Ressenya:
Aleix,
un jove estudiant a qui no li agrada llegir, acaba literalment capturat per un
llibre enigmàtic que li ha regalat el pare pel seu aniversari. Ha quedat
atrapat pel volum de tal manera que queda immòbil i sense capacitat de reacció,
abstret del món que l’envolta. Preocupats per aquesta actitud tan estranya, els
seus amics Manel i Núria comencen a indagar l’origen d’aquest misteri per
intentar curar-lo i retornar-lo a la realitat. Les pistes apunten a un secret
que s’amaga en aquell llibre intrigant, un exemplar sense títol ni autor
conegut, i també a la dona que ha venut l’obra al pare d’Aleix.
L’enllaç següent et permetrà veure un vídeo que conté una
entrevista molt interessant a Lourdes Boïgues sobre el llibre Una
lectura perillosa: https://www.youtube.com/watch?v=1wzIWz25ceo
L’autora:
Lourdes Boïgues: Transcripció de la biografia de la
web “Valencianbooks”: http://www.valencianbooks.com/Lourdes-Bouugues_va_17_11_0.html
“Vaig nàixer l'any 1968 en Simat de la Valldigna (un
poble de la comarca de La Safor, València). De menuda vaig afeccionar-me
visitar la biblioteca municipal, des d'aleshores ençà sóc una lectora
compulsiva. Escric des que tenia nou anys, però no vaig gosar mostrar a ningú
les meves obres fins els quinze, edat en la qual vaig guanyar el segon premi de
literatura a l'Institut de Batxirellat Jaume II el Just. Després vaig publicar
un conte, El mosquit Aristòtil,
en la revista del meu poble. Vaig llicenciar-me en Dret per la Universitat de
València l'any 1991.
Actualment treballo en l'Administració
de la Generalitat i compagino aquesta feina amb la faceta d'escriptora. He
publicat el conte Viatgersen
el llibre Sentiments, del Grup 10 i les següents obres: Estel estel·lar (Edicions
del Bullent, 2005); La taverna
del bandoler amb la qual vaig guanyar el premi Carmesina (Edicions
del Bullent, 2006); Una iguana
al monestir (Edicions Brosquil, 2008); El secret de Caterina Cremec amb què vaig
guanyar el premi Enric Valor 2007 (Edicions del Bullent, 2008); La mascota que no existia a
l'editorial Bromera (premi Vicent Silvestre 2008); El desenllaç (Edicions Perifèric, 2010) amb què
vaig obtenir el premi Benvingut Oliver 2009; Estel
i els àngels (Edicions Bullent, 2011); La màquina i els somnis (Baula Edelvives,
2011 ); La venjança de
Caterina (edicions del Bullent, 2012) i Arc, el naixement d'una heroïna (Edicions
62-Estrella Polar, 2013). A més de llegir i escriure, m'agrada fer esport,
veure pel·lícules i passejar per la muntanya amb la meva família”.
Amb la novel·la juvenil Una
lectura perillosa va guanyar el Premi Ciutat de Badalona 2014.
L’AMOR ÉS UN CUC
VORAÇ
Aquell mateix dilluns a la tarda,
Núria es contemplava satisfeta les ungles de les mans. Retallades i negres com
l’atzabeja, així li agradaven. “Tètriques papallones de la nit”, tal com
cantava llavors Angèlica Ji, la seua cantant preferida. S’acostà les mans als
ulls i va tornar a apartar-les lentament. Sí, li esqueien bé, a pesar del que
digueren els seus pares. Què en sabien ells, al capdavall? La comparaven amb la
seua germana Laia: dinou anys, universitària, estudiosa i avorrida. Així era
Laia.
Però Núria era molt diferent. “Oh, pàl·lida
i fràgil criatura, per què et dols?”, cantava Angèlica. Núria portava els
cabells a l’estil de la reina Cleòpatra (serrell curt i melena recta fins als
muscles) i li agradava pintar-se els llavis de roig sang, de negre o de morat
(segons l’estat d’ànim de cada dia). A les parpelles es dibuixava una ampla
ratlla negra que li remarcava la verdor dels ulls. Quant a la roba, gastava
pocs diners perquè la comprava en tendes i mercadets de segona mà: samarretes
negres, texans i minifaldilles, mitges de fantasia, botes militars… Núria se
sentia orgullosa de no ser una víctima de la moda, d’eixes que canvien de
vestuari cada temporada segons les ocurrències de quatre modistes il·luminats.
I, és clar, en casa la mortificaven.
