Leo Leo que me animo a leer: La biblioteca fantàstica

sábado, 21 de enero de 2012

Leo Leo que me animo a leer: La biblioteca fantàstica

Artículo visto en:

Suplemento de Educación Infantil "La Tiza" 18-01-2012

LA BIBLIOTECA FANTÀSTICA

Es deia Samuel Tyker Blum, tenia dotze anys i, si bé encara no ho sabia, aquell dissabte anava a convertir-se en el guardià d’uns llibres molt especials.

Era dissabte, sí, el tercer que Samuel passava en la casa nova a Sant Telm, el poble al qual els seus pares s’havien traslladat per començar «una nova vida». Però, quina nova vida?, s’havia preguntat Samuel en nombroses ocasions.

La casa on havia aterrat no li semblava malament. Es tractava del palauet d’un ricatxo solitari i sense hereus que, a la seua mort, havia llegat les seues possessions a l’església de Sant Telm. Samuel havia trobat el lloc perfecte per a morir-se d’avorriment quan, encara sense amics, el tedi el feia eixir a la porta de casa. Tan sols petits detalls sense importància, que atribuïa a un encara descontrolat procés d’adaptació, l’havien fet pensar que a la casa hi havia un fantasma desficiós que es dedicava a obrir portes, a bellugar engronsadores, o a canviar les coses de lloc a la seua habitació. Però Samuel no creia en fantasmes, i la casa, a pesar de tot, li agradava. Les portes obertes que ell es pensava que havia tancat, o la novel·la en l’escriptori que recordava haver deixat sobre el llit, devien ser conseqüències posttraumàtiques del trasllat, efectes desorientadors de la nova vida a la qual no veia l’hora d’acostumar-se. Però el fet de pensar en fantasmes li resultava divertit. De fet, pensar en fantasmes i cases encantades era l’únic que li havia resultat divertit en les últimes tres setmanes.

Aquell dissabte en què tot va canviar, Samuel es va llevar d’hora, va desdejunar-se, i va rondinar per la seua habitació com un ratolí engabiat. Poc després es va vestir i va eixir a la porta de casa, on va romandre una estona aponat als escalons, amb els colzes als genolls, i la cara, una vegada més, regalimant-li entre les mans. Aleshores, inesperadament, va ocórrer. Duna va tombar per una cantonada del carrer. Samuel la va reconéixer de seguida. Al col·legi seia dues fileres per davant d’ell, i a l’hora del pati sempre desapareixia com per art d’encanteri. Samuel havia sentit que els companys, sempre en un to burlaner, l’anomenaven Zeta; Zeta, la bruixeta. I fins i tot havia vist que li deixaven graneres velles i espelmes pintades de negre a la taula. Tanmateix, Samuel també s’havia adonat que, per regla general, ningú parava massa atenció en Duna. I de vegades li havia fet tot l’efecte que la tractaven amb una estranya indiferència. Però ell a penes la coneixia i no li havia importat dedicar-li un somriure o intercanviar-hi algunes paraules.

–Hola –li va dir ella després d’aturar-se davant dels escalons. Samuel va fer cara de sorprés. No s’ho podia creure; però, sí, sens dubte era ella, Duna: cabells arrissats, negres i abundosos, nasset menut i delicat, barbeta amb clotet i, com a novetat, la mirada desperta i intensa d’uns ulls blaus que Samuel quasi sempre havia vist apagats i sotmesos per l’entorn escolar. Vestia una armilla de color crema, una camisa de quadres multicolors, i un pantaló que tot just li cobria els genolls. Als peus duia unes esportives blanques i calcetins rojos arromangats pels turmells.

–Hola –digué ell alhora que feia per espolsar-se l’ensopiment de la cara.

Duna va fer una ullada a la casa. La coneixia de sobra i des de feia dies s’havia dedicat a vigilar la família Tyker com el fantasma entremaliat que es veia obligat a obrir portes, que entropessava amb engronsadores, o que, per curiositat, agafava un llibre de Samuel que de sobte es veia obligada a deixar en qualsevol lloc perquè ningú el poguera veure flotant en l’aire com una bombolla de sabó. Duna, no cal dir-ho, jugava amb avantatge. Durant dies havia passat les hores mortes observant Samuel fins a quasi convertir-se en la seua ombra. A l’eixida del col·legi l’havia acompanyat a casa en nombroses ocasions. A casa l’havia observat mentre llegia còmics o resolia jeroglífics estirat al llit, mentre feia els deures o ordenava i reordenava els prestatges, o mentre veia la televisió i jugava a la Play. I després d’haver-lo observat a fons, Samuel, sempre tan prudent i moderat, l’havia convençuda que tan sols ell podria ajudar-la en l’assumpte que es duia entre mans.

.....................................................

Extret de:

La biblioteca fantàstica

Autor: Jesús Cortés
Ilustraciones: Francesc Santana
Editorial: Bromera - El Micalet Galactic

Activitats:

Duna necessita l’ajuda de Samuel. Per què acudeix a una persona que quasi no coneix? Quin tipus d’ajuda en podria necessitar?
Per què penses que a Duna li diuen Zeta, la bruixeta?
Samuel es tornarà el guardià d’uns llibres molt especials. Com pot ser això? Continua la història com a tu t’agradaria, i envia-la acompanyada d’un dibuix al Concurs Literari Grup Leo. També pots participar fent un poema: