viernes, 26 de septiembre de 2025

FINALISTAS DEL XXVII CONCURSO LITERARIO DE POEMAS Y CUENTOS DEL GRUPO LEO

Esta semana seguimos publicando los finalistas de nuestro concurso, hoy es el turno de la Tercera Categoría, correspondiente a 3º y 4º de Educación Primaria. Esperamos que os gusten. 

 EL COLLAR Y EL HADA LILY 

Érase una vez un hada llamada Lily que tenía el poder de conceder deseos a la gente que de verdad lo necesitaba. Un día, mientras caminaba por la calle, escuchó a alguien llorar. Miró a su alrededor y vio a una niña sentada en un banco con los ojos llenos de lágrimas. Como no le gustaba ver a nadie triste, se acercó a la niña y le preguntó qué le pasaba. 

La niña, muy preocupada, le contó que un ladrón había entrado en su casa y había robado todo lo que había dentro, pero lo que más le dolía era que se había llevado un collar que le había regalado su abuela. Ese collar era muy importante porque era lo único que tenían de ella desde que se fue al cielo. Lily sintió mucha pena por la niña y quiso ayudarla, así que le preguntó cómo era el collar. 

La niña empezó a describirlo, era un collar mágico, lleno de piedras bonitas y brillantes, de color lila y con forma de estrella. En cuanto Lily escuchó eso, no podía creerlo. Sabía perfectamente de qué collar estaba hablando porque no era un collar normal, sino un collar protector que solo las personas mágicas podían ver. 

Entonces, Lily le explicó a la niña que su collar no había sido robado, sino que se había vuelto invisible. Le dijo que no tenía que preocuparse porque ese collar era especial y solo las personas con magia podían sentirlo. Le pidió que cerrara los ojos muy fuerte, pensara en su abuela y lo buscara en su corazón. 

La niña hizo lo que Lily le dijo. Cerró los ojos con todas sus fuerzas y recordó a su abuela, sus abrazos, sus besos, todas las veces que la cuidó. Cuando abrió los ojos, no podía creerlo. ¡El collar estaba de nuevo colgado en su cuello! 

No entendía cómo había sucedido. Lily le explicó que su abuela le había dado ese collar para protegerla, pero también para que 

descubriera que ella también era mágica. Le dijo que, al igual que las hadas, tenía un don especial para ayudar a los demás. 

Desde ese día, la niña nunca más se sintió sola. Sabía que su abuela siempre estaría con ella y que tenía un gran poder para hacer el bien, igual que el hada Lily. La niña con su collar mágico y su corazón, lleno de felicidad, empezó su propia aventura ayudando a quien más lo necesitaba. 

Susana Cortés Gárate, 4º Colegio Nazaret, Alicante 

 

LA IGUALTAT 

Fa molts anys enrere a la meua escola em molestaven, em feien bromes lletges, m’insultaven, em pegaven, es menjaven el meu esmorzar, m’empenyien,... oh, perdoneu! no me presentat, em diuen Joan i tinc 17 anys. 

Doncs continuaré amb la història. En aquells moments no podia fer res i si ho intentava encara em pegaven més i em donava por dir-li-ho a la meua mare o a la mestra. I vos preguntareu ``per què?´´ doncs perquè el meu cos m’ho impedia i no podia fer res. El temps anava passant i cada vegada em feia més xicotet i no tenia la alegria que tenia abans. La meua mare em veia molt trist i em va preguntava: 

- Què et passa? Per què estàs tant trist? 

- Perquè no em diverteix al col·legi -li vaig contestar. 

- Per què? -va dir la mare. 

- Els meus amics no volen jugar amb mi. 

A la mare se li va apagar la cara i jo em vaig posar a plorar. La mare em va abraçar ben fort i jo a d’ella. Allò em va donar forces i molta energia. Vam estar jugant junts tot el dia i ho vam passar d’allò més . 

Al dia següent estava molt feliç. A l’escola, quan es van apropar a mi els xiquets que em molestaven, vaig agafar forces i els vaig plantar cara i li ho vaig dir a la mestra. Però no va acabar tot ací. Al cap d’una estona em van arraconar i em van fer una pallissa. Vaig tornar a casa plorant, la mare es va fer molt trista altra vegada. Li ho vaig contar tot i va cridar a la directora tan ràpid que va semblar Flash, perquè açò estava passant des de feia un any i no ho havia contat a ningú. Després vam pujar al cotxe i vam arribar al col·legi, allí ja estaven la resta de mares. La reunió va durar dues hores! Finalment els van expulsar una setmana de l’escola. Quan van eixir els xiquets al carrer i em van vore em van mirar en una cara d’assassins i em va donar molta por. 

Al dia següent no va vindre cap d’ells i va ser un dia molt tranquil i així tota la setmana. Va arribar el cap de setmana i vaig anar a fer una volta pel carrer. De sobte, em vaig trobar amb els xicots que em van tornar a pegar. Vaig tornar a casa corrent quan vaig poder fugir i amb valentia, li vaig contar a la mare tot el que havia passat. La mare va cridar a la resta de mares i aquestes els van castigar una setmana més. 

Quan van tornar a l’escola ja no em van tornar a fer res més. Em vaig sentir molt tranquil i vaig poder menjar-me el meu entrepà. Per a mi el vaig notar més bo que mai. No o podia creure, ningú m’estava molestant! Vaig estar molt content ,i m’ho vaig passar genial. 

Al cap d’uns dies, un d’ells em van dir: 

- Hola! 

Jo em vaig posar molt nerviós, tant que vaig dir: 

- Pastís de xocolata ! 

Van posar una cara molt estranya i jo de vergonya! No ho podia creure, m’havia posat roig. Després va tocar el timbre i se’n vam anar tots a les classes. A l’hora del pati em vaig trobar un xiquet plorant i l’hi vaig dir: 

- Que et passa? Per què estàs plorant? 

- Perquè m’han tirat a terra l’entrepà. 

Jo l’hi vaig donar la meitat del meu. Era dijous i el meu pare sempre me’l prepara de tonyina en maionesa. Es dels meus preferits! Al xiquet li va encantar l’entrepà. Vam estar xarrant tot el pati i li vaig contar tot el que m’havia passat a mi. Li vaig donar forces per plantar cara als xicots que el molestaven i així ho va fer. 

Des d’aleshores Marc, que era el seu nom, i jo ens vam fer amics i sempre estàvem junts, i endevineu què! Les nostres mares també es van fer amigues. 

Conte contat, ja s’ha acabat! I qui moleste un mal dia tindrà! 

Glauka Coves Vilaplana, 4ºA CEIP El Romeral, Alcoi 

 

EL PUEBLO QUE SALVA AL PUEBLO 

Cuando el agua cubrió la ciudad herida 

los jóvenes dieron su fuerza y su vida. 

Entre barro y ruinas, sin miedo lucharon. 

 

Con manos firmes, los sueños salvaron 

sin más recompensa que un simple abrazo. 

Fueron los jóvenes con su corazón 

quienes dieron esperanza en la inundación. 

Oriana Marín Fernández, Cº Fundación A. Bonny, El Campello 

ACTIVIDAD 

Escribe un cuento o poema con dibujo y envíalo por email a: 

No olvides poner tu nombre y apellidos, curso, y colegio. Será publicado en nuestro BLOG y en el suplemento La Tiza del Periódico Información. 

 

No hay comentarios:

Grupo Leo