Grupo Leo - Alicante:

jueves, 16 de octubre de 2014

Los libros del mes de octubre de 2014 del

Grupo Leo

Edat: A partir de 12 anys.

Sinopsi:

Esdeveniments misteriosos sacsegen la pau al poble de Bethelem mentre la vida transcorre com si no hi passara res. Un cas de bogeria, una mort inexplicable, la desaparició d’una alumna del col·legi St. Joseph… Tan sols Freddy Cooper i Rosemary Grant miraran de descobrir el secret que manté el poble adormit, i uniran les seues forces per desemmascarar el senyor Dobkin, el vell encarregat del depòsit de cadàvers.

Tim Wilson:

És el pseudònim d’un escriptor que vol mantenir oculta la seua vertadera identitat. La investigació de fenòmens paranormals l’ha posat en contacte amb esperits que inspiren els seus relats inquietants. En aquesta col·lecció ha publicat, també, Els fantasmes de Bloody Hill.

EL NIGROMANT

«El vell de negre»

El cor de Freddy Cooper va fer un bot quan es va sentir el primer toc de morts al campanar de l’església de Bethelem. Algú havia mort, sens dubte, i aquella primera campanada anunciava la celebració del corresponent ofici religiós que devia donar pas a l’enterrament. Feia setmanes que les campanes no tocaven a morts. Tanmateix, la campanada que Freddy havia sentit li anunciava que el moment que el seu amic Tom Renfield i ell mateix havien estat esperant, per fi, havia arribat. Freddy era conscient que havien d’afanyar-se si no volien desaprofitar-lo. Calia actuar de pressa. Si Tom també havia sentit el toc, no tardaria a entrar per la porta.

Ràpidament, Freddy volà escala avall.

–Qui s’ha mort? –preguntà a sa mare, que es trobava a la cuina batent ous per al púding que preparava tots els dissabtes.

A la senyora Cooper li tremolà la forqueta a la mà quan sentí la veu inesperada del seu fill. Corglaçada, no pogué amagar un gest d’estranyesa. Normalment, els xiquets no s’interessaven per la mort de ningú, si no els tocava de prop.

–És que he sentit les campanes –aclarí Freddy.

–El senyor Pocket, el germà del farmacèutic. Ha estat una mort sobtada –va afegir la mare amb un evident to de tristor–; el cor.

Freddy tornà volant a la seua habitació i es llançà de cap a la finestra. El carrer es veia desert. L’hivern aconsellava quedar-se a casa, sobretot si l’ambient cobert d’una cuirassa grisa de núvols amenaçava de cobrir el poble d’una boira tan espessa com les que acostumaven a créixer per tot el comtat de Wiltshire. Impacient, Freddy mirà l’hora en el despertador. La comitiva fúnebre encara anava a tardar una bona estona a posar-se en marxa. Freddy n’havia vist moltes des de la finestra de la seua habitació. El seu carrer donava directament al camí del cementeri. Així havia començat tot, amb comitives fúnebres que sempre havia espiat d’amagat darrere de les cortines, i que mai li havien cridat massa l’atenció excepte per un detall: una presència a cada nova ocasió que, amb el temps, li havia despertat la curiositat fins que aquesta s’havia convertit en obsessió.

Es tractava d’un vell esprimatxat que, vestit de negre i amb un barret fort al cap, sempre anava darrere de les comitives, en últim lloc, a una distància prudent del seguici que acompanyava el difunt. Freddy sempre l’havia vist passar per davant de la seua finestra amagat sota la negror, ocult sota el barret arredonit, com si fóra un emissari de la mort encarregat de vigilar els actes dels vius i la sort del difunt.

A Freddy poques coses li passaven per alt. Els seus ulls vius i lluents eren com un radar que emetia senyals d’alarma sempre que alguna cosa li cridava l’atenció i despertava la seua curiositat malaltissa. De fet, d’un temps ençà alguna cosa li deia que Bethelem vivia sotmés per una espècie de malefici que havia condemnat el poble a una desgràcia perpètua. I Freddy estava convençut que el vell misteriós que seguia de lluny les comitives fúnebres devia tindre alguna cosa a veure. Què podia ser, Freddy ho ignorava; però la presència d’aquell vell vestit de negre tancant tots els enterraments li feia molt mala espina. Tanta com els retalls del periòdic local que guardava en una carpeta al fons d’un calaix de l’escriptori.

No obstant això, per a Freddy tot allò era molt més que un seguit de successos aïllats. Freddy pressentia que Bethelem era víctima d’una força sobrenatural que ningú encertava a veure. No sabia explicar-ho. Ni tan sols al seu amic Tom havia sabut dir-li d’on sorgia la sensació d’intranquil·litat que l’advertia de la malèfica normalitat que els envoltava. Però així ho pensava. Bethelem despertava cada matí com si no passara res. Però Freddy sospitava, desconfiava. No s’ho acabava d’empassar. I Tom no ho acabava d’entendre.

Tom entrà en l’habitació de Freddy i tancà la porta mentre feia esforços immensos per no mostrar-se nerviós. Però ho estava.

–Quan he sentit les campanes me n’he vingut corrent –digué Tom–. No sabia que s’havia mort ningú.

–Jo tampoc –replicà Freddy–. Però no podem desaprofitar l’ocasió. Vam dir que ho faríem, no?

–És clar –va dir Tom–, per això he vingut. Però, a mesura que s’acosta el moment, no sé si és una bona idea allò que proposares.

–A més –continuà Freddy–, el poble viu com… com ensopit. A Bethelem, el veïns són uns experts a deixar córrer les males notícies. I si passa alguna cosa estranya, o bé hi troben qualsevol explicació absurda, o senzillament no en fan massa cas.

–Vols dir?

Freddy va traure de l’escriptori la carpeta on guardava les notícies que parlaven sobre els estranys successos que, de tant en tant, sacsejaven fugaçment la pau del poble.

–Bethelem és el típic poble on mai passa res –comentà Freddy–, tret de morts inexplicables, desaparicions, o casos de bogeria que acaben a l’hospital psiquiàtric de Silbury Hills. Però, en fi, això no té importància. Bethelem és el típic poble on mai passa res… no?

–I tu creus que un vell aficionat als enterraments pot ser el causant de tanta desgràcia? De veritat ho creus?

Sense moure’s de la finestra, capficat i amb la mirada perduda, Freddy murmurà:

–Prompte ho sabrem.

Extret i adaptat de: El nigromant

Autor: Tim Wilson

Dibuixos: Oriol Malet

Col·lecció: Micalet de Por

Editorial: Bromera