Fa molt de temps, va nàixer, en
vespres de Nadal, un caragolet. Vingué
al món en un racó
d’un jardí on
hi havia arbres i plantes.
La mamà caragol li va ensenyar quines
plantes eren bones
per a menjar,
però ell tenia unes
altres preocupacions:
-Mamà, fa molt de fred. Les
banyes se’m gelen.
El pare caragol reia l’acudit i
li cantava:
-Caragol, caragol, trau les
banyes que ix el sol.
La mare caragol va dir:
-Com que el nostre fill sempre té
fred, li posarem de nom Fredolic.
I Fredolic buscava els millors
llocs per a prendre el sol fins que entrava en calentor. Després, començava a
menjar floretes fins que
tornava a notar fred. Una vesprada, mirà el sol i preguntà la mamà caragol:
-Mamà, per què el sol no calfa
més?
I la mamà caragol li contestà:
-Ves
i pregunta-li-ho.
El pobre Fredolic es va
pensar que la mamà caragol li ho deia de veres. Va mirar el sol i li va parèixer
que estava molt alt, i es va preguntar:
-Com podré parlar amb ell,
si està allà dalt i no em sentirà?
En això, va observar el
xiprer, un dels arbres que hi havia al jardí, el més alt de tots.
-Pujaré dalt de tot del
xiprer i parlaré amb el sol.
Quan pujava pel tronc, va
trobar unes formigues que anaven amunt i avall en filera.
-On vas, caragolet? -li van
preguntar. -Vull parlar amb el sol, a veure si pot calfar més, que tinc fred.
Més amunt, després d’haver
descansat, va trobar uns pardalets que voleiaven entre les branques del xiprer.
-On vas, caragolet? -li va
preguntar un.
-Mira de no caure -el va
advertir un altre.
I uns altres:
-Uf, uf! No sé si el sol et sentirà.
-Tan alt està?
-I tant!
Però ell no es desanimà.
Quan va arribar dalt de tot, va cridar ben fort: -Ei, sol, em sents? Vull que
calfes més.
Va passar un núvol gros que
va tapar el sol, i Fredolic va començar a tremolar.
Un colom li va dir a
Fredolic:
-Mira, si vols, et puc pujar
cel amunt, més enllà dels núvols, a veure si et sent.
El colom va començar a ascendir i
Fredolic va veure que el mon era molt gran. Més que el jardí on havia nascut.
Hi havia arbres, cases, molta gent, muntanyes, la mar...
Quan havien deixat els núvols
arrere, cridà:
Ei, sol!
Per què no calfes més? És
que se’m
gelen les banyes!
Però el sol encara
quedava lluny i no el podia
sentir.
El
colom el va deixar sobre la torre més alta d’un castell.
Esperaré que el sol baixe.
Quan estiga prop del castell, li ho preguntaré.
Mentres menjava unes
floretes de timonet per a agafar
forces, una sargantana
se li va acostar.
-Què fas per ací, si tu eres
un caragol de plana?
-Estic esperant que el sol
comence a baixar. Vull demanar-li que calfe més.
-Et faré
companyia. Jo també necessite la
seua caloreta.
La sargantana li va donar
una idea: -Mira, caragol, si vols estar més prop del sol, puja a la branca més
alta del pi més alt de la muntanya.
Fredolic li va fer cas. Per
fi, el sol començà a baixar i a baixar fins que s’acostà al cim de la muntanya.
-Ei, sol! Per què no calfes
més? Se’m gelen les banyes!
Però
el sol estava lluny i desaparegué darrere de la muntanya sense contestar.
