda, va agafar-li la maneta, va besar-li la
galta.
Quan
l’acotxava, amb l’ànima plena de monstres –els monstres de la por, les ombres
furioses que envolten tot allò que no comprenem o que desconeixem-, la xiqueta
li va dir:
-
Hermínia, no vull tornar a la guarderia.
- No
faràs res que no vulgues fer. Però, bonica, m’has de dir per què? Jo he de
treballar, i tu ets una xiqueta i no pots estar soleta.
- A la
guarderia només diuen ximpleries, fan riures falsos, conten contes estúpids i
juguen a jocs monòtons.
Hermínia
va pensar un moment: aquesta nena és massa intel·ligent per a conviure amb els
de la seua edat. I anava a proposar que demanaria a la guarderia que la
tingueren amb els xiquets i xiquetes majors, quan la nena va prosseguir:
- Jo
crec que puc anar on tu treballes.
- Però
no pots estar a l’hospital! A més jo estic ocupadíssima i no et puc fer gens de
cas!
- No
em veuria ningú. Va, Hermínia…
Hermínia
anava a proposar-li això d’una classe de majors, quan va tenir una idea millor:
-
Escolta, Tzoè: i si en comptes de la guarderia, et deixe al Mas del Potro, amb
el Roig?
Ara va
ser el torn de la xiqueta de rumiar una bona estona.
- Està
molt lluny.
- Bé,
matinarem un poquet més.
- Però
el Roig té faena, no podrà cuidar-me.
- És
un mas! És la natura. Hi ha el gos…, com li diuen?
-
Astut. És molt vell.
- Ah,
sí, Astut. I la cuina del mas deu ser calenteta, ara que encara fresqueja en
pondre´s el sol.
- Si
tu vols...
Aquella
nit, definitivament, Hermínia no va poder dormir ni un minut.
L’endemà,
a primera hora, el petit Smart aparcava, no sense treballs, i sobre la cleda
abatuda del mas. Un ruc s’hi va acostar i va olorar el capó calent, i un altre
ruc s’ho mirava de lluny. Semblaven simpàtics, els dos animals. Hi havia llum a
la cuina.
El
Roig va tenir una gran alegria de la visita que li feien. En veure’l, la
xiqueta li va abraçar els genolls, i l’home va fer un gest de dolor. De sobte,
la xiqueta va apartar les manetes de les camarres adolorides de l’home i mentre
els dos adults parlaven, va acostar de mica en mica els palmells de les seues
diminutes mans als genolls artrítics del vell.
- Què
fas, bonica?- va exclamar l’home.
Però
el Roig ja no escoltava Hermínia ni feia cas de la menuda. Havia quedat
abstret, entotsolat, amb la cara impàvida i els pensaments clavats en els seus
genolls.
Anava
contestant a tot que sí fins que la dona va ser fora. Marxava corrents perquè
ja arribava tard a la seua faena. I el Roig va seure en una cadira de boga, amb
el seient de palla trenada i es va arromangar els pantalons del xandall, tan
bruts i pudents que portava, i es va examinar els genolls. Amb cura, en va
doblegar primer un, després, l’altre. El dolor havia marxat. Però no com quan
et prens un ibuprofè o qualsevol altre antiinflamatori. S’havia evaporat, havia
fugit i s’havia ocultat en l´infern que habita en la terra on rauen els dolors
i les afliccions dels humans.
ACTIVITATS:
1. Tzoé guareix els dolors de Ximo el Roig, l’home que la va trobar quan
anava perduda i sola a la nit. Intenta explicar la seua capacitat curativa. Qui
li ha pogut atorgar tals poders?
2. En l’obra es descriuen paratges i indrets alcoians. En una enciclopèdia o
en internet comprova si existeix o no el Mas
del Potro on viu el Roig. Si és real, anota on pots localitzar-lo.
3. En certa manera la història comença igual que acaba, amb l’aparició i desaparició
misteriosa d’un personatge clau, Tzoé. Escriu un relat en què un personatge
apareix de sobte al llindar de la casa on vius i, després de compartir amb tu una
sèrie d’aventures fantàstiques, desapareix de la teua vida.
Envia’l per correu
postal amb un dibuix, escriu el teu nom, cognoms, curs, col·legi i núm. de telèfon
particular i e-mail del teus pares a:
Concurs literari Grupo Leo
Apartat 3008
03080 Alacant
