Los libros del mes de octubre 2012 del Grupo Leo
en La Tiza
en La Tiza
Suplemento de Educación Infantil "La Tiza" 10-10-2012
Diario Información de Alicante con el Patrocinio de la Fundación CajaMurcia
EN LES MARS PERDUDES
La Tiza de la Lectura. Leo, leo, que me animo a leer.
Un conte:
Quan cerques al diccionari la paraula viatge, et diu, entre més coses, que és «l’anada que una persona fa a un lloc notablement distant». Jo no hauria sabut trobar una definició millor per a descriure el viatge que vaig fer aquell estiu, l’estiu dels meu catorze anys. I és que els diccionaris són a vegades unes grutes curulles de tresors o, millor encara, com uns jaciments, uns jaciments en els quals, si tens sort i trobes la vena de la pedra, de segur que acabes topant amb l’essència, amb el mineral net, amb l’argent pur. Però els jaciments, com les grutes, com les coves, com les venes de la roca, són moltes vegades imperceptibles i, solament si saps trobar-los pots descobrir-hi, a dins, ocults i amagats, tot de secrets.
A ma mare, no li agradaven els secrets. Bé, dir que no li agradaven és dir veritablement poc. Els tenia un odi molt profund, un odi que li creixia de dins, de molt endins, d’allà on començava la vida, d’aquella coveta càlida que les dones tenim dins la panxa. I em sembla que no hi podia fer res. No sé si li havia passat sempre, però hi ha coses que, encara que no siguen de naixement, segons com, quan et passen, es poden convertir en una mena de trauma, i es queden allà dins, com si algú te les hagués enganxades als budells amb pegunta, entranyades. Ella deia que un secret és una mentida. Pitjor, fins i tot. Però, és clar, quan ella deia la paraula secret, no podia deixar de pensar en aquell de mon pare, un secret que ella va guardar molt de temps i que, quan va decidir que era l’hora de mostrar-lo, va ser la fi del seu matrimoni. [...]A vegades em semblava que ma mare anava en un vaixell que s’havia encallat entre els esculls d’alguna illa deserta i llunyana, o que alguna nimfa l’havia segrestada, com havia passat a Ulisses. Però, en comptes d’ambrosia i nèctar, la nimfa Calipso no li donava gens de menjar, de manera que ma mare s’estava allà estesa, com una despulla, com una nàufraga, i anaven passant els dies i les nits i ella anava tornant-se seca i arrugada, com una pansa. Mentre que jo volia, esperava, desitjava intensament, que algun poderós déu de l’Olimp, o d’ onsevulla que estigués, bufàs suaument a l’orella de ma mare i li plantàs una llavoreta de paraules en el cap, paraules com ara:
–Prou, dona! Au, deixa-ho estar! Fes-te a la mar de nou! [...]
És fàcil imaginar que hauria volgut començar aquesta història d’una manera diferent, menys dramàtica. Però no he sabut fer-ho, no m’ha semblat possible. Em calia explicar el perquè de la separació dels meus pares, l’origen de la dèria, la mania, l’obsessió de ma mare contra els secrets; la manera com la meua família va quedar disgregada i rompuda, preparada per a amagar uns altres secrets, perquè, qui pot viure sense tenir-ne cap? Ni que siga un de molt petit, com una d’aquelles pedretes redones i polides que es troben vora la mar?
De secrets, jo en guardava, ho confesse, com petites pedres esmerilades per l’aigua. O això em pensava, fins que va arribar l’estiu dels meus catorze anys.
L'Autora: Raquel Ricart (Bétera, 24/04/1962 -):
Raquel Ricart Leal. Començà estudis de Filologia, que no va acabar, i actualment treballa com administrativa.
Raquel Ricart Leal. Començà estudis de Filologia, que no va acabar, i actualment treballa com administrativa.
Literàriament es donà a conéixer en guanyar el premi Malvarrosa (1980). Ha escrit un text dramàtic, Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. És, també, autora d’alguns contes i novel·les juvenils. Ha publicat la novel·la negra "Un mort al sindicat" (1999), el relat juvenil "Van ploure estrelles" (2001), el volum "Costums i tradicions", la novel·la "El quadern d’Àngela", "Les ratlles de la vida" (2010) i "En les mars perdudes" (2012).
Guanyadora també del V Premi Vila de Paterna de Narrativa Infantil Vicenta Ferrer Escrivà, el Premi Octubre de Narrativa 2010 y el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 2011.
Ressenya:
Ara fa tres anys que el pare va contar un secret a tota la família que va provocar el divorci amb la mare. Des de llavors, Alícia, una jove de 14 anys, no havia rebut una notícia tan bona com aquella: Per fi unes vacances de veritat! Una travessia en vaixell per les illes gregues amb la mare, l’Andreu i la resta de cosins. A falta d’uns dies per a la partida, Alícia sofreix una mala caiguda i ha de quedar-se a terra.
Abatuda i amb la cama trencada, al pis de son pare només trobarà una tauleta plena de llibres i una ullera de llarga vista molt especial. Tot i el mal començament de les vacances, sembla que tot es confabula per tal que Alícia siga la protagonista d’una aventura màgica i inoblidable que canviarà la seva vida i la de la gent que més s’estima.
