La mare de Joana para taula. De seguida, escudilla
l’arrós a la cubana, s’eixuga les mansa mb el delantal i diu en un xiu-xiu::
-
Bon
profit.
El pare, amb la boca amb caramull d’arrós,
contesta per un badall a la boca:
-
Mmmmmofit!
Això vol dir “Bon profit, però amb la boca plena.
Joana mira el plat durant una estona. Després,
deixa la Cullera damunt de la taula i diu:
-
No
tic fam, mare.
La mare torna a eixugar-se les mans. Després,
pregunta mentre ompli un got d’aigua:
-
Tens
mal de panxa?
-
No.
-
Has
esmorzat tard o què?
-
Tampoc…
És que estic tan grossa… Fins i tot, diuen que estic com una vaca.
El pare deixa caure un puny damunt de la taula,
POOOMM!, serra els queixals i diu amenazador:
-
Digues qui t’ha dit “vaca”, que
li enfile els paps i li arranque el cap de Quatre bescollades.
Joana amaga el coll entre els muscles, fa cara
d’ovella ofegada i contesta d’un singlot:
-
M’ho
diuen tots…
Aquesta vesprada, Joana travessa el pati de
l’escola i passa pel costat de les companyes seleccionades, que s’entrenen al
bàsquet.
-
Vinga,
va! Moveu les cames, que sembleu
tortugues!
Joana seu al banc de fusta. De sobte, li ve la
temptació de xuclar uns dels caramels de menta que es comprà ahir a la botiga
“El lledoner mágic”.
Mentre desembolica el paper del caramel, veu, de
cua d’ull, que s’apropa el més gros de lèscola:
Pere Pomar.
-
Qué
fas?- pregunta el xiquet.
-
Pssé!
Mire i prou.
-
Tu
no jugues?
-
No…
Pere Pomar no perd d’ull el caramel de menta.
-
Jo
tampoc jugue al futbol sala… Diuen que estic massa gros i que no córrec gens,
i, a més, no sé jugar de porter ni de res.
El xiquet es deixa caure a plom damunt del banc de
fusta, al costat de Joana. Es rasca els ulls entre la gent que s’entrena al
pati de l’escola.
-
M’agradaria
jugar en un equip-diu.
-
I
a mi…-contesta Joana-.
-
Però
la mestra mai no em posa en cap llista.
-
Potser
a tu tampoc no t’apunten perquè com estàs tan…tan…
-
Grossa!
Això ja m’ho sé de memòria!
Avui, després de l’esplai, Elionor trau un altre
paperet i llig el nom dels que seran de l’equip de voleibol. En acabar, Joana
pregunta:
-
Jo
no puc jugar?
La mestra la mira de dalt a baix.
-
Si
t’entrenes més, potser t’apunte a l’equip d’handbol.
Però la Carme Sanchis, la que juga tots els
campionats perquè és alta, forta i prima, li diu a la soca mateixa de l’orella:
-
Si
no t’aprimes no t’apuntarà en cap equip, ja ho veuràs.
La mestra reparteix les samarretes blaves i
blanques de voleibol, una a una, amb tota la ceremònia. Joana, capmoixa, recula
en dirección al banc. Ni tan sols té gana d’esmorzar i això que l’entrepà ve a
caramull de xocolate.
Pere pomar, assegut al banc, reinfla les galtes i
mastega amb deliri un bon mos del seu entrepà de pernil i formatge.
-
Tampoc
no t’han apuntat al voleibol?
-
Tampoc.
Al mateix
costat del banc, un nanet escarransit i rascanyós que porta la candela penjada,
fa un clot a terra. De sobte s’atura, mira Pere Pomar i Joana i esclava:
-
Esteu
més grossos que una bufa!
I de seguida, fa una riallada i continua gratant a
terra.
Pere Pomar s’engul l’últim mos d’entrepà i diu:
-
Ahir,
a Telesoca, van eixir unes gotetes que, si te les prens, t’aprimes.
-
-Això és de veres? –pregunta Joana.
-
Jo
ho vaig veure…
-
Com
es diuen les gotetes?
-
D’això
no me’n recorde.
A l’eixida de l’escola, Joana s’enfila en direcció
a la farmàcia que hi ha al costat no al altre de sa casa. Antònia Xipixop, la
farmacèutica, talla trossos de cartó d’unes capses de medecines.
-
Ui!
On va la meua xica preciosa?- pregunta sense parar de tallar-ne.
Joana fa puntelletes, fica els colzes al taulell i
diu a cau d’orella:
-
Quant
valen les gotes que, si te les prens, t’aprimes?
.....................................................
