Los libros del mes de octubre: "La volta al món en 8 contes"

Ressenya:

La volta al món en 8 contes és una recopilació de contes tradicionals d’arreu del món adaptats i contats moltes vegades per Carles Cano. Segons l’escriptor, alguns d’aquests contes li han tocat el cor per diverses raons. Uns, com El kiwi, perquè vénen de l’altra part del món a través d’un “fill” neozelandés i expliquen per què les aus que hi ha allà, als antípodes, són com són, evidenciant la vella necessitat dels humans d’explicar-nos el món. Uns altres, per l’humor que destil·len, com El pet o Katafutu, o per la sornegueria i la pilleria de Tio Conill o Amic Fullaraca; altres, encara, per la visió poètica, la manera diferent de mirar la realitat, que ens mostren els protagonistes de La princesa que volia una estrella o el de La caseta d’adob, o per l’astúcia que demostra el príncep de La princesa silenciosa.

El desig de Carles Cano al pròleg del llibre és el següent: “Espere que aquests contes us facen somriure i us ensenyen a mirar el món amb uns altres ulls”.

En el següent enllaç es pot escoltar Carles Cano explicant un conte:  https://www.youtube.com/watch?v=tgrUaPbYbtI

Carles Cano (izquierda) y Paco Giménez

L’autor:

Carles Cano Peiro (València, 1957) és llicenciat en Filologia Catalana i ha exercit la docència en instituts durant més de vint anys. A més, ha treballat com a locutor i guionista en Ràdio 9 i la Cadena SER. Guionista també de televisió, va intervenir en programes de Canal 9 i de TVE i ha fet multitud de conferències i xarrades a universitaris i en formació del professorat.

La seua trajectòria com a escriptor d'obres destinades a xiquets i joves comença a principis dels anys 80. Amb Aventures de Potaconill, va quedar finalista del premi Enric Valor en 1981. Des d'aleshores, l'autor ja no cessaria en el seu treball de creació literària. Paral·lelament, la seua dedicació a la narració oral anà en augment, a més de les intervencions en taules redones, jornades, cursos i conferències.

Quan Carles relata una història, ja siga de la tradició oral o de les escrites per ell mateix, fa la sensació d'estar davant un xiquet reconcentrat en el seu joc de batalletes que, visualitzant la representació de cada paraula, les va esguitant d'onomatopeies: «Tin!» «Nyas!» «Coca!» «Pren!» «Xas!» «Boooommm!»

Amb el canvi de segle, inicià una nova vessant creativa a través de la poesia visual i objectual. Ha portat a terme dues exposicions: «Poemes, broemes i altres artificis» i «Cartes», la primera amb la poma com a motiu central i la segona amb cartes de la baralla.

En 2005, va impulsar el projecte «Trueque», una exposició que consistix en l’intercanvi d'obres amb més de mig centenar de poetes, il·lustradors, dermatòlegs, titellaires, pintors, escultors i professors d'anglés.

Tot al llarg de la seua trajectòria, Carles Cano ha estat guardonat amb diversos premis, entre els quals cal esmentar el premi Lazarillo de 1994 per l'obra de teatre T'he enxampat Caputxeta! una obra àmpliament representada arreu del territori espanyol.. En 2007 va guanyar el premi de l'Hospital Sant Joan de Déu amb Per un botó, i en 2012 el premi Carmesina per Set Blancaneus i un Nan, premi Samaruc 2013. En 2016 El desbaratat conte dels fesols màgics rep el Premi Ciutat d'Alzira Vicent Silvestre de narrativa infantil.

L’il·lustrador:

Paco Giménez (València, 1954) En 1974 començà la seua tasca professional com a il·lustrador i dissenyador gràfic. Des de 1982 el seu treball se centra principalment en el sector infantil i juvenil: contes i novel·les, llibres de text, jocs i quaderns didàctics, historietes, cartells, exposicions, conferències, taules redones, jurats, ... i encontres d'animació lectora en centres escolars i biblioteques. Habitualment forma tàndem amb l'escriptor Carles Cano.

Ha il·lustrat més de 100 llibres i materials didàctics, a més d'historieta gràfica. També ha dissenyat prop de 40, dels quals 16 son col·leccions.

Va rebre en l'any 1989 el "Premio Lazarillo" del Ministerio de Cultura per l'obra Història d'una recepta. I en 2003, el "Premi al llibre en valencià millor il·lustrat de 2002", de la Conselleria de Cultura, per l'obra Els dos gegants de Sant Marcel·lí (Denes Ed.).

Ha estat jurat de nombrosos premis, com ara "Premi Tombatossals", convocat per Tàndem Edicions i l'Ajuntament de Castelló, "Premi Sambori" convocat pel Col·lectiu Sambori, "Premi Nacional" convocat pel Ministeri de Cultura, "Premis als llibres millor editats" convocat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, etc.

Ha estat fundador, president i vicepresident de l'Associació Professional d'Il·lustradors de València i cofundador i secretari de la Federación de Asociaciones de Ilustradores Profesionales.

KATAFUTU

(Conte camerunès)

Katafutu, l’home dels sorolls, que sabia imitar les veus i els cants de quasi tots el animals, tenia un ase que es passava el dia bramant: hi, hooo, hi, hooo! Els veïns estaven farts dels brams i de tant en tant colpejaven i espantaven els bous per tal que bramularen: muuu! Els galls i les gallines, perquè cantaren i escatainaren: qquiquiriquííí!!! Cocorocóóó!!! Els porcs, perquè grunyiren: oinc, oinc, oinc! I a les cabres i ovelles, perquè belaren: beee, baaa! Aquell concerts de brams i veus d’animals era insuportable fins i tot per a Katafutu, així que li va nuar la boca a l’ase i se n’anà cap a la ciutat a buscar alguna cosa amb què alleugar el mal de cap i alguna altra amb què omplir la panxa, que no parava de fer sorollets estranys: ssglupsss, flipss! Brrrsss!