Ara fa tres anys que el pare va contar un secret a tota la família que va provocar el divorci amb la mare. Des de llavors, Alícia, una jove de 14 anys, no havia rebut una notícia tan bona com aquella: Per fi unes vacances de veritat! Una travessia en vaixell per les illes gregues amb la mare, l’Andreu i la resta de cosins. A falta d’uns dies per a la partida, Alícia sofreix una mala caiguda i ha de quedar-se a terra.
Abatuda i amb la cama trencada, al pis de son pare només trobarà una tauleta plena de llibres i una ullera de llarga vista molt especial. Tot i el mal començament de les vacances, sembla que tot es confabula per tal que Alícia siga la protagonista d’una aventura màgica i inoblidable que canviarà la seva vida i la de la gent que més s’estima.
La Tiza de la Lectura. Leo, leo, que me animo a leer.
Un conte:
En les mars perdudes
Quan cerques al diccionari la paraula viatge, et diu, entre més coses, que és «l’anada que una persona fa a un lloc notablement distant». Jo no hauria sabut trobar una definició millor per a descriure el viatge que vaig fer aquell estiu, l’estiu dels meu catorze anys. I és que els diccionaris són a vegades unes grutes curulles de tresors o, millor encara, com uns jaciments, uns jaciments en els quals, si tens sort i trobes la vena de la pedra, de segur que acabes topant amb l’essència, amb el mineral net, amb l’argent pur. Però els jaciments, com les grutes, com les coves, com les venes de la roca, són moltes vegades imperceptibles i, solament si saps trobar-los pots descobrir-hi, a dins, ocults i amagats, tot de secrets.
A ma mare, no li agradaven els secrets. Bé, dir que no li agradaven és dir veritablement poc. Els tenia un odi molt profund, un odi que li creixia de dins, de molt endins, d’allà on començava la vida, d’aquella coveta càlida que les dones tenim dins la panxa. I em sembla que no hi podia fer res. No sé si li havia passat sempre, però hi ha coses que, encara que no siguen de naixement, segons com, quan et passen, es poden convertir en una mena de trauma, i es queden allà dins, com si algú te les hagués enganxades als budells amb pegunta, entranyades. Ella deia que un secret és una mentida. Pitjor, fins i tot. Però, és clar, quan ella deia la paraula secret, no podia deixar de pensar en aquell de mon pare, un secret que ella va guardar molt de temps i que, quan va decidir que era l’hora de mostrar-lo, va ser la fi del seu matrimoni. [...]A vegades em semblava que ma mare anava en un vaixell que s’havia encallat entre els esculls d’alguna illa deserta i llunyana, o que alguna nimfa l’havia segrestada, com havia passat a Ulisses. Però, en comptes d’ambrosia i nèctar, la nimfa Calipso no li donava gens de menjar, de manera que ma mare s’estava allà estesa, com una despulla, com una nàufraga, i anaven passant els dies i les nits i ella anava tornant-se seca i arrugada, com una pansa. Mentre que jo volia, esperava, desitjava intensament, que algun poderós déu de l’Olimp, o d’ onsevulla que estigués, bufàs suaument a l’orella de ma mare i li plantàs una llavoreta de paraules en el cap, paraules com ara:
–Prou, dona! Au, deixa-ho estar! Fes-te a la mar de nou! [...]
És fàcil imaginar que hauria volgut començar aquesta història d’una manera diferent, menys dramàtica. Però no he sabut fer-ho, no m’ha semblat possible. Em calia explicar el perquè de la separació dels meus pares, l’origen de la dèria, la mania, l’obsessió de ma mare contra els secrets; la manera com la meua família va quedar disgregada i rompuda, preparada per a amagar uns altres secrets, perquè, qui pot viure sense tenir-ne cap? Ni que siga un de molt petit, com una d’aquelles pedretes redones i polides que es troben vora la mar?
De secrets, jo en guardava, ho confesse, com petites pedres esmerilades per l’aigua. O això em pensava, fins que va arribar l’estiu dels meus catorze anys.
............................................................................
Extret de: En les mars perdudes
Autora: Raquel Ricart
Editorial: Bromera
Col·lecció: Espurna +14
ISBN: 9788415390466
Activitats:
- Els matrimonis de vegades es trenquen i es produeixen separacions. Quins motius podria haver-hi en la història per a que açò es produïsca?
- A la mare de la nostra protagonista, Alícia, no li agraden els secrets perquè els considera com a mentides, què penses tu al voltant de tindre i guardar secrets? Cal dir-ho tot sempre?
- A Alícia li fa il·lusió viatjar per la mar, tant es així que llig un bon grapat de llibres de viatges en vaixells. Et convidem a que escrigues un relat o poema al voltant d'açò, i envia’l acompanyat d’un dibuix al Concurs Literari Grup Leo 2013:
Grupo Leo
Apartado 3008
03080 Alicante
Apartado 3008
03080 Alicante
O por Email a:
- grupoleoalicante@gmail.com
Importante: No olvides escribir tu nombre, curso, centro educativo y teléfono o e-mail de contacto.
grupoleo@terra.es
grupoleo@terra.es
No hay comentarios:
Publicar un comentario