miércoles, 22 de marzo de 2017

Los libros del mes: "L'estreleta d'or i altres rondalles fantàstiques"



Ressenya:
A Carmeta, l’estreleta d’or li canvia la vida. En morir son pare, la seua madrastra, malvada i envejosa, i Ruquilina, la filla d’aquesta, li fan fer tot de feines desagradoses que li amarguen l’existència. Però un dia Carmeta troba una anciana que li demana que la pentine. Des d’aleshores, tot esdevé màgic i inesperat.
«L’estreleta d’or» és la primera de deu rondalles fascinants recopilades a la comarca de l’Alacantí.
Edat recomanada: a partir de 10 anys.

L’autor:
Joaquim Gonzàlez i Caturla neix a Alacant el desembre del 1951. Estudia filologia hispànica. És Catedràtic de batxillerat i professor de lingüística valenciana dels ICE de les universitats de València i Alacant.
El seu interés i amor per la llengua i la cultura del seu país, el porta a fer la seva primera entrada en l'escriptura. Aquesta primera irrupció, amb la publicació de dues antologies rondallístiques, té un gran èxit. Rondalles de l'Alacantí (1985) i Rondalles del Baix Vinalopó (1987) són acollides amb molt d’entusiasme tant per part de la crítica com dels nombrosos lectors.
El següent pas en el món literari s'acompleix amb l'escriptura del seu primer llibre de ficció, Un estiu amb Flora (1989), al qual segueixen diverses obres de literatura infantil i juvenil. Hi destaca la publicació Tot l'estiu per davant (1992).
Durant la dècada dels noranta rep diferents guardons per la seva narrativa tant infantil com adulta (Premi Enric Valor, Premi Empar de Lanuza, Premi la Vall d'Albaida) i al tombant del segle publica les seves dues novel•les d'adults, La casa de les flors (1999) i L'home de l'estació (2005). Aquesta última publicació rep el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
La seva versatilitat literària l'aboca a l'adscripció dels diferents gèneres, però en tots s'hi destaca l'equilibri entre el realisme i proximitat de la localització de les seves obres, majoritàriament situades al seu Alacant natal.
L’il•lustrador:

Marc Bou Ferrís és Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Treballa com a muralista, dissenyador i il•lustrador de caràtules de llibres, discos i “storyboards”.
Col•labora com a dibuixant i guionista de còmic per al fanzine Cinco i participa realitzant distintes funcions en diferents curts, un dels quals, "Hasta que la muerte te separe", rep el premi a millor fotografia en el festival de curts Ciutat de Castelló.