Anava al trot muntat en l’ase: tipi, tap! Tipi, tap! Tipi, tap! Quan va veure una cosa lluenta a la vora del camí: una muntanya d’or! Els ulls: clinc! Se li obriren com a plats i sense perdre temps baixar i arreplegar tot l’or que hi havia i el carregar al burro. Aleshores féu espetegar la llengua xis, xac! xis, xac!, perquè el burro marxara, però l’ase començà a grunyir perquè no podia ni bramar ni moure’s. Mgmgmgmg! Katafutu li pegà amb el fuet: txits, txits!, però no es movia. Després es col·locà darrere per espentejar-lo fent tota la força possible: gmpfff! Res. No podia quedar-se allà perquè es faria de nit i potser uns lladres li llevarien l’or, l’ase i el que era més important, la vida. Pensà i pensà fins que, clinc! Se li acudí una idea. Agafà una pebrera ben gran i picant, li alçà la cua a l’ase i: Suc, suc, suc! Amb la pebrera li fregà el cul. Immediatament l’ase pegà un gran bot i, fiuuu!, isqué disparat.

Katafutu va somriure satisfet per una idea tan brillant, però quan va veure que l’ase s’escapava es llançà a córrer darrere. Corria que se les pelava: tipitim, tipitam, tipitim, tipitam! Però, malgrat que era un corredor experimentat, era impossible encalçar aquell ase de carreres emportat pels dimonis, així que amb el cor que se li n’eixia per la boca: arf! arf! arf!, i veient que perdia l’ase i l’or tingué la mateixa idea: agafà la pebrera, es baixà els pantalons i també éll: Suc, suc, suc!, es fregà el cul amb la pebrera. Aaahhh! Llançà un crit que se sentí en tota la selva i, fiuuu!, isqué corrent. Corria tant, que avançà l’ase. I allà anava Katafutu i: fiuuu! I l’ase darrere: fiuuu!

Passaren pel mercat, on els esmoladors xiulaven la seva cançó: firulíliruliii, firulílirulaaa! Els verdulers colpejaven dos cocos entre sí per a cridar l’atenció: cloc-cloc!, cloc-cloc!; i els gats, mèu, mèu!, no paraven de maular, demanant els caps dels peixos a les pescateres. Allà estava la dona de Katafutu, i quan veure que tot el món es girava a mirar, girà ella el cap també i veié passar el seu marit: fiuuu! I darrere l’ase: fiuuu! Alçaven una polseguera de mil dimonis i ella se n’anà darrere a cridar-li:

-Ep! Ep! Katafutu! On vas tan de pressa amb l’ase darrere?

- Això és un assumpte entre l’ase i jo.

- Però, Katafutu, no em pots deixar així, m’ho has de contar, les veïnes em preguntaran per què corries amb un ase que et perseguia i em prendran per fava quan no sàpiga què contestar-les.

- Si vols saber-ho, tin, pren aquesta pebrera i frega’t el cul- contestà Katafutu mentre li la llençava.

La dona agafà la pebrera i també es fregà el cul. I aleshores fiuuuu! Avançà el burro, avançà Katafutu i allà anaven els tres en tirereta: fiuuuu!, fiuuuu!, fiuuuu!, fiuuuu!

Passaren per davant de sa casa i el seu fill, que txac!, txac!, txac!, matxucava el mill en un gran morter a la porta de casa, els cridà:

- Pare, mare! Què feu corrent davant de l’ase?

- Això és una qüestió entre el pare, l’ase i jo! – contestà sa mare.

- Però jo vull saber-ho, jo vull saber-ho, jo vull saber-ho,..!

Quan el fill de Katafutu s’encabotava, no hi havia manera que li passara, així que sa mare li digué:

- Si vols saber-ho, tin, pren la pebrera i frega’t el cul.

El xiquet va fer cas i després d’un bot descomunal i d’un crit esfereïdor: fiuuu!, isqué disparat. Avançà l’ase, son pare, sa mare i seguí, seguí, seguí... corria tant que a poc a poc anà elevant-se: flum, flum, flum! Fins que arribà al cel i allà: plof! Xocà amb un núvol. Caigué, caigué i caigué, perquè havia pujat molt alt. Tingué la sort de caure en un llac on l’aigua, de tant com li picava el cul, entrà en ebullició. I des d’allà, alleugerit, contemplà com aquell núvol de pols que alçaven els seus pares i l’ase es perdia en l’horitzó.

De manera que, si algun dia veieu vindre corrent una parella d’africans amb un ase darrere, ni se us acudisca preguntar-los on van, perquè us llançaran una pebrera i no us podeu imaginar com piquen!

Extret de : La volta al món en 8 contes

Autor: CarlesCano

Il·lustracions: Paco Giménez

Col·lecció: La bicicleta groga núm. 37.

Editorial: TàndemEdicions

 

ACTIVITATS:

1. Al conte que acabes de llegir abunden les “onomatopeies”. Saps què signifiquen? Consulta la paraula al diccionari i cerca al text algun exemple.

2. Què és el que més t’ha cridat l’atenció del conte camerunès protagonitzat per Katafutu?

3. Continua el conte. Escriu un relat en què et trobes una parella d’africans que venen corrent amb un ase darrere i desitges esbrinar què els ha succeït.