Ressenya:
Arriben
les vacances i Albert i Miquel aconsegueixen escapar-se de fer un creuer amb
els pares i es queden sols a casa. Mentre es preparen per a viure l’aventura de
l’estiu anant-se’n d’acampada amb els amics, coneixeran Lluc, un jove
sorprenent que descobreix el món per si mateix. Procedent de l’Illa Gran, un
lloc del qual no han sentit parlar mai, Lluc els farà prendre una decisió que
podria canviar el rumb de les seues vides. En un món dominat per la informació,
què deu tenir d’especial aquesta illa que l’ha fet mantenir-se amagada i
oblidada per tots?
L’enllaç següent et permetrà veure un
vídeo que conté una entrevista molt interessant a Josep Millo sobre el llibre L’increïble
viatge a l’Illa Gran:
L’autor:
Josep Millo
(l'Alcúdia, 1946) és llicenciat en Filologia
anglesa i ha treballat de professor d'institut fins a la jubilació.
Entre els anys 1994 i 1997 treballà en
el Servei de Formació del Professorat, participant com a expert en programes
europeus per a la introducció d'una llengua estrangera en escoles bilingües.
Durant 10 anys participa en les Campanyes Carles Salvador per a l'ensenyament
de valencià, i en la preparació de les proves de la Junta Qualificadora. També
fa d'assessor de llengües a un Centre de Professors.
Inicia la trajectòria literària
publicant el recull de poesia Balada
a un canvi d'estació (1966).
També ha publicat assaig i llibres de divulgació –Cent anys d'història
gràfica (1985), Apunts
bio-bibliogràfics per a una història de les lletres de l'Alcúdia (1986),
Les bandes de música de l'Alcúdia (1989)–,
a més de nombrosos llibres de text, guies didàctiques i articles de temàtica
diversa.
El seu vessant literari més conegut són
les novel·les juvenils, amb títols com Viatge a l'illa gran (1991), L'enigma dels prismàtics (1999),
Premi Ciutat de Torrent, La mort
espera a Varsòvia (2003, Premi Samaruc de narrativa juvenil), El verí de la cobra (2011, Premi
Bancaixa de narrativa juvenil d'Alzira), L'increïble
viatge a l'illa gran (2015) i David
i la flauta màgica (2015). També ha escrit Abdul i l’espasa dels Montagut (2003), un relat il·lustrat
de temàtica històrica, i ha conreat la narració infantil amb Les cigonyes venien de París (2006).
LA LLEGENDA DEL TURÓ DEL FELÍ
(...) Segons sembla, la llegenda narra uns fets que daten de fa segles,
molt abans de la construcció del primer far, quan l’illa era coneguda pel nom
d’Ophiüsa i tan sols era habitada per tres famílies que es dedicaven a la pesca
i que tenien un ramat d’ovelles. En aquell temps, i coincidint amb el pas d’un
cometa d’extraordinària lluminositat, aquest, el veieu? –ens preguntà
assenyalant el dibuix en el paper-, hom diu que s’esdevingueren alguns fets
estranys que n’alteraren la proverbial tranquil·litat...
- És el Halley! Segur que ho és! – digué Lluc quasi imperceptiblement,
sense voler interrompre Oldín.
- De tots aquests esdeveniments, el més enigmàtic fou la celeritat amb
què començaren a reproduir-se uns animalets d’allò més inofensius, els talpons
comuns, a causa de la ingestió d’unes diminutes llavors que una tempesta
d’arena provinent d’Àfrica havia escampat per tota l’illa. I heus ací que els
petits rosegadors, empassant-se els granets amb una voracitat insaciable, es
multiplicaren de tal manera que, ben aviat, els habitants hagueren de prendre
mesures ràpides per tal de defensar-se d’una plaga tan inexplicable. La cosa,
com podreu imaginar, no quedà en això, perquè sense que ningú encertara a saber
com, aparegueren en escena uns depredadors implacables que no eren sinó gats,
gats ferotges, els quals, en passar el temps i devorar més i més talpons,
anaren assolint una corpulència inusitada i cada dia més inquietant.
-Uf! No està malament –intervingué Lluc, irònic-. Un poc cruent per al
meu gust.
- Bé, molt bé – continuà Oldín sense que l’afectara el sarcasme de l’altre-.