RIC, EL TIO ROC

A mitjan segle passat, açò és de veres em digueren a mi, vivia per la partida d’Orgèrgia, que era el cor de l’horta d’Alacant, un llaurador no massa ric que tothom coneixia pel tio Roc. Devia tenir aquest home una edat de quaranta anys i posseïa una finca xicoteta, amb vinyes i ametlers, que li donava per a viure passablement. 
Però el tio Roc tenia les seus ambicions i el cas és que un dia se li va ficar dins del cap la idea de comprar més terres: “Eixamplaré la meua propietat –pensava- i em faré ric amb el meu treball, com Déu mana”. Com que no tenia molts diners, hagué de demanar un préstec a un d’aquells usurers que, segons deien les males llengües, treballava per a un marqués o comte d’Alacant a qui agradava molt traure bons beneficis sense embrutar-se les mans.
 Les condicions que imposava aquell usurer, home astut i fals, eren tan dures que el tio Roc hagué d’hipotecar la seua finqueta. Quin mal assumpte! Però aquell prestador escanyapobres embolicà el pobre llaurador amb les seues paraules:
– Qui no arrisca, no pisca, tio Roc!
El tio Roc era home orgullós i valent i no tenia por de res: que no era ell un home treballador? Treballaria més que mai i en un any seria un propietari ric, ben considerat i respectat per tots, fins i tot pels senyorets d’Alacant. El llaurador acceptà les clàusules d’aquella perillosa hipoteca i se’n tornà al seu hort.
Però les coses no sempre van tan bé com desitgem i, moltes vegades, el qui fa de valent ho paga. Aquell hivern no va ploure gens, no caigué ni una goteta. Si de cas, alguna pluja fina i menuda, d’aquestes que no arriben a terra. A finals de febrer, quan ja tots els ametlers apareixen coberts de flors, vingué una gelada criminal que va llançar a perdre tota la collita d’ametla. El tio Roc es desesperava, tot i que confiava que a la primavera alguna pluja caritativa salvara el raïm i un poc d’ametla. Però no fou així. Passà el mes d’abril, s’escolaren maig i juny, i el cel, cruel i impassible, sempre apareixia blau i brillant, ras com un ull de peix. Després d’un estiu abrasador, amb una calor que badava les pedres i les parets de les cases, tot es va assecar. No hi valgueren rogatives ni processons: l’horta sencera feia llàstima. A començaments de setembre, uns núvols grans com muntanyes, grossos i unflats com enormes borrallons de cotó, es congriaren sobre aquestes terres i deixaren caure la pedregada més gran que mai no s’haja vist. Ni els més vells recordaven res paregut a allò...
Aquell any la fam va visitar la casa de molts alacantins, entre elles la del tio Roc: va perdre totes les terres i es va quedar al mig del carrer.
Però el nostre amic no es descoratjava fàcilment i, malgrat tot, no perdé l’esperança d’esdevenir ric algun dia. Així és que va decidir anar-se’n a Barcelona a trobar fortuna. Amb els quatre xavos que li quedaven comprà el passatge i s’embarcà.
Aquell dia, a hora de posta del sol, un vaixell ple de comerciants i aventurers es feia a la mar. El tio Roc anava una mica entristit: haver de deixar ell el seu Alacant.! (...) Amb aquests pensaments s’acompanyava el bon llaurador quan un dels mariners del vaixell, que es veu que el coneixia, el va saludar. (...) Parlaren amigablement i, quan passaren pel cap de l’Horta, el mariner digué:
– Roc, has vist que bonica es veu la serra de l’Home?
– Vols dir el Cabeçó –replicà el llaurador.
– Els mariners solem dir-li la serra de l’Home perquè sembla un home gitat de costat, encara que també coneixem el nom de Cabeçó d’Or, que ja saps que en aquella serra hi ha or, un tresor dels moros.
– Això diuen alguns –respongué el tio Roc- , però jo no m’ho crec.
– Doncs jo et puc assegurar que sí. Al Cabeçó hi ha una cova que es diu del Canelobre i dins hi ha soterrat el tresor que un rei moro va deixar a la seua filla, la princesa. El que fa és que no hi ha qui s’atrevisca a anar-hi a buscar-lo.
Aquelles paraules encuriosiren el nostre llaurador, el qual va demanar al seu amic mariner que li contara aquella història.

(Al llibre de Joaquim Caturla podràs llegir la rondalla sencera i les nou restants recopilades a la comarca de l’Alacantí que t’ajudaran a conèixer millor la teua terra.)

Il·lustracions: Marc Bou
Col·lecció: La Bicicleta Negra, 35
Editorial: Tàndem Edicions

ACTIVITATS:
1. Coneixes La llegenda d’Alí i Càntara que explica el topònim de la ciutat d’Alacant? Si la resposta és negativa, la trobaràs a l’enllaç següent: http://arte-historia-curiosidades.blogspot.com.es/2015/05/origen-nombre-alicante-alacant-cara-del-moro.html
2. Cerca a internet informació sobre la cova del Canelobre. Joaquim Caturla explica a la introducció que la rondalla del tio Roc arreplega la llegenda del Cabeçó d’Or segons la qual hi ha diversos tresors dins les coves de la muntanya.
3. Escriu un relat en què el protagonista siga el tio Roc i aconseguisca  trobar el tresor de la cova del Canalobre

No hay comentarios: