Suplemento de Educación Infantil "La Tiza" 15-02-2012
Diario Información de Alicante
UNA AVENTURA AL CAMP
Pare i filla, observen com la majoria de la gent que s’hi troben porta xandall o roba esportiva. Uns caminen, altres corren i també hi ha qui passa amb bicicleta.
- Papa, per què hi ha tanta gent fent estriçi?- diu Ariadna sorpresa.
- Tots van a fer la via verda d’Alcoi – contesta Maure-, encara que molta gent l’anomena “la ruta del colesterol”.
- Això sona a malaltia o medicina. No m’estranyaria que el final de la ruta acabara en un hospital o en una farmàcia. Vaja nom que li han posat!
- Es diu així perquè la gent que normalmente ve per ací ho fa per perdre pes. Fa algun que altre quilòmetre mentre xarra i contempla el meravellós paisatge que hi ha estante entre les serres de la Font Roja i Mariola. Pel que fa al final del recorregut, estic per dir-te que la ruta pot arribar, prácticamente, fins a la costa.
- Vols dir?
- Esquivant carreteres i urbanitzacions…, sí, perquè aquesta va ser la via de tren que havia de comunicar Alcoi amb Alacant, però que mai va arribar a funcionar- aclarix Maure.
- Hi ha túnels, ponts, estacions i tot això?- pregunta Ariadna.
- De túnels, n’hi ha bona cosa, i algun quilomètric i tot, imagina’t!
- En travessarem algun dels llargs, papa?- diu ella un poc espantada.
- No, perquè la via la deixarem dins de no res. La Nostra ruta va pel Racó de St. Bonaventura i sènfila seguint el riu Polop, pels Canalons.
Només posar-se a caminar, la xiqueta se n’adona que tota la gent que es creua en el camí es saluda:”Bon dia! Adéu! Holaaaaaa!...”, com si estigueren en lloc on tots es conegueren.
- Papa, què és, que ací són tots amics a què?
- No, en absolut. El que passa és que quan la gent va per la muntanya, normalmente, es mostra molt més amable i atenta amb tot aquell que es troba pel camí. Sembla que l’aire sa de la serra agermane.
- Que curiós! No?- diu ella, estranyada.
- Si, molt, perquè açó a la ciutat no passa. Allí només saludes els qui coneixes, i no sempre.
A mesura que avancen i s’arrimen al primer túnel, el de Riquer, Maure nota com Ariadna es mostra un poc nerviosa.
- Però, què tens?- li pregunta ell.
- Que em fa por entrar dins del túnel, sense llanternes ni res.
- Mare meua!- exclama Maure- Tranquil.la, que això ha passat ja a la història. Ara hi ha llum elèctricaen tots. Encara me’n recorde jo quan de Mesut mon pare em va ensenyar a passar-los amb un bastó, que anava refregant constantment per les parets del túnel, per anar sempre recte i evitar així xocar.
Això sí que era excitant!
- Quina llanda! S’ha perdut tota l’emoció.
- En part sí, però…, què hi farem? Coses del progrés.
Travessat el primer túnel, passen per damunt d’un pont, a la dreta del xorro del Salt.
- Pare, quina cascada tan alta! Què és, l’aigua del riu Polop?
- No, en absolut, és del riu Barxell, que es precipita per uns 60 metres d’alçada. Què et pareix? Una miqueta més avall es troba amb el Polop, prop de la font del quinzet, on tots dos confluïxen formant el riu Riquer, que travessa la ciutat d’Alcoi.
Ariadna es queda bocabadada davant la cascada del Salt, que en caure al llit del riu esguita aigua com si fóra l’explosió d’una bomba.
De seguida, només passar el pont, entren en el segon túnel (el de la glorieta del Salt) un poc més llarg que l’anterior, que passen rápidamente, esquivant alguna que altra gotera que els esguita.
- Mira, un bastó com els que feies servir tu quan no hi havia llum.
- Papa, per què hi ha tanta gent fent estriçi?- diu Ariadna sorpresa.
- Tots van a fer la via verda d’Alcoi – contesta Maure-, encara que molta gent l’anomena “la ruta del colesterol”.
- Això sona a malaltia o medicina. No m’estranyaria que el final de la ruta acabara en un hospital o en una farmàcia. Vaja nom que li han posat!
- Es diu així perquè la gent que normalmente ve per ací ho fa per perdre pes. Fa algun que altre quilòmetre mentre xarra i contempla el meravellós paisatge que hi ha estante entre les serres de la Font Roja i Mariola. Pel que fa al final del recorregut, estic per dir-te que la ruta pot arribar, prácticamente, fins a la costa.
- Vols dir?
- Esquivant carreteres i urbanitzacions…, sí, perquè aquesta va ser la via de tren que havia de comunicar Alcoi amb Alacant, però que mai va arribar a funcionar- aclarix Maure.
- Hi ha túnels, ponts, estacions i tot això?- pregunta Ariadna.
- De túnels, n’hi ha bona cosa, i algun quilomètric i tot, imagina’t!
- En travessarem algun dels llargs, papa?- diu ella un poc espantada.
- No, perquè la via la deixarem dins de no res. La Nostra ruta va pel Racó de St. Bonaventura i sènfila seguint el riu Polop, pels Canalons.
Només posar-se a caminar, la xiqueta se n’adona que tota la gent que es creua en el camí es saluda:”Bon dia! Adéu! Holaaaaaa!...”, com si estigueren en lloc on tots es conegueren.
- Papa, què és, que ací són tots amics a què?
- No, en absolut. El que passa és que quan la gent va per la muntanya, normalmente, es mostra molt més amable i atenta amb tot aquell que es troba pel camí. Sembla que l’aire sa de la serra agermane.
- Que curiós! No?- diu ella, estranyada.
- Si, molt, perquè açó a la ciutat no passa. Allí només saludes els qui coneixes, i no sempre.
A mesura que avancen i s’arrimen al primer túnel, el de Riquer, Maure nota com Ariadna es mostra un poc nerviosa.
- Però, què tens?- li pregunta ell.
- Que em fa por entrar dins del túnel, sense llanternes ni res.
- Mare meua!- exclama Maure- Tranquil.la, que això ha passat ja a la història. Ara hi ha llum elèctricaen tots. Encara me’n recorde jo quan de Mesut mon pare em va ensenyar a passar-los amb un bastó, que anava refregant constantment per les parets del túnel, per anar sempre recte i evitar així xocar.
Això sí que era excitant!
- Quina llanda! S’ha perdut tota l’emoció.
- En part sí, però…, què hi farem? Coses del progrés.
Travessat el primer túnel, passen per damunt d’un pont, a la dreta del xorro del Salt.
- Pare, quina cascada tan alta! Què és, l’aigua del riu Polop?
- No, en absolut, és del riu Barxell, que es precipita per uns 60 metres d’alçada. Què et pareix? Una miqueta més avall es troba amb el Polop, prop de la font del quinzet, on tots dos confluïxen formant el riu Riquer, que travessa la ciutat d’Alcoi.
Ariadna es queda bocabadada davant la cascada del Salt, que en caure al llit del riu esguita aigua com si fóra l’explosió d’una bomba.
De seguida, només passar el pont, entren en el segon túnel (el de la glorieta del Salt) un poc més llarg que l’anterior, que passen rápidamente, esquivant alguna que altra gotera que els esguita.
- Mira, un bastó com els que feies servir tu quan no hi havia llum.
.....................................................
Editorial: Riquer
Activitats:
- Coneixes algún lloc dels que apareixen en negreta? Parla d’algún d’ells. Si no és així busca informació.
- Alguna vegada has passat alguna aventura al camp? Conta-la
- Creus que el que troben és un bastó? Qué pot ser? Inventat a partir d’ací un final per al conte i l’envies amb un dibuix original a:
Grupo Leo,
Apartat 3008
03080 Alacant
També pots enviar-lo per mail: grupoleoalicante@gmail.com
Escriu el teu nom, cognom, curs i e-mail o número de telèfon particular.
No hay comentarios:
Publicar un comentario