Sobretot el pare, que s’avergonyia de la filla i estava entestat a fer-la anar
pel bon camí. Qui menys la molestava era l’avi Joaquim, el més llest de la família
als seus vuitanta-dos anys. Llàstima que, des d’uns mesos ençà, estiguera
sempre tan desanimat i, a més, es fera el sord. Solament s’interessava per la
lectura i, per això, la mare li portava llibres de la biblioteca del barri.
Al col·legi, Núria no tenia problemes:
es duia bé amb tots els companys; al cap i la fi, a l’aula s’aplegaven alumnes
de tots els estils, ètnies i nacionalitats. La convivència era esplèndida:
cadascú s’ajuntava amb qui més afinitat sentia i deixava en pau la resta. Dels
professors no es podia queixar tampoc, excepte d’Augusta, la profe de llengua
castellana, que sempre insistia que s’esforçara més. Aquella pobra dona era un
plom, tot i el seu aspecte juvenil i informal.
A pesar de no tenir cap amiga íntima
amb qui compartir els seus secrets, a Núria li era igual. Totes les
confidències (i en tenia moltes) li les feia a Aleix Tardagost, un alumne de
batxillerat que mesos enrere se li havia acostat a l’hora de l’esbarjo i li
havia dit:
– Per què et pintes els llavis de
morat? Quan els portes vermells estàs molt més bonica.
Núria hauria pogut amollar-li
qualsevol animalada, però es limità a mirar-lo lànguidament, com una bleda.
Aleix tenia la veu agradable i els ulls sincers. Qui podia emprenyar-se amb
ell? Per això, des d’aleshores, aquell xicot xarraire i desmanegat havia passat
a ser la seua ànima bessona. Aquell dia ell havia complit disset anys i Núria
li havia comprat en una botiga alternativa una polsera feta per indis de
Guatemala. Aleix se l’havia posada molt emocionat i després s’havien fet unes
besades en un racó amagat de l’institut.
Ai, Aleix! Ara es moria de ganes de
contactar amb ell. Hauria pogut enviar-li un whatsapp, però li abellia escoltar
la seua veu. Li telefonaria un moment, tan sols per dir-li com l’enyorava. Va
abaixar el volum de la música i va marcar el número. “Va, agafa’l”, va pensar
amb un somriure de pàmfila. Aleshores algú va despenjar l’aparell a l’altra
banda.
– Hola, Aleix! Què fas?
– No sóc Aleix, sóc son pare.
– Doncs passe’m amb ell, per favor.
– No puc, està llegint.
Llegint? Quina excusa tan ridícula!
“L’amor és un cuc voraç”, clamava Angèlica Ji, amb veu esquinçada.
– Diga-li que sóc Núria, per favor.
– Ho sent, Núria, però no vol
posar-se. Em sap mal.
Núria va quedar-se palplantada, amb la
boca oberta i l’aparell a l’orella. Què passava? Per què Aleix no volia
parlar-li? De sobte un munt de pensaments negatius van turmentar-la i van
fer-li venir basques. “L’amor et rosega la vida.” Va llevar la música i va
tornar a marcar el número. Aquesta vegada ningú va respondre-li, sinó que va
saltar el contestador automàtic. Bé, li enviaria un whatsapp i esperaria la
resposta.
Llavors, la mare va cridar-la per anar
a sopar. A corre-cuita, va teclejar “T’estime. Toca’m” i es va guardar el mòbil
a la butxaca. Quan Narcís, son pare, la va veure arribar amb el pijama de
ratlles de tigre i les plantofes rosa, va fer una ganyota burleta.
– No sabia que estàvem en carnestoltes–
va exclamar.
– Però si no te’n recordes, a mi el
carnestoltes me la bufa.
– Núria!, parla’m bé si no vols
endur-te un càstig!– va advertir el pare.
– Ai, el carnestoltes! Quina festa més
especial!– va dir–. Una vegada em vaig disfressar de mariner i vaig ballar un
tango amb rosa. Xxxxxttt... no ho digueu a ningú, però vaig aprofitar l’ocasió
per agafar-la per la cintura i fer-li una besada. Era tan difícil trobar un
moment d’intimitat! No com ara, que...
Autora: LourdesBoïgues
Editat per: EdicionsBromera
ACTIVITATS
1.
Entre Núria i el seu avi Joaquim hi ha molt bona comunicació. Tens un familiar
o conegut amb qui tingues tanta complicitat? Explica breument com és eixa
relació.
2.
Per què Núria no creu que Aleix no vol posar-se al telèfon perquè està llegint,
com li explica el seu pare? Deixa volar la imaginació. Després, quan lliges el llibre,
ho esbrinaràs.
3.
Escriu un relat en què un personatge se sent tan atret per la lectura que perd
interès per tot el que succeeix al seu voltant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario