Os presentamos los finalistas de la cuarta categoría (5º Y 6º de E.P.) y alguna de las historias que quedaron sin premiar en él. Si queréis leer vuestros cuentos o poemas aquí en La Tiza o en nuestro blog, ya sabéis que nos los tenéis que enviar a nuestro correo, que está al final de la página.
Hola, soy Marco y tengo
siete años. Desde hace tres años vivo solo en el Amazonas porque mi madre me abandonó
aquí cuando vinimos a hacer un viaje relacionado con su programa de
investigación.
Hasta el día de hoy me las he
tenido que arreglar yo solito yendo a los ríos a ducharme, buscar comida,
montar una cabaña para protegerme del tiempo y de los insectos, y otras cosas
que necesitaba. Pero un día, todo cambió cuando fui a recolectar mangos para la
cena y escuché un berrido, no muy agradable, que venía de detrás del arbusto de
unos frutos rojizos. Cuando me di la vuelta para mirar qué era ¡puf, pom, paff!
Un mango cayó y fue a parar a
mi cabeza. ¡Qué daño me hizo! Y cuando desperté, estaba en un lugar
completamente diferente y desconocido. Wiroo ponía el cartel que estaba
tapándome las vistas.
Yo estaba encarcelado, y las paredes de mi cárcel eran unos huesos largos y afilados. Aparecieron unos hombres enormes que no paraban de decir palabras extrañas como “maupai bio “y uno de ellos rompió el cartel de bienvenida. Y… ¡menudas vistas!
A lo lejos pude ver una
pirámide enorme. De repente, apareció un faraón saliendo de la pirámide que
hizo volar a un guardia con su bastón mágico. Vino hacia mí y entonces rompió
los huesos de las rejas, empezó a mover las manos de forma extraña y yo, asustadísimo,
salí corriendo rumbo a las cavernas porque eran seguras.
Noté que me seguía alguien. Se llamaba Tiger.
Me dijo que su familia le abandonó igual que a mí, pero a ella a los 14 años.
Así que teníamos algo en común.
Cuando llegamos a las
cavernas, no había más que fuego. No sabíamos qué había pasado. Era una locura.
Oímos ruidos extraños fuera. Eran soldados con trajes brillantes y hablaban en
una lengua rara. No podía oírlos con su voz. Los oía en mi cabeza.
A lo lejos había una especie
de cohete con unas escaleras para poder entrar. Nos señalaron y les seguimos.
No sabíamos qué más hacer. Entramos en el cohete. Empezó a sonar el ruido del
motor y nos escapamos en esa máquina voladora. Salvaron mi vida junto a la de
Tiger.
Nos dejaron en un lugar desconocido
donde había muchos edificios. Podía ver a dos señoras mirándonos. Se acercaban
con una expresión extraña. Una de ellas, se lanzó a los brazos de Tiger y le
abrazó. Le caían lágrimas de los ojos. Entendí entonces lo que estaba pasando.
Era su madre.
También la mía vino hacia mí. Por fin nos habíamos reencontrado. Fui
corriendo a abrazarla, pero antes ella se apartó y me dijo: “No lo hagas
porque…
Mireia Guijarro Reus
5º EP CEIP Reyes
Católicos, San Vicente del Raspeig
Finalista
Hola,
em dic Mia, tinc dotze anys i, encara que no ho semble, tinc un gran problema:
m’encanta dormir. Dormiria a totes hores si poguera, sobretot quan sona el despertador
per anar a l’escola.
Un
dia, mentre ajudava a mon pare en la llibreria on treballa, vaig trobar un
llibre molt estrany. No tenia dibuixos a la portada ni un títol cridaner, però
alguna cosa em va fer agafar-lo. Parlava d’un home que havia descobert com
viatjar en el temps dibuixant una màquina del temps amb un simple guix. Segons
el llibre, podies anar al passat, al present o al futur només escrivint bé les
xifres.
No sé
per què, però em vaig sentir emocionada i nerviosa al mateix temps. Sense
pensar-ho massa, em vaig amagar el llibre davall de la jaqueta i me’n vaig anar
corrents a casa.
L’endemà,
quan va sonar el despertador, vaig recordar el llibre. Encara mig adormida,
vaig agafar un guix i vaig dibuixar la màquina del temps a la paret de la meua
habitació. Només volia guanyar uns minuts més de son, però en aquell moment van
tocar a la porta. De l’esglai, em vaig equivocar en una xifra… i, de sobte, tot
va començar a girar.
Quan
vaig obrir els ulls, estava enmig d’un lloc estrany: era l’època dels
dinosaures. Em vaig espantar molt, però uns dinosaures simpàtics s’hi van
acostar: un Velociraptor, un T-rex, un Pterodàctil i un Teròpode. Tremolant,
els vaig contar el que m’havia passat. Em van escoltar amb atenció i em van
tranquil·litzar.
El
T-rex es va oferir a dur-me a l’escola, però jo em vaig posar nerviosa perquè
quedaven molt pocs minuts per començar les classes. Aleshores, el Teròpode, que
era el més ràpid, va dir que ell em portaria. En un obrir i tancar d’ulls, vaig
arribar a l’escola abans que la meua mestra. Em vaig sentir orgullosa,
emocionada i també un poc nerviosa.
Ningú
no es va adonar que havia arribat damunt d’un dinosaure. Els meus amics em
preguntaven com havia arribat tan prompte, i jo, somrient, els vaig dir:
— Una maga mai revela els seus
secrets.
Quan
vaig tornar a casa, vaig contar tota l’aventura als meus pares. Al principi no
s’ho creien, però en veure la meua cara d’emoció, es van quedar bocabadats. De
sobte, em van preguntar:
— On està el dinosaure?
En
aquell moment em vaig sentir molt malament. M’havia deixat oblidat el dinosaure
a l’escola! Em vaig posar molt trista i preocupada, perquè sabia que no era
just deixar-lo allí sol. Vaig córrer tan ràpid com vaig poder per recuperar-lo,
però algú me l’havia furtat.
L’endemà
vaig arribar a l’escola amb els ulls plorosos. Els meus companys em van
preguntar què em passava, i jo els vaig explicar que algú m’havia furtat el meu
dinosaure. Em sentia molt trista, perquè li havia agafat afecte i tenia por que
li passara alguna cosa.
De
sobte, la porta de l’escola es va obrir i va aparéixer el meu dinosaure amb una
xiqueta. Ella s’hi va acostar i, amb la veu baixa, em va demanar perdó. Em va
dir que l’havia agafat sense permís perquè li havia fet il·lusió, però que
després s’havia sentit molt malament en veure’m tan trista.
En
aquell moment vaig entendre moltes coses. Li vaig dir que la perdonava, però
també li vaig explicar que agafar coses dels altres sense permís pot fer molt
de mal, no només per fora, sinó també per dins, als sentiments.
Quan
vaig arribar a casa, vaig tornar a dibuixar la màquina del temps a la paret. Em
vaig acomiadar del meu dinosaure amb un forta abraça i el vaig enviar de
tornada a la seua època.
Des
d’aquell dia vaig aprendre que les emocions són molt importants i que hem de
cuidar-les tant com cuidem les nostres coses, perquè el que no es veu també pot
fer molt de mal.
Denisse Coves Vilaplana
5eEducació Primària CEIP
El Romeral, Alcoi
ACTIVIDAD
Escribe un cuento o poema con
dibujo y envíalo por email a:
No olvides poner tu nombre y
apellidos, curso y colegio. Será
publicado en nuestro BLOG y en el suplemento La Tiza del Periódico Información.
No hay comentarios:
Publicar un comentario