La Tiza de la Lectura. Leo, leo, que me animo a leer.
Un conte:
LILA LA DRAGONA I LA MÀSCARA MÀGICA
Lila era una dragona menuda, de cua llarga, ulls sortits i orelles punxegudes, que plorava a bots i barrals a la vora d’un grapat de llenya seca.
I és que, a la Lila, la llenya seca no li agradava gens ni mica i, per més que s’hi posés, era incapaç d’empassar-se ni una branca de les més esquifides.
-Però Lila, que no t’adones que un bon esmorzar és la principal fon d’energia del dia? -mirava de raonar el seu pare-. Fixa’t en Nicolau.
El Nicolau era el germà gran de Lila. Un Germà que sempre tenia gana i que s’engolia els feixos de llenya com si fossen grapats d’escuradents.
En sentir que son pare el posava d’exemple, el Nicolau obrí una boca com una bústia i llançà una flamerada que deixà els matolls de l’entrada de la cova convertits en un munt de carbonissa.
-Bravo, Nicolau, això és una flamarada, sí senyor!- el felicità la mare.
-Ho has vist, que bé ho fa el teu germà? I saps per què ho fan tan bé? Doncs, perquè s’alimenta com cal.
-A més, Lila, com menges tan poc, després no tens esma per a res i la mestra Dragona s’enfada perquè no acabes mai de cremar els deures -va continuar la mare.
-I de nit no fa més que plorinyar –va afegir Nicolau, fent d’espieta fastigós, com si la pobra Lila no en tingués ja prou i massa amb l’assumpte de la llenya i el dels deures-. Li fa temor quedar-se a fosques, però és tan bleda, que no sap ni encendre’s una flamaradeta que il·lumine el seu racó.
La Lila no deia res, somicava i mirava el terra de la cova, morta de vergonya. Tant de bo tot el foc que li cremava les galtes pogués servir per a cremar matolls o calcinar pedres.
Però no, només servia per a fer-la plorar.
-Un desastre, això és el que ets- reblà el seu pare-. On s’ha vist, una dragona incapaç de cremar una mosca! Com no t’adreces, filla, de bo que no sé on anirem a parar.
-Ves en quin conte li donaran treball, si no aprèn a llançar foc pels queixals- sospirà la mare.
-Quin ridícul!- va afegir Nicolau.
-Doncs res, Lila,que avui no et mous de la cova fins que no et menges aquest feix de llenya i acabes de socarrar els deures. Això és el que hi ha.
A fora de la cova, el sol regalimava entre els arbres. Era el dia perfecte per sortir a buscar princeses. De segur que el bosc n’era ple, però, ves, ella no hi podia anar. L’havien castigada i es va haver de quedar a la cova.
I allà estava, plora que ploraràs, enmig de la cova quan de sobte, va aparèixer una mena de fada, baixeta i una mica rebregada, amb un davantal no gaire net i unes tisores platejades en coptes de vareta màgica.
-Snif, snif! –somicava la dragona, i entre sanglots encara es va aclarir per preguntar -: I tu qui foguerades ets?
-Jo? Doncs una maga famosíssima: la Maga de les Mil Màscares. Però, no em digues que mai no havies sentit parlar de mi?
-Nnnno –quequejà la Lila estossegant més núvols de fum.
-Sí que estem bons – sospirà la Maga-. Molt de cremar pedres i de cultureta res. Bé, per sort per a tu, que no sàpigues qui sóc no vol dir que no t’ajude igualment.
............................................................................
Col·lecció: Llegir és viure +6
ISBN: 978-84-474-4027-6