En augmentar la grandària dels felins i anar minvant la població dels talpons,
la fam els obligar a envair els corrals de l’aviram i, fins i tot, alguna
ovella desaparegué durant la nit. Tal era la feresa a què havien arribat els
animals.
- Supose que no devien matar també els ramaders –vaig deixar caure.
- No, si ens atenem a aquestes il·lustracions. Es veu que, adonant-se del
perill, fugiren esglaiats a bord del llagut. Hagué de ser aleshores quan els
monstruosos felins, en veure’s sense recursos per a la pròpia subsistència,
entraren en un inevitable procés d’extermini que els portà a devorar-se els uns
als altres fins a l’apocalipsi més absoluta.
Per més fantàstic i increïble que us semble, no podíem posar en dubte res
del que acabeu de llegir, ja que cada seqüència es veia reflectida en les
dèbils imatges que il·lustraven aquells papers que havíem seguit durant la
narració de la llegenda.
- Tenies raó – capitulà Lluc-. És una història molt interessant. Però
encara no entenc què té a veure amb el turó.
Aquesta vegada, les paraules d’Oldín no semblaren tan definitives:
- Veureu... Hom suposa que el darrer monstre, en trobar-se sol i sense provisions,
degué arrupir-se i entrar en un son letàrgic del qual no tornà a despertar-se.
Després, un inexplicable procés, un atípic procés de petrificació, el va
convertir en un fòssil monolític...
- Ai, mare! És a dir, que el turó que tenim al davant es... –vaig dir
induït per la lògica dels raonaments.
- Efectivament –confirmà Oldín -. El fòssil més gran mai conegut! Ah,
atenció! Arriba el moment que estàvem esperant. Fixeu-vos-hi. – La visió durà
només uns segons (...).
En menys temps del que es tarda a contar-ho, una lleugera brisa esvaí la
boirina i, aleshores, en el mateix moment que guaitaven els primers rajos de
sol per la ratlla que separava el cel i la mar, vam contemplar l’espectacle més
fantàstic que mai hauríem pogut imaginar: el turó, que fins aquells instants
havia quedat mig ocults, tapat per la boira, ara, al reflex del sol sobre
l’aigua, no solament quedà visible, sinó que es transformà, es transfigurà en
una poderosa fera, un gat immens que semblava dormir en una sesta profunda i
potser eterna. Al damunt, i en contrast amb la verdor dels voltants, s’estenia
tot d’arbres ressecs, les branques dels quals, ennegrides i molsoses,
semblaven, a contrallum, els pèls eriçats d’un felí gegant.
El sol, com una bola de foc, anà emergint de l’aigua fins que quedà
visible tota l’esfera. Tornàrem a mirar el turó i contemplàrem com els mateixos
rajos que abans havien fet possible la visió, que li havien donat vida, ara, en
canviar l’angle d’incidència, li la llevaren lentament, tot convertint-lo en el
que sempre havíem vist:monticle rocallós, l’única elevació apreciable a l’Illa
Gran.
Com podeu suposar, la transmutació ens deixà bocabadats, submergits en
una mena d’hipnosi dels efectes de la qual sortírem lentament, de la mà de la
brisa i dels xiscles de les primeres gavines.
Tots anava despertant-se, la mar, nosaltres mateixos, l’illa sencera. El
far, la seua lluminària, ja no girava i de segur que el farer havia tornat a
casa després de complir la vigília de rigor. El dia avançava.
- Fa uns dies..., una setmana, que ho vaig descobrir. Després de tota una
nit en vetla, vaig eixir sense rumb fix fins que l’alba em sorprengué ací al
lloc on ara ens trobem. No us he de dir quin esglai i sorpresa vaig sentir quan
vaig descobrir la transformació. Des d’aquell dia no n’he faltat a cap. I sempre
és
igual. La mateixa aparició. El mateix esvaniment.
ACTIVITATS:
1. Quina impressió t’ha causat la lectura de la llegenda del turó del felí?
Explica-ho.
2. Cerca a internet informació sobre el cometa Halley a què es refereix
Lluc.
3. Escriu un relat en què l’acció tinga lloc en una “illa gran”. Envia’l
per
correu
postal amb un dibuix i el teu nom, cognoms, curs, col·legi i núm. de telèfon
particular i e-mail del teus pares a:
Grupo Leo
Apartat 3008
03080 Alacant
