viernes, 7 de noviembre de 2014

Los libros del mes de noviembre de 2014 del Grupo Leo





Edat: A partir de 12 anys.

Ressenya:

Quan Miquel perd la videoconsola a mans d’Escobar, el pinxo que té atemorit tot l’institut, demana ajuda al seu amic Pere. La maquineta dels botons li ha costat tots els seus estalvis, i Miquel està decidit a recuperar-la com siga. Prompte Pamela, la xica que els agrada a tots dos, es veurà implicada també en un esbojarrat pla per a fer justícia, un poc a la manera de Robin Hood.

L’autor:

Pasqual Alapont (Catarroja, 1963). És llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, ha seguit altres camins professionals, sempre que ha estat possible relacionats amb el món del llibre. Ha desenvolupat el seu treball a cavall de la literatura i el teatre, on ha fet d'editor, traductor, guionista i dramaturg, actor i director d'escena. A més de les obres infantils i juvenils, ha publicat una novel·la per a adults i ha estrenat cinc obres de teatre.

És especialista a retratar amb molt d’humor en els seus llibres els conflictes que viuen els joves. Ho ha demostrat en obres tan divertides com les de la sèrie Morgana, Cagadets de por i Fi de culs a Mallolca, entre altres.



«INCIDENTS AMB UNA PSP I UN ENTREPÀ DE XORIÇO»


Miquel havia somiat moltes vegades que un dia li marcaria un gol al Manchester United. Això era el començament, a poc a poc s’enfrontaria amb els millors equips d’Europa, almenys a l’interior de l’univers de la seua PSP 3000 de segona mà.
El bon Miquel caminava vorera amunt amb el cap enfonsat en la seua maquineta i no va veure que algú s’acostava en sentit contrari fins que el va tenir damunt. Però aquest algú no es va separar perquè no li va donar la gana, al contrari. Miquel va alçar el cap i es va quedar d’una peça. Davant seu tenia el canalla més gran de l’institut: Escobar.
–On vas tan fort? –va preguntar Escobar.
Escobar era un any més gran que Miquel, el passava ben bé d’un pam, i el va mirar de dalt a baix. Els seus ulls es van concentrar en la PSP 3000 i les ninetes li van centellejar.
–Vaig a l’institut –va respondre Miquel.
–Què és això?
Escobar li va arrabassar la PSP, i a Miquel li va fer l’efecte que li extirpaven un òrgan vital.
–Una PSP –va dir Escobar–. Estàs jugant amb foc, xaval, algun mestre te la podria trobar i tindries problemes.
–No... crec...
–Et diré què farem, jo te la guardaré.
–Nooo!
–Aquesta PSP queda confiscada fins a nova ordre –va dir.
–Torna-me-la! –va cridar.
–Torna-me-la o què?
–Li ho diré al director –va cridar Miquel.
–Per mi com si li ho dius a ta tia. Però si jo fóra tu m’ho pensaria molt, et podria caure un roc al cap i no et podries pentinar en una temporada ben llarga.
Sense pressa, amb el cap baix i teclejant la PSP rutilant, aquell malànima va seguir el camí que l’allunyava de l’institut.

Aquell dia, les classes van passar sense pena ni glòria, i quan va eixir al pati Miquel estava com estabornit; se’l va veure caminar sol i recolzar-se sobre la tanca que circumdava l’institut.
En això se li va acostar Pere, un company de classe. Aquest xicot, gros i de maneres suaus es va fer l’ànim de dirigir-li la paraula.
–Ei, Miquel, bona vista vejam.
L’al·ludit va fer un somriure i va fer voltes a l’entrepà, en va esmicolar un tros i el va llançar lluny.
–De què és?
–Jo què sé què porte, xoriço i formatge, el de sempre –va pegar un mos i va mastegar sense convicció.
–No has vingut a jugar a futbol, t’hem trobat a faltar –va dir per allunyar el pensament de l’embotit de porc que tant el feia sofrir.
–No em parles de futbol. Hauria pogut guanyar el Manchester United, jo tot sol, havia arribat a tocar la glòria amb la punta dels dits, tenia el món als meus peus, era al centre de l’univers, i tot d’una...

