Cuentos de 4º de Primaria del CEIP Azorín de Alicante

miércoles, 13 de abril de 2022

Cuentos de 4º de Primaria del CEIP Azorín de Alicante

DONYET ENTREMALIAT

Hi havia una vegada un donyet entremaliat que es deia Romeu. Era savi i juganer i li agradava fer malifetes com molestar els veïns, pintar les parets… Però el que més li agradava era no deixar dormir a l’amo de la casa.

Quan l’amo dormia, Romeu es ficava en la seua habitació i començava a cridar, a botar al llit, a fer-li cosquerelles… L’amo no podia més. No dormia res y no sabia qui li molestava. Així que va fer un pla: va posar pegament a l’entrada de l’habitació perquè qui passara per allí es quedara atrapat.

Aleshores va descobrir que era el donyet Romeu qui no li deixava dormir. Com l’amo i el donyet eren bons, van arribar a un acord: el donyet podria quedar-se a sa casa si no li despertava.

I des d’eixe dia van viure els dos molt feliços.

Texto e ilustración: Naia Amat Rodríguez

LA GRAN TRAGEDIA GRIEGA

Había una vez unos científicos que estaban experimentando con unos virus radiactivos, después de muchas investigaciones dieron con las propiedades de los virus. El que más estudiaban era el Partenón, llamado así porque donde empezó a haber más casos fue en Atenas, Grecia. Y se llamaba Partenón porque allí están enterrados los muertos del Partenón.

Un día cualquiera, a los científicos que estudiaban el virus, ¡se les derramó! Todos se debilitaron mucho pero una hora después mejoraron. Pero no sabían que esas cosas iban a peor. El virus se apoderaba de tu cuerpo manejándolo, pero uno se dio cuenta. Y el virus no dudó en matarlo y cuando se los esperaban los otros fueron invadidos por el virus.

Hoy en el 2022 el laboratorio ya está cerrado pero unos chicos al salir del colegio se dirigieron a ese laboratorio por un reto. Los chicos y las chicas, que eran Marta. Marcos, Lucas y Sofía, cuando llegaron vieron que la valla estaba rota y entraron.

Ahí fue cuando los chicos con los que habían hecho el reto les encerraron.

Y dijeron asustados:

- ¿Qué vamos a hacer?

- ¡Ayuda, socorro! ¡Sacadnos de aquí!

Y Sofía dijo:

- Odio los espacios cerrados.

Marcos dijo:

- Nos os preocupéis, saldremos de aquí.

De repente, Lucas dijo:

- Aquí es donde murieron los científicos, ¿y si aún queda algo de virus Partenón?

Marta dijo:

- ¡Ese virus es muy antiguo!

Lucas se acercó a una antigua máquina, la tocó y de repente …

¡Desapareció! Todos gritaron: ¡Lucas! Y todos fueron a tocar la máquina y entonces todos se transportaron al día que sucedió la tragedia y esa máquina les dijo: ayudad a que no se produzca la tragedia o moriréis encerrados en el laboratorio.

Después de muchas investigaciones los niños y niñas consiguieron que no se produjese la gran tragedia y volvieron a sus casa sanos y salvos.

Texto e ilustración: Laura Pérez Sevilla

TOM I LA VARETA MÀGICA

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Tom que vivia amb els seus pares i els seus dos germans majors. Vivien en un poble molt pobre, amb poques cases i sense res que fer. Un dels pocs comerços que hi havia al carrer principal del poble era una administració de loteria.

Un dia, al eixir de la seua escola, la seua iaia, que l’havia arreplegat, el va portar a l’administració de loteria. Ella li va donar diners i li va dir que comprara el número 24300. L’àvia havia tingut una intuició: sabia que eixe número anava a ser premiat. Li va dir: “si et donen el premi, fes amb els diners el que més il·lusió et faça”.

El dilluns següent va sentir per la ràdio el 24300 i es va emocionar molt. Ell, amb eixos diners, va decidir comprar una casa preciosa per a tota la seua família. La casa que van comprar estava situada en una ciutat amb molts habitants però un poquet apartada de les altres cases.

El dia que es van mudar, va entrar a la seua habitació nova i en el seu llit hi havia una espècie de vareta. La va agafar amb curiositat i va començar a menejar-la. De sobte, va aparéixer un troll grandíssim, verd, amb les orelles puntiagudes i les dents taronges.

Tom es va espantar molt i va intentar calmar a la bèstia. Se li va ocórrer donar-li una poma i després de menjar-se-la, es va calmar. Avisà als seus germans i al final als seus pares també. Els pares estaven un poc espantats però, al mateix temps, estaven tranquils perquè van vore que era inofensiu.

Des d’aquell dia, va viure amb ells. No el deixaven eixir de la mansió per a què ningú li fera mal, però ell s’ho passava molt bé amb tota la família. L’alimentaven molt bé i li donaven tots els dies el seu menjar preferit: pomes i taronges.

I... conte contat, ja s’ha acabat i per la xemeneia s’ha escapat.

Texto: Verónica Ávila Ortega

Ilustración: José Antonio Calderón Mostazo