Ressenya:
Quina tocada de nassos! és
un relat de caire realista en què els protagonistes, en el seu atrafegat camí
cap a l’adolescència, busquen explicar-se i trobar sentit a tot allò que viuen
i, sobretot, trobar-se a ells mateixos i definir-se com a individus amb
personalitat pròpia, diferenciada i ferma, malgrat les inevitables contradiccions.
La pressió del grup, l’aprenentatge sempre dur del fet que l’amistat pot
significar desacords, sense que aquests l’afebleixin, i l’acceptació de la
diferència i de la diversitat com a factors essencials per al positiu
creixement personal, estan en la base d’una novel·la molt ben escrita.
PREMI GUILLEM CIFRE DE
COLONYA
Quina tocada de nassos rep
el premi l’any 2018. Des de la seva primera edició l’any 1981, el Premi Guillem
Cifre de Colonya ha donat suport a la literatura infantil i juvenil en català,
i ha publicat fins aquest moment trenta-quatre obres d’autors com ara Joaquim
Carbó, Josep Francesc Delgado, Lolita Bosch, Rosa Maria Colom, Pere Rosselló,
Miquel Ferrà, Pere Morey, Miquel Rayó o Xavier Vernetta. La majoria d’aquestes
obres han esdevingut lectura habitual dels lectors més joves, i han format part
també de la selecció de llibres amb què treballen els centres educatius de
l’àmbit de la nostra llengua.
El Premi, patrocinat per
la Fundació Guillem Cifre de Colonya, compta amb el suport de l’editorial
Barcanova que publica les obres guanyadores, i va néixer amb la finalitat de
distingir les novel·les en llengua catalana adreçades a infants i joves de 8 a
14 anys.
L’autora:
La il·lustradora:
Gibet Ramon Izern va néixer a Folgueroles en 1984. Dibuixa des que té record. No ho pot evitar. Va estudiar il·lustració a l'Escola superior d'art Serra i Abella, de l'Hospitalet de Llobregat i un postgrau d'il·lustració avançada a l'Escola Massana de Barcelona. Ha il·lustrat una desena de llibres, sobretot de poesia. Actualment viu i treballa a Folgueroles.
QUINA TOCADA DE NASSOS
L’arribada del Liam a classe sacseja la Mila. No para de
fer-se preguntes… Té un embolic increïble i no sap ben
bé què ha de fer. I és que el Liam és un noi molt especial.
Diu i fa sempre el que li dona la gana, té un sentit de l’humor
més que recargolat, la seua mascota és un porc nan vietnamita…
Conèixer el Liam l’ha fet adonar que les seues amigues no
són tan amigues com sembla i que, de vegades, cal lluitar
contra el que es considera normal per sentir-se bé amb un mateix.
El primer dia que el vaig veure, la Xarleston el va fer seure
al meu costat. Sense dir-me ni ase ni bèstia, va ocupar la
cadira de la Victòria que, un matí més, arribava tard a classe.
Vaig clavar els ulls a la pissarra, tot i que en moria per fixar-los
en ell.
Sentia els murmuris dels companys ballant-me al clatell.
Als del darrere no els calia dissimular, feia estona que escane-
javen el perfil del nouvingut I comentaven la jugada.
-Obriu el llibre per la pàgina seixanta-dos! –va ordenar la
Xarleston, molesta pel lleuger xivarri.
Aleshores, el vaig mirar de cua d’ull. Tenia un nas increïble,
amb una gepa al mig que s’erigia com una muntanya boteruda.
Tot plegat, nas i gepa, era enorme, molt més gros del que
m’havia semblat quan la Xarleston l’havia presentat de pressa
i corrents davant nostre. De l’ensurt de veure’l tant a prop, una
fiblada em va travessar l’esquelet i el llapis em va lliscar de les
mans. Rodolava del pupitre, sense esma, com si la visió del nas
l’hagués ferit de mort. Quan estava a punt d’estavellar-se a terra,
el nassut el va enxampar en ple vol.
-És gros, eh? -em va dir donant-me l’Staedtler de ratlles negres
i grogues.
Me’l vaig mirar confosa un microsegon, fins que vaig entendre
que no es referia al llapis, sinó al nas, el qual jo mirava descarada-
ment tot i voler evitar-ho. Aleshores, les galtes se’m van encendre
en senyal d’alarma. Les orelles em bullien i sentía el cor bategant-me
als morros sense pietat.
-No pateixis. Tothom reacciona igual quan el veu de prop la
primera vegada -va fer assenyalant-se el nas amb el dit índex-, Jo
en dic la teoría del DiMiFu; potser algun dia te l’explicaré.
Vaig ser incapaç de pronunciar cap mot. Cap ni un, ho ben juro.
No sabia què dir: disculpar-me, somriure, compadir-lo? Així que, amb
el cap cot igual que fa el Beagle del tiet Santi quan el renyes, vaig
recuperar el llapis i em vaig deixar engolir per la cadira.
El timbre em va despertar de la letargia, i abans que fos capaç
de bellugar cap múscul, el nou va marxar cames ajudeu-me amb el
nas encapçalant la fugida. La camisa de quadres que duia descordada
li va voleiar com dient-me adeu, i una fragància verda em va envair les
fosses nasals.
El Liam feia olor de menta fresca.
Extret de: Quina tocada de nassos
Autora: Ruth Tormo Benavent
Dibuixos: Gibet Ramon Izern
Editorial: Barcanova (Novembre 2018)
ACTIVITATS
1.- Treballarem comprensió
lectora: Com s´ho fa el Liam per passar
del que diuen els altres? Quin és el significat de la teoria del DiMiFu de
Liam? Pot un raret de nassos descobrir-te el veritable sentit de l’amistat?
2.- I a partir d’aquest
relat, pensa: Tu què sols fer quan arriba
un nouvingut a la teua classe? Alguna vegada, has molestat o has vist molestar
a nouvinguts que són diferents? Com t’has sentit i què has fet quan ha passat?
“Què ha passat?” és un material audiovisual i interactiu que parteix de diverses
problemàtiques i situacions de conflicte i planteja solucions i reflexions al
voltant de les causes i les possibles maneres de tractar-les. Primària i Secundaria.
3.- Escriu un conte o
poema i envia’l per correu postal, acompanyat amb un dibuix, amb el teu nom,
cognoms, curs, col·legi i telèfon al:
Grup LEO
apartat 4042
03080 Alacant
Podran ser publicats al
nostre BLOG.
No hay comentarios:
Publicar un comentario