Suplemento de Educación Infantil "La Tiza" 06-06-2012
Diario Información de Alicante
La princesa i el pèsol
Vet aquí que una vegada, ja han passat moltes llunes (t’ho ben asseguro), hi havia un rei i una reina que tenien un fill, el príncep. Era un noi mol bufó, de bon veure -en fi, maco...ja m’entens-, però tampoc exageradament maco, era maco amb mesura. El príncep es va anar fent gran, i un dia els reis van decidir que ja era l’hora que el seu fill es casés –de fet no és gens estrany, ja sabeu com són els pares i els pares d’un príncep no han de ser pas diferents. El príncep hi va estar d’acord, però va posar una condició: només es casaria per amor. Ja ho veieu, era d’aquella mena de nois romàntics. I així ho va dir als seus pares: “Demà mateix em casaria amb mol de gust, però... això sí ... fos quina fos la noia amb qui ho fes, hauria de se més encisadora que la lluna i més fascinant que tots els estels que brillen al cel... hauria de tenir un no-sé-què... aquell no-sé-què que la fes especial”. “Un no-sé-què ? Què vols dir?”, va preguntar la reina. “Doncs això...un no-sé-què”, va respondre-li el príncep. Aquest príncep no solament era príncep romàntic, també era una mica somiador. “Sí, sí...” va intervenir el rei, “tot el que vulguis, però tu ets un príncep i això et condiciona; la noia que triïs haurà de ser una princesa, tenir sang blava, haurà de pertànyer a la reialesa, com tu”. El príncep no estava gens interessat en aquesta mena de detalls, pots comptar... Però sabia que si no hi accedia no el deixarien tranquil. Així que va estar d’acord. El rei i la reina es van posar en marxa, i van començar a fer les coses típiques que surten als contes de fades perquè el seu fill trobés la princesa que somiava. Van organitzar un gran ball a palau, i hi van convidar totes les noies solteres de la reialesa que vivien al seu regne. Totes hi van anar. Totes van ballar. I totes s’ho van passar d’allò més bé. Però no n’hi va haver cap que conquistés el cor del nostre príncep. En acabar, el príncep va parlar amb el rei i la reina. El que els havia de dir era simple: cap de les noies, cap ni una era la que ell volia. No en va trobar cap que for encisadora i fascinant. Cap d’elles no tenia aquell no-sé-què que buscava. No, si no es casava per amor, preferia viure sols per sempre, i mirar eternament els estels de la nit. A més de romàntic i somiador , aquest príncep era un pèl dramàtic... El Príncep va fer el que diuen el contes de fades que ha de fer un príncep: anar a buscar ell mateix la noia que hauria de ser la seua esposa. Va cavalcar sense descansar, buscant i buscant pertot arreu una princesa de veritat. Va cavalcar i cavalcar més enllà de les fronteres del regne... Va trobar noies que eren encisadorament boniques, sí... però terriblement vanitoses. Altres eren increïblement llestes, però excessivament ensopides. El príncep va tornar a palau trist i desencoratjat, i sense dir una paraula va anar a la seva cambra i s’hi va tancar.
Vet aquí que una vegada, ja han passat moltes llunes (t’ho ben asseguro), hi havia un rei i una reina que tenien un fill, el príncep. Era un noi mol bufó, de bon veure -en fi, maco...ja m’entens-, però tampoc exageradament maco, era maco amb mesura. El príncep es va anar fent gran, i un dia els reis van decidir que ja era l’hora que el seu fill es casés –de fet no és gens estrany, ja sabeu com són els pares i els pares d’un príncep no han de ser pas diferents. El príncep hi va estar d’acord, però va posar una condició: només es casaria per amor. Ja ho veieu, era d’aquella mena de nois romàntics. I així ho va dir als seus pares: “Demà mateix em casaria amb mol de gust, però... això sí ... fos quina fos la noia amb qui ho fes, hauria de se més encisadora que la lluna i més fascinant que tots els estels que brillen al cel... hauria de tenir un no-sé-què... aquell no-sé-què que la fes especial”. “Un no-sé-què ? Què vols dir?”, va preguntar la reina. “Doncs això...un no-sé-què”, va respondre-li el príncep. Aquest príncep no solament era príncep romàntic, també era una mica somiador. “Sí, sí...” va intervenir el rei, “tot el que vulguis, però tu ets un príncep i això et condiciona; la noia que triïs haurà de ser una princesa, tenir sang blava, haurà de pertànyer a la reialesa, com tu”. El príncep no estava gens interessat en aquesta mena de detalls, pots comptar... Però sabia que si no hi accedia no el deixarien tranquil. Així que va estar d’acord. El rei i la reina es van posar en marxa, i van començar a fer les coses típiques que surten als contes de fades perquè el seu fill trobés la princesa que somiava. Van organitzar un gran ball a palau, i hi van convidar totes les noies solteres de la reialesa que vivien al seu regne. Totes hi van anar. Totes van ballar. I totes s’ho van passar d’allò més bé. Però no n’hi va haver cap que conquistés el cor del nostre príncep. En acabar, el príncep va parlar amb el rei i la reina. El que els havia de dir era simple: cap de les noies, cap ni una era la que ell volia. No en va trobar cap que for encisadora i fascinant. Cap d’elles no tenia aquell no-sé-què que buscava. No, si no es casava per amor, preferia viure sols per sempre, i mirar eternament els estels de la nit. A més de romàntic i somiador , aquest príncep era un pèl dramàtic... El Príncep va fer el que diuen el contes de fades que ha de fer un príncep: anar a buscar ell mateix la noia que hauria de ser la seua esposa. Va cavalcar sense descansar, buscant i buscant pertot arreu una princesa de veritat. Va cavalcar i cavalcar més enllà de les fronteres del regne... Va trobar noies que eren encisadorament boniques, sí... però terriblement vanitoses. Altres eren increïblement llestes, però excessivament ensopides. El príncep va tornar a palau trist i desencoratjat, i sense dir una paraula va anar a la seva cambra i s’hi va tancar.
............................................................................
Fragment del llibre:
Editorial: Serres
Activitats:
- Com pensava el Príncep que havia de ser la princesa dels seus somnis?
- Què van fer els seus pares per a trobar-la?
- ¿Qué pasa en el recreo de su colegio?
- Acaba la història i l'envies acompanyada d'un dibuix original a.
Grupo Leo
Apartado 3008
03080 Alicante
O per e-mail a: grupoleoalicante@gmail.com
Escriviu el vostre nom, cognoms, curs, col•legi i telèfon particular o e-mail.
grupoleo@terra.es
grupoleo@terra.es
No hay comentarios:
Publicar un comentario