El senyor Pingoreta no tenia
temps. Tenia un barret de copa que duia sempre al cap,una corbata de llaç que
duia sempre al coll i un gat de color vermell que sempre l’acompanyava al
sidecar de la seua moto.
Però de temps, d’allò que
se’n diu temps, no en tenia gens ni mica.
I per molt que en buscava, no en podia trobar. Ni als armaris de la roba
ni als calaixos del bany.
El senyor Pingoreta es
passava el dia pensant on en podria buscar. Es mossegava el llavi, aclucava un
ull mirant-se el barret i es preguntava en veu alta:
-Si jo fos temps... on em
ficaria?
Buscar temps era la primera
cosa que li venia al cap quan es llevava... Mentre es raspallava les dents...
Durant l’esmorzar... Anant cap a la fàbrica. I a la mateixa fàbrica durant el
descans de les dues, que tothom, menys ell, dedicava a jugar al parxís i a menjar entrepans de pernil.
El senyor Pingoreta minut que
tenia, minut que dedicava a pensar en el temps. Pensava a buscar-lo i somniava
de trobar-lo. I encara que passés el temps i ell continués sense tenir temps
mai no es donava per vençut. Al contrari. Era tan tossut que cada vegada
intentava dedicar més temps a la seua recerca de temps.
Una nit, al senyor Pingoreta
se li va esmunyir una idea enmig dels somnis. Es va despertar fent salts al
llit i cridant:
-ja ho tinc! Ja ho tinc! He
trobat la solució!
Si el rellotge tingués més
hores , tindríem tems de sobres!
Va agafar una escala,
cartolina, tisores i cola i corrent, va travessar el carrer cap a la torre de
l’Ajuntament.
Encara no s’havia fet de dia
. En Gat aguantava l’escala i el senyor Pingoreta, anant amb conte , va desenganxar
el números i els va tornar a enganxar.
Però ara n’hi havia més,
perquè també hi havia els números de cartolina que acabava de retallar. En
total, les hores del rellotge sumaven setze.
El senyor Pingoreta va haver
de treballar quatre hores més que els altres dies, perquè entre les dotze i la
una hi havia els números de cartolina: el tretze, el catorze, el quinze i el setze..
Quan va sortir de treballar,
A les nou de la nit estava visiblement fatigat. Quan a la fi va arribar a casa,
es va treure el barret y es va apujar les mànigues de la camisa. Es disposava a
buscar temps pel racons, com feia sempre... Però estava tan cansat que va
canviar de plans i va optar per anar-se ‘n al llit, deixant la sopa al plat i
el temps sense buscar.
Trenta-dues hores, l’una rere
l’altra, formaven un dia llarguíssim.
El senyor Pingoreta havia
arribat a la conclusió que aquell canvi de rellotge no li servia. Va agafar
l’escala i en un moment va travessar el carrer cap a la torre de l’Ajuntament.
Va desenganxar tots el números i se’ls va guardar sota el barret. Ara, les
agulles ballaven soles al centre de l’esfera.
-Gat, ara sí que tindrem
temps. Li va dir quan van tornar a casa- Ja ho veuràs !Per fi et podré llegir
les bones notícies de tots el diaris. I se’n va anar a dormir.
Quan es va despertar, com que
no havia passat el temps, perquè estava aturat, el senyor Pingoreta tenia
exactament la mateixa son que abans. Ni més, ni menys.
Amb molt d’esforç, va poder
obrir els ulls una miqueta més i aleshores es va adonar que tota la casa era
plena de temps. Però era un temps somnolent, amb lleganyes als ulls i un badall
congelat a la boca. Què en podia fer?
Incapaç de pensar en res més
va seure a terra i, abraçat al temps, va continuar dormint. Quan es va
despertar, li feia mal tot el cos. No havia descansat gens, perquè el temps no
passava. O sigui que, tant si dormia com si no, tenia la mateixa son.
Va ser aleshores quan va
arribar a la conclusió que aquell canvi de rellotge tampoc no li servia.