–Escolta, no cal ser un psicòleg per veure que te n’ha passat una de grossa, però l’hora de l’esbarjo està a punt d’acabar. Si no vols parlar ho entendré i et deixaré sol amb els teus fantasmes futbolístics, però si vols que t’ajude..., confia en mi.
Llavors, Miquel va posar al corrent l’amic de l’episodi viscut al matí, com Escobar li havia furtat el seu tresor més estimat i l’havia amenaçat amb un gran daltabaix si xarrava més del compte.
–Està bé, oblida’t de la PSP 3000 –va concloure Pere.
–Què?
–Com t’ho diria? Imagina que has perdut la PSP, que tenies un forat a la butxaca o que et va caure en un pou sense fons.
–Però no puc oblidar que Escobar me la va robar. Era nova. Bé, de segona mà, però acabada de comprar, amb els meus estalvis.
–Reacciona! No ets el primer a qui ataca Escobar. Aquest xicot és un criminal, fixa’t que roba els esmorzars dels més menuts, i a vegades ni tan sols se’ls menja, els llança a la paperera o els deixa caure al vàter només pel plaer de sentir-los plorar. Es comenta que a sa casa guarda els objectes que ha robat al llarg de la seua vida delictiva.
–Llavors, hauríem de poder fer alguna cosa contra aquest brètol, no?
–Sí, apartar-nos-en com de la pesta. Escobar s’ha entrenat per fer el mal des que anava a l’escola de cagons, i si t’interposes en el seu camí t’estomacarà sense tremolar.
–Però això és injust.
–La vida no és sempre justa. Mira’m a mi. Estic a règim, passe més gana que un lladre i et creus que he perdut ni mig quilo?
Al seu costat, Pere estava a punt de patir un atac de nervis.
–Escolta –li va dir–. Si no te l’has de menjar, me’l podries donar, no?
–Ah, sí, clar.
Miquel va allargar el braç. En això una pilota de voleibol vinguda del terreny del costat li va colpejar la mà i l’entrepà va caure al bassal.
–Ho sent, te l’hauria d’haver donat abans.
–N’hauria fet una bona queixalada, no et dic que no, però no val la pena lamentar-se pel que ja no té remei.
Llavors, des de la graderia del costat va irrompre una xicota d’uns tretze anys. La Pamela Doharty.
Hi, boys, em doneu la pilota, please? –va dir, i amb la mà els va fer senyal que s’afanyaren. Miquel es va enfurismar.
Hai dels nassos, tia. Què t’has pensat? Per què sempre has de fer la guitza amb la piloteta punyetera?
Les frases havien sigut tan contundents que la xicota es va quedar un instant parada, i anava a respondre com pensava que es mereixia quan va descobrir Pere amb el pa untat de fang.
–Oh, my God –va dir perplexa–, ho he fet jo, això?
–Ha sigut sense voler, un accident –es va afanyar a dir Pere, i en to de broma va afegir:– No saps mai quan alguna cosa caurà del cel i t’obrirà el cap, veritat? No té gens d’importància, de debò.
–Clar que en té –es va doldre la xica–. Ai, pobre. Et donaré el meu esmorzar si vols. T’agraden els sandvitxos de mantega i pernil dolç?
Pere va somriure, i anava a explicar que tant se valia, quan Miquel el va interrompre.
–L’entrepà era meu, idiota –va dir en un to agre, com si li importara molt l’esmorzar.
–Ja n’hi ha prou, Miquel. Et penses que la teua desgràcia et dóna dret a parlar així a una companya de classe?
Miquel va abaixar el cap. Pamela va mirar l’un i després l’altre, no entenia res.
–Miquel està trastornat –va dir Pere–. Aquest matí un desaprensiu li ha furtat un objecte valuós.
Pamela es va mirar detingudament Miquel. Aquest va fer una mena de somriure que volia ser una disculpa.
–Què t’ha passat? –va preguntar Pamela.
–Res, un paio m’ha furtat la PSP 3000.
–Escobar, el deus conéixer, el brètol de segon C –va intervenir Pere–. De segon de segon –va afegir per al·ludir a la seua condició de repetidor i mal estudiant.
Pere i Miquel van riure la broma de bona gana, però Pamela es va quedar rígida i va empal·lidir. Tot d’una li van venir basques i es va mig desmaiar. 

Extret i adaptat de: La banda dels mitjos lladres
Col·lecció: El MicaletGalàctic
Editorial: Bromera


ACTIVITATS:

  1. Tens algun objecte valuós? Per què és valuós per a tu? Com actuaries si te’l furtaren o perderes? Quines emocions sentiries?
  2. Et plantegem un debat: Coneixes casos d’abusadors com Escobar? Què cal fer davant d’aquestos individus? On podem trobar ajuda? Pregunta en casa i en l’escola per tant de trobar respostes.
  3. Per què Pamela Doharty empal·lideix quan escolta el nom d’Escobar? Conta’ns-ho continuant la història i inclou un dibuix il·lustratiu. Escriu el teu nom, cognoms, curs, centre escolar i número de telèfon particular. Després, envia-ho tot al Concurs Literari del Grup Leo:

Grupo Leo, Apartat 3008, 03080 Alacant

No hay comentarios: