Qué va passar a l´àvia Green
Extracte del primer capítol del llibre: L’hivernacle del terror.
Autor: Jenny Nimmo.
Dibuixos: David Roberts.
Editorial: Bromera. El Micalet de Por
...............................................................
El senyor i la senyora Lloyd eren del tipus de gent que anomenaríem casolana. Llegien el diari, veien la televisió, menjaven, cuinaven, escoltaven la seua música preferida i, a vegades, ajudaven Daniel, el seu fill, amb els deures d’escola. Mai no s’havien ocupat del jardí de la casa. És a dir, no hi tenien res plantat. De tant en tant, la senyora Lloyd treia al jardí la germaneta menuda de Daniel, però sempre en el cotxet.
La xiqueta es trobava en l’etapa d’anar de quatre grapes i la senyora Lloyd no volia que s’arrossegara pel fang o es posara caragols en la boca. Però Molly, que tan sols era un bebé, s’avor ria de seguida i començava a cridar.
A Daniel no li feia massa gràcia Molly. Era, segons deia, una molèstia sorollosa i pudent. La vida
per a ell havia estat molt més fàcil abans que la xiqueta arribara a apoderar-se de la casa. Com que Molly no podia ocupar-lo, el jardí acabà convertint-se en el refugi de Daniel. Allí podia entrenar les seues habilitats futbolístiques, construir cabanes de branques amb Matt Pire lli, el seu amic i veí, així com enfilar-se per les branques d’un roure. Però, encara millor que tot allò era l’hivernacle abandonat que ell i Matt havien convertit en la nau espacial Danmatt 1. Allí passaren tot el cap de setmana netejant els vidres fins a deixar-los lluents com diamants. I aleshores va ser quan l’avi Green va arribar i l’hivernacle s’acabà. L’avi se’n va apoderar. L’avi Green era el pare de la senyora Lloyd. Quan l’àvia Green va morir, la senyora Lloyd va decidir
que l’avi hauria de viure amb ella i, és clar, amb el seu espós –el senyor Lloyd–, Daniel i Molly.
–El pobret de mon pare possiblement no podria viure tot sol –va dir–. No sap ni fer-se un ou.
Daniel es recelava alguna cosa. Si ell era capaç de fer-se un ou, per què no podia fer-ho un home
de setanta anys? Havia tingut seixanta anys extra per a aprendre-hi.
A la senyora Lloyd no semblava importar-li massa que son pare fóra, per dir-ho amb parau les suaus, bastant brut. Era un home alt i prim dc braços llargs i mans flàccides i tremoloses. Sempre duia les ungles brutes de fang o d’alguna substància verdosa, i el nas no parava de gotejar-li. Els pocs cabells que li quedaven s’arrussaven en la part de darrere del coll formant llargues grenyes caragolades de color gris.
Daniel havia estimat molt la seua àvia, una velleta amable i atenta. Sempre que Daniel ana va a veure-la, li aconsellava: «Abriga’t, Daniel. No voldríem que agafares un constipat, saps? Abriga’t».
La qual cosa era molt més del que cap altre li deía, després de l’arribada de Molly. Per això Daniel pensava que tenia tot el dret a saber què havia passat exactament a la seua àvia. L’última vegada que l’havia vista, tenia un aspecte magnífuc. Fins i tot ella l’havia perseguit al voltant de la casa mentre jugaven. Va ser quan es trobaven berenant en família que Daniel va traure el tema. Era cl primer dia de l’avi a casa i estava adaptants’hi bastant bé. Tenia una gana magnífica. La senyora Lloyd estava servint el te, quan Daniel preguntà:
–Qué és el que li va passar a l’àvia exacta ment? Vull dir, per què va morir?
Es va fer un silenci absolut. S’hauria pogut sentir el soroll d’una aguila caient sobre el sól, si la
senyora Lloyd no s’haguera oblidat d’alçar la tetera i no haguera inundat els platerets.
–He dit alguna inconveniència?
Ningú no va contestar. La senyora Lloyd mirava son pare amb ansietat, mentre el senyor Lloyd
fuxava la mirada en el seu plat de sardines. Un xiulet estrany se sentia escapar entre les dents obscures de l’avi. Aquest es tragué de la boca un bri d’api, el deixà en el plat i es va sonar amb un mocador untós.
El senyor Lloyd es va apiadar del seu fill. Per això, acostant-se a Daniel, li mormotà:
–La teua àvia va desaparéixer.
Daniel es va quedar bocabadat. Mai no havia sentit parlar d’algú que haguera desaparegut. I, aleshores, començà a preocupar-se. I si no estava morta? I si l’havien segrestada o l’havien abduida els extraterrestres? Era evident que calia pregun tar-ho.
–Doncs bé, com sabeu que està morta? –va preguntar mirant el seu avi.
L’avi rosegà una corfa dc pa i mirà més enllà de Daniel amb els ulls vidriosos.
–És clar que va morir –intervingué la scnyora Lloyd que, al cap i a la fi, era la seua filla–. D’altra manera, no hi hauria hagut un funeral, no?
Daniel no sabia que hi haguera hagut cap funeral. Es preguntà quan s’havia fet. Proba blement, mentre ell era a l’escola. I es va sentir enganyat.
–Però..., si l’ávia desaparegué, això vol dir que no hi havia cap cos. Pertant,com sabeu que està...
–Ja n’hi ha prou!– digué la senyora Lloyd. Però una vegada més, el senyor Lloyd es va apiadar de Daniel.
–Trobaren una nota –li va dir a cau d’orella–, i la seua roba en un muntonet a la vora d’un penyasegat. La policia ens va dir que perdérem tota esperança.
–I qué hi havia al fons del penya-segat? –va preguntar Daniel a son pare.
–La profunditat de la mar –va ser la resposta, també entre murmuris.(…)
l’escriptura. Té predilecció per les històries sobre fets màgics, sobrenaturals i inexplicables en
les quals pot succeir qualsevol cosa.
En el de hui, que forma part del llibre del mes, alguna cosa s’amaga al fons del jardi, Daniel ho sap.
L’hivernacle està ple de plantes estranyes i, tanmateix, el seu aví sembla misteriosament feliç
quan està allà dins, alimentantles amb pocions secretes. Però uns fets inquietants ho canvien
tot. Primer desapareix l’àvia Green sense deixar rastre i, després, el gosset Stanley. Qui serà la pròxima víctima? Daniel està convençut que l’hivernacle està relacionat d’alguna manera amb les desaparicions. Però com podrà demostrar-ho si el terror no li permet entrar-hi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario