Ressenya:
L’assetjament escolar i una complicada situació famil·liar
han fet de Sergi un adolescent insuportable. A més, tot empitjora quan els
desnonen del seu xalet elegant i han de mudar-se a un pis vell del centre de
València.
L’adaptació a aquest canvi en la
seua vida no serà fàcil. Tanmateix, la relació amb els nous veïns, com ara una bloguera
de moda o un escriptor sense èxit, i la incipient amistat amb una companya de
l’institut, faran que el xic comence a deixar arrere els recels de tot el que
l’envolta i la desconfiança cap a les persones que intenten ajudar-lo.
L’autor:
“Vaig nàixer a Alboraia en 1957 i
a la Universitat de València vaig llicenciar-me en Filosofia i Ciències de
l’Educació, rama Psicologia. Des d'aleshores treballe en un centre educatiu com
a orientador escolar i professor, àmbits on he escrit un manual de llengua i he
elaborat material didàctic i psicopedagògic. A més, ensenye, escric i anime els
meus alumnes a estimar la nostra llengua.
La meua tardana vocació literària
es va iniciar amb relats curts, dels quals destaquen:
Primers divendres de
mes (3r premi al Certamen Literari del Col·legi Oficial de
Doctors i Llicenciats de València, 2004)
L’MP3 (1r
premi al Certamen Literari del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de València,
2008)
Doctor Oníric Causa (1r
premi al IX Certamen Literari Escrits a la tardor - Vila de L'Eliana, 2010)
El nostre banc a la vella
estació del Pont de Fusta (Accèssit al I
Certamen València Parc Central, 2011)
La dalla (1r
premi del II Certamen Literari de Monserrat-2017)
Micalet el Pallús,
publicada per la Fundació Bromera per al foment de la lectura, dins de la col·lecció
"Llegir en valencià"
El bot a la narrativa juvenil el
vaig fer amb la novel·la El
diari del pare (2010) i Un pont sense baranes
(2011).
El III Premi Vila de Teulada de
Narrativa Juvenil amb la novel·la Estic insuportable, i
què?, que publicà
l'editorial Bromera en 2018.
Pel que fa a la literatura
infantil, vaig iniciar-me amb Ximo
Potter i el col·leccionista de mòbils l 9 d'octubre,
en 2015.
Entrevista a Vicent Sanhermelando a l’enllaç:
III
- Es creu que pot
insultar-te quan li abellisca?- va preguntar-me la mare.
- Sembla que sí.
Li acabava de contar
que Fran no feia més que fotre’m. Estàvem en sisé de Primària i ell es burlava
quan li abellia i m’insultava sense pietat. L’havia presa amb mi, i la resta de
companys li reien el que deia. O miraven cap a una altra banda, com si no
passara res. Aquell mateix matí, jo corregia un exercici a la pissarra, però
m’equivocava sense adonar-me’n. Aleshores, Fran va amollar un comentari
burlesc, i tota la classe esclatà a riure. El professor li cridà l’atenció i
tots van callar, però jo em moria de vergonya. Sol davant de cinquanta ulls que
em miraven sense dissimular, pensant com de graciós era Fran… i com de ridícul
em sentia jo! Ja no vaig encertar ni una resposta més de l’exercici, i el mestre
m’envià al meu lloc amb una mala nota. No sé com vaig aguantar fins a l’hora
d’eixir. Mentre tornava a casa, vaig plorar sense poder ni voler evitar-ho.
Només quan hi entrí, em vaig torcar la cara, però la mare m’ho va notar. Li
vaig contar el que havia passat i li preguí que no li ho diguera al pare, però
no em va fer cas. A poqueta nit, ell em va cridar. El cor se’m va posar a cent
per hora. Em va preguntar què havia passat aquell matí i li ho vaig explicar.
–I perquè Fran t’ha dit que ets més curt que el mànec
d’una lupa has tornat plorant a casa?
–És que tots s’han rigut molt perquè des d’un dia que
vaig dur una lupa a classe de Naturals, m’anomena “Lupeta” i a tothora es burla
de mi.
–I tu què fas? Per què no et defens?
No vaig contestar.
Què volia que li diguera? No hi vaig respondre, lluitant sense èxit perquè no
se m’escaparen les llàgrimes.
–Sergi,
ets un home i no pots comportar-te com una xiqueta plorona. La pròxima vegada
li plantes cara. Insulta’l tu també, o pega-li un parell de galtades, encara
que te les torne. Has de fer-te respectar, perquè si acatxes el cap, estàs
perdut.
Des d’aquell dia,
cada vegada que Fran es clavava amb mi, jo m’ho passava molt malament. A més
dels insults, que ja em fotien bastant, ara tenia en la consciència la veu de
mon pare demanant-me que reaccionara. Quan s’acostava el canvi de classe, em
posava molt nerviós, el pols se m’accelerava i notava una pressió en el pit que
em dificultava la respiració. Aquell malestar em durava uns minuts eterns, fins
que entrava el professor, i jo recuperava la tranquil·litat durant una hora.
Vaig seguir així tot el curs i també els dos següents, ja que en passar l’ESO,
Fran caigué també en la mateixa classe que jo. Vaig tindre un poc de sort,
perquè en començar aquella etapa van incorporar-se alumnes nous i el meu
assetjador disposava de més preses per a importunar. Tanmateix, el sentiment
d’impotència no va minvar, perquè era incapaç de reaccionar quan Fran se’n
burlava. La mare em preguntava si seguien molestant-me, ja que si era així,
aniria a parlar amb la directora. Jo estava atemorit i no feia més que
mentir-li perquè no volia que anara a l’escola a queixar-se. Al pare ni li
mentia ni li deia la veritat. No hi havia ocasió. No solia interessar-se pels
meus assumptes, i jo em cuidava de no plorar davant d’ell, encara que no sempre
ho aconseguia.
Pel que fa als
mestres, tampoc vaig tindre sort. Un dia, en acabar la classe d’Educació
Física, vam anar als vestidors a replegar les nostres coses. Vaig entrar dels
últims i Fran em va barrar el pas.
–Ei, Lupeta, açò és teu? -em va preguntar, sacsant la
meua motxilla a mig metre de mi.
–Sí.
–Doncs agarra-la.
La va deixar caure en
el mateix moment en què acostava la mà. Hi hagué rialles a l’instant, que es
multiplicaren quan Fran va fer-li un puntilló i la motxilla va volar uns
metres. Ràpidament, un altre company la va replegar i me l’oferí. Novament,
quan estava a punt d’agarrar-la, la va passar arrere, com si jugara al rugbi.
Immediatament, uns altres començaren a seguir-li el joc, proferint crits i aplaudint
cada vegada que canviava de mans. Vaig deixar d’intentar recuperar-la. Em
sentia com un titella que feien anar d’ací cap allà mentre es burlaven de mi.
El rebombori que es va armar feu que aguaitara el professor.
–Què vol dir aquest escàndol?
–És un entrenament especial -va contestar Fran-. T’hi
apuntes?
Ràpidament, un
company va llançar la seua motxilla a un altre i així van seguir el teatre. El
professor va manar que es detingueren i va demanar que deixaren de fer el
bèstia. Qui tenia la meua motxilla l’havia deixada caure. Jo vaig replegar-la
sense que ningú m’ho impedira i sense que el mestre poguera imaginar el que
realment havia passat. Vaig eixir de pressa dels vestidors i correguí a refugiar-me
a la biblioteca, que era al costat del gimnàs. Afortunadament, encara hi era
l’encarregat atenent els alumnes que tornaven o s’enduien algun llibre.
Autor: Vicent Sanhermelando
ACTIVITATS
1. Reflexiona sobre un tema
que, malauradament, és d’actualitat. Com creus que reaccionaries si tu patires
assetjament escolar?
2. Indica quines mesures
consideres que la societat (escola, família, dirigents polítics...) hauria de
prendre per acabar definitivament amb l’assetjament.
3. Escriu un conte o poema i envia’l per correu postal amb un
dibuix, amb el vostre nom, cognoms, curs, col·legi i núm. de telèfon a
Grupo Leo
apartat 4042
03080 Alacant
Podrà ser publicat al nostre
bloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario