Ressenya:
La protagonista de la novel·la, Sara Monroig, ha estat
vivint a Londres i Oslo durant molt de temps, distanciada de la seua família i
dels seus amics. En tornar al poble descobrirà que els seus amics Vicent i
Maria tenen problemes greus: volen obrir una casa rural i posar en marxa una
cooperativa de productes ecològics, però són víctimes d’un boicot que posa en
risc el seu futur. Alhora, Josep, el germà de Sara, rep unes telefonades
anònimes intrigants. Quina relació tenen uns fets amb els altres?
Carme Miquel ofereix una novel·la de gran actualitat,
compromesa amb el medi ambient i que palesa que el perill principal que amenaça
el nostre territori prové de l’ambició desmesurada lligada al ciment (Editorial
Bromera).
Al llarg de la seua vida va ser guardonada amb diversos
premis, com el de Novel·la Ciutat d’Alzira per Aigua en cistella (Bromera,
1998) o el de la Crítica dels Escriptors Valencians, en reconeixement a la seua
trajectòria (2016).
Entre les seues obres destaquen Un estiu a la Marina Alta,
Uns papers en una capsa, La mel i la fel, A cau d’orella, Murmuris i crits, L’amenaça
de les grues, La tortuga Caterina i la col·lecció «Els contes de Marc».
Entranyable entrevista a Carme Miquel a l’enllaç següent:
https://www.youtube.com/watch?v=55KNDW1aysI
La mare i jo havíem acabat de sopar i ens trobàvem en el jardí, tot i que hi feia un poc de frescor. En aquell moment era el perfum de la mareselva el que hi donava. Jo el vaig aspirar profundament i després vaig mirar cap al cel. La nit era clara. Les estreles brillaven. Semblaven cuquets de llum que, penjats del firmament, escortaven una mitja lluna en fase creixent. “Les nits de Dénia -vaig pensar-. Com són de boniques les nits de Dénia...!”. Hi manteníem un silenci que vaig trencar jo.
–Mare, recordes que
ahir Vicent em va comentar que ací estaven passant moltes coses i no totes
bones?
–Sí. Recorde que va
dir alguna cosa així.
–I a què creus que
es referia?
–Probablement es
referia al robatori que van fer al meu despatx, dos dies abans de vindre tu.
–Un robatori?
–Sí. A la nit algú
va assaltar el despatx i es va endur tot el que hi havia.
–No me n’havíeu dit
res! -vaig protestar.
–Si no hi ha hagut
temps...!
–Però jo pensava
que tu ja no treballaves en aquell despatx. No havies deixat l’estudi
d’arquitectura?
–Havia deixat
l’equip d’arquitectura, sí. Però segui utilitzant el despatx per a d’altres
feines perquè també es meu. Jo havia pagat la part corresponent quan el vam
comprar.
–Ja, però què feies
allí? I què té a veure tot això amb Vicent? (...).
La mare va iniciar un llarg monòleg que jo vaig escoltar sense parpellejar (...).
–Doncs, els primers
anys, el treball a l’estudi va anar molt bé. Érem quatre arquitectes amics i
formàvem un bon equip. Tots els projectes que elaboràvem i dirigíem eren del
nostre gust. No acceptàvem encarregar-nos de cap construcció si hi havia alguna
cosa que no ens agradava. És cert que un dels companys, Teodor Sanchis, el
recordes, no? doncs ell, de vegades posava objeccions perquè era partidari
d’acceptar molts més encàrrecs, ens agradaren o no, per tal de guanyar molts
diners i donava tanta importància a la qualitat del treball. Però la resta no
hi estàvem d’acord i Teodor, al final, havia de cedir als nostres
plantejaments. El que passa és que aquests darrers anys les coses han canviat
molt. Es construeix en excés però per totes bandes hi en fan tants negocis a la
construcció, que en molts casos s’ha convertit en una feina poc rigorosa, que
ni respecta el paisatge ni té en compte el medi ambient. Estem arribant a una
situació que no és sostenible. S’estan fent malbé molts espais de muntanya i de
costa. I tots volen construir de pressa i enriquir-se ràpidament.
–Això ja ho he
observat. És una exageració el que passa. Fa autèntica ràbia.
–Doncs sí. I per
això, dos dels companys arquitectes, només van trobar una oportunitat per
continuar una tasca que els satisfera més, van deixar l’estudi de Dénia i jo em
vaig quedar sola amb Teodor Sanchis, que s’assembla més a una màquina de fer
cases que no un professional creatiu i rigorós. Fa un temps s’incorporà a
l’estudi un altre home, Bernat Castelló, que no és arquitecte sinó que treballa
per a una promotora, Construccions Santamaria SA. De fet, gairebé tots els
projectes que realitzàvem ens els demanava ell i eren per a la promotora
aquella. Bé, no t’avorriré entrant en detalls. El cas és que jo també vaig
abandonar aquell treball.
–Però els vas
deixar així...? Vas dir “me’n vaig” i, au?
–El motiu concret
va ser que em vaig negar a fer un projecte. Es tractava dels plànols d’una
urbanització a la falda d’una muntanya, un lloc poc adequat per la manca
d’aigua i que, a més, eliminava vegetació necessària per a evitar l’erosió del
sòl i protegir l’entorn. Un projecte que per a mi era una aberració. I ja sé
que hi ha moltes altres aberracions com aquella, però no seré jo qui
contribuirà a fer-les.
–Molt bé, mare,
així m’agrada -vaig dir orgullosa.
–Després em van
plantejar que si no elaborava jo el projecte el farien altres però que jo
l’havia de signar perquè ja saps que tots els plànols han d’anar firmats per un
arquitecte que és qui se’n fa responsable.
–I això per què?
Per què volien que els signares tu?
–Supose que els
plànols no eren originals. Segurament eren els mateixos que tenien ja d’altres
urbanitzacions i algú els havia adaptats a l’espai nou. Actualment, la majoria
d’urbanitzacions s’assemblen molt i les cases pareixen calcades les unes de les
altres. I, clar, em vaig negar en redó al que ells volien. Ho van intentar per
tots els mitjans: a les bones, oferint-me més diners, i a les males,
amenaçant-me. Aleshores vaig dir que els deixava. No saps com ha sigut de
desagradable.
–Vaja, mare. T’ho
deus haver passat molt malament.
–Sí. Ho vaig passar
malament. Però per sort tenia uns altres projectes. No són projectes
urbanístics, són iniciatives agrícoles i turístiques que porten endavant els
teus amics Maria i Vicent. Feia ja temps que jo havia començat a col·laborar
amb ells i m’il·lusionaven molt (...). Per això, després d’haver deixat de
treballar amb els meus anteriors socis en l’estudi, vaig continuar utilitzant
el despatx per als meus nous treballs perquè ja t’he dit que jo conserve una
part de la propietat del despatx (...).
–Ja. I aleshores,
quan fa uns dies van entrar a robar al despatx, tot el que se’t endur estava
relacionat amb la nova faena, no?
–Sí. S’ho
emportaren tot: tots els documents, plànols, permisos, factures, tot. (...) Bé,
he anat recuperant algunes còpies que tenia a casa, altres papers els estic
fent de nou i altres..., en fi, espere que la policia ho trobe.
Vaig guardar
silenci mentre escoltava la mare. El seu rostre, abans seré, dibuixava un gest
de crispació apenes perceptible. En situacions complicades ella solia prémer
els llavis quan acabava de parlar. I això volia dir que es mantenia ferma en
les seues decisions.
Autora: Carme Miquel Diego
Editorial: Bromera (Col·lecció:
Espurna núm. 81)
1. La mare i els
millors amics de Sara, la protagonista de la novel·la, volen obrir a Benissa
una casa rural i posar en marxa una cooperativa de productes ecològics, Per la
qual cosa, s’enfrontaran a persones mogudes per l’ambició i els diners per
defensar el desenvolupament sostenible basat en el respecte a la natura. Creus
que són necessàries les campanyes per conscienciar a la població de la
importància de protegir la natura i el medi ambient?
2. El 22 d’abril
celebrem el Dia internacional de la Mare Terra. Busca a internet els motius
pels quals celebrem aquest dia. Com pots contribuir tu a la protecció del
nostre planeta?
3. Escriu un conte
o poema i envia’l per correu postal amb un dibuix, amb el vostre nom, cognoms,
curs, col·legi i núm. de telèfon a:
Grupo
Leo
apartat
4042
03080
Alacant
Podrà ser publicat
al nostre bloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario