domingo, 26 de abril de 2015

Los libros del mes de abril "La xiqueta que només es va poder endur una cosa"



Ressenya:

Lena té un problema molt gros i no es pot concentrar a classe. Què li pot regalar a la iaia ara que fa 100 anys? Sort que els seus companys, i també Juli, el mestre, estan disposats a donar-li un bon grapat d'idees. La solució serà molt més fàcil i original del que imagina.
Eulàlia Canal i Valentí Gubianas donen vida a una història plena de tendresa que és alhora un cant a la màgia de llegir, contar i escriure contes.
Dirigida als primers lectors.

L’autora:

Eulàlia Canal va néixer a Granollers, el 6 de març de 1963. Comparteix la feina d’escriure amb la de ser mare i la de psicòloga, la seva professió oficial.
La seva literatura es caracteritza per la humanitat de les històries, la tendresa amb què tracta els personatges, la riquesa del llenguatge i la poesia de la prosa. De fet va començar la seva vida literària amb un llibre de poemes, Andana blanca, amb el qual va guanyar el Premi Òmnium Cultural 1998. El van seguir Emocions i Sentiments (disc-llibre amb contes i cançons) i Qui enviava petons a l’Estrella (Premi Ciutat d’Eivissa de Narrativa Infantil 2005). Ha publicat també Les set dents de la Palangana, Un petó de mandarina (Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil 2006), La tocanassos, Un somni dins el mitjó, L’arbre de les històries, etc.
Ella mateixa ens fa saber que va néixer en una casa plena de llibres, per tant plena de misteris i històries per a descobrir. Ens diu: “...per a mi els llibres eren un misteri, tenia molta curiositat per saber què deien les lletres, tantes paraules fent-me pampallugues dins les pàgines. Obrir un llibre era com obrir una porta a un món màgic i desconegut...”. Aquesta curiositat i les ganes de conèixer i saber no s’acabaven en els llibres: “...m’agradava [...] jugar a pilota, capbussar-me en el mar i enfilar-me als arbres. [...] I així, amb el cap sota l’aigua, com un peix, o dalt d’un arbre, com un mico, m’imaginava móns diferents i màgics...”. La il·lusió per a conèixer històries noves, fossin escoltades, llegides o imaginades, sembla no haver-la deixat mai. No se les descuida ni quan surt de casa: “...ara no surto mai de casa sense endur-me un llibre: si no el porto a la mà o a la bossa, el porto dins del cap.”
Aquest món tan ric i ple d’històries no se l’ha guardat per a ella sola, sinó que el comparteix amb el seu marit i els tres fills: l’Ada, l’Ona i el Nil, que per a ella són els crítics més sincers que ha tingut mai. Per sort, també ha volgut compartir-lo amb tots nosaltres, sobretot amb els infants de qui li agrada escoltar les preguntes i encara més les explicacions, quan els va a visitar a les escoles.

L’il·lustrador:

Valenti Gubianas i Escudé. Navàs, 1969. “Vaig néixer davant de l'estació d'un tren que no tenia pressa. En tenia tan poca que el van treure del tot al cap de poc temps. Tot anava ràpid i el pobre tren ja no el volia ningú. Vaig créixer fent cabanes a l'Alzineta quan encara hi havia molts pins grans i preciosos, focs de Sant Joan al Pla del Gubianas, jugant al campanar quan la porta estava sempre oberta, fent els millors paquets de regal del món a la botiga de casa, jugant a futbol amb els amics tots els dies de la setmana i mirant com passava el ramat per davant de casa. Dibuixava, pintava, com tothom a casa meva”. “Vaig estudiar un temps a l'Escola Massana i va ser allà on vaig descobrir l'ofici d'il·lustrador. Em vaig començar a meravellar per l'obra de la Montse Ginesta i de la Carme Solé Vendrell i encara ara són els meus referents. Vaig publicar el primer llibre l'any 1995 de la mà de l'Elena O'Callaghan. Des de llavors he il·lustrat moltíssims llibres. També he col·laborat amb projectes de l'Auditori, La Roda, Diputació de Barcelona, Adifolk i Focus amb il·lustracions de gran format."


EL PROBLEMA MÉS GRAN


Lena va arribar a classe tres minuts tard i amb els cabells rebolicats.
Rebolicats és un dir.
Tenia el serrell com un eriçó, com si portara un grapat de lletres III ben dretes damunt dels ulls. A l’esquerra els rínxols li feien SSS, com serps diminutes, i a la dreta, ZZZ com llamps.
Per darrere, era un manoll que semblaven OOO.
I és que els cabells de Lena tenien vida pròpia, eren un espill dels seus pensaments.
Per això Juli, el mestre de Lena, va saber que passava alguna cosa.
Juli estava plantejant un problema de matemàtiques i va continuar l’explicació:
—Pere participa en un concurs de menjar flams en la festa major del seu poble. Per a batre el rècord s’ha de menjar 100 flams en 10 minuts. En estos moments, quan falta 1 minut perquè s’acabe el temps, en porta 33.
Quants flams li queden per a aconseguir-ho?
—Jo crec que agarrarà un mal de panxa- va riure Kèfir.
—Silenci, Kèfir, només vull que alce la mà qui ho sàpia -va fer Juli.
Van alçar la mà Jos i Jasmina, Roc i Rània, i Miquel també.
Lena, no.
Juli va observar que ara els cabells se li alçaven com signes d’interrogació tremolosos.
—I tu, Lena? -es va interessar Juli.
 —Jo? -es va sorprendre ella com si acabara d’aterrar de la lluna.
—Tens la solució?
—Humm... pensava...
—Sí? I en què pensaves?
—Doncs... -va dubtar un moment i després va amollar, com si res:— és que tinc en el cap un problema més gran que els flams de Pere. Un problema que m’ocupa tot el cervell i no em caben els altres.
—Es tan gran com un rinoceront? -va preguntar Kéfir.
—O com un elefant? -va suggerir Rània.
—No pot ser més gran que un conill -va raonar Roc- En el cap de Lena cap, màxim, un conill, o un coala, potser.
Tots van començar a opinar com de gran podia ser el problema de Lena i el rebombori anava en augment. Juli ho va parar:
Per favor, xiquets, una miqueta de silenci, deixem que parle Lena -i mirant-la als ulls va afegir:— Si ens ho vols explicar, potser entre tots...
Lena va agarrar aire i va explicar —Demà la meua iaia Maria fa 100 anys i li vull fer un regal molt i molt especial, i no se m’ocorre quin.
Aleshores, com si haguera destapat una botella de cava, van comentar a ploure-li idees a dreta i a esquerra:
—Una bicicleta per a anar a comprar el pa -va proposar Roc.
—Un joc de la Wii -va botar Jasmina.
—Un viatge a la selva amazònica per a vore els cocodrils -es va emocionar Eduard.
—Una eixida al parc d’atraccions -va deixar anar Camila.
I més coses com... entrades per a un concert de rock, una tauleta tàctil de tres dimensions o un matalaf amb somnis de colors.
I també... un vestit roig cirera, un pastís que no s’acabe mai o un dibuix amb un somriure  ben gran...
Era una espiral d’idees difícil de parar.
Per això Juli va haver de recórrer a la fórmula màgica per a fer silenci.
Va picar de mans tres vegades i va dir fort i clar:
—Atenció: u, dos, tres, em seguiu? -I no va caldre res més perquè tots a una recitaren les paraules màgiques:
—U, dos, tres,
llavi contra llavi
i el soroll és res!
La calma va tornar, i Juli va mirar Lena i va fer:
—A vore, què t’han semblat les propostes dels companys?
—No ho sé... És que ha de ser una cosa que emocione la meua iaia, que la faça feliç.
—Potser hauríem de saber més coses de la teua iaia, saber què li agrada a ella. Ens en pots explicar alguna cosa?
Lena va rumiar, i de sobte els interrogants dels cabells se li van desfer i li van caure suaus com fulles de tardor damunt l’orella.

Editorial: Edicions Bromera.





ACTIVITATS:

1.- Com es diu la protagonista de la història? Què li passa al seu cabell?

2.-  Quin problema té? Quines solucions li donen els seus companys?

3.- Lena trobarà un regal especial per a la seua iaia Maria? Acaba la història i l'envies acompanyada d'un dibuix original al Grup Leo.

grupoleoalicante@gmail.com

No hay comentarios: