Ressenya:
L’autor:
Francesc Gisbert i Muñoz a la web del FULL (Fundació del
Llibre i la Lectura) ens fa cinc cèntims de la seva biografia: “Vaig néixer a Alcoi el 1976, una ciutat
envoltada de muntanyes, entre el parc natural de la Font Roja i el de Serra de
Mariola. Des de ben menut, em va atraure l’escriptura, i vaig començar a
inventar històries d’aventures, intriga i misteri, protagonitzades per pirates,
exploradors, detectius i, sobretot, joves i infants que se senten diferents.
Amb el temps, em vaig llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat
d’Alacant. Actualment, he de compaginar el meu treball en l’ensenyament en un
institut amb la vocació d’escriptor. M’agrada escriure per a tots els públics i
crear històries tant per als infants, com per als joves i els adults”.
Pel que fa a l’obra que ens ocupa, el 2003 guanyà
el VIII Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre amb Misteris S.L. i el Carmesina amb Una llegenda per a
Draco. Entre les publicacions adreçades al públic adolescent cal
destacar El secret de
l’alquimista (2003) i El
somriure de l’esfinx (2003), ambdues publicades per Edicions
Bromera.
L’il·lustrador:
Jesús Huguet (València,
1976) es va llicenciar a la Facultat de Belles Arts de San Carles. Tot i que la
seua passió és el còmic, també es dedica al camp de la il·lustració i el
disseny gràfic i publicitari. Actualment treballa al seu estudi de disseny,
Polifem.
Entre altres, Jesús Huguet ha il·lustrat Los colores del mar (2000),
Sebastià Somiat, aventurer il·lustrat (des
de 2003), La bella no dorment
(2004), Pesolet i l’estrela del
desitjos (2004), encara que la major part de la seua
producció la trobem en forma de còmics. Misteris S.L. és el seu primer treball a Edicions Bromera.
EL TRESOR DE LES
PIRÀMIDES
(...) La notícia anava en primera plana i, a l’interior, ocupava tota una
pàgina. El senyor Klaus havia tingut èxit. Després de mesos de treball, havia
trobat el tresor de les piràmides.
L’estranya nau del senyor Klaus va navegar prop de la costa durant uns
quants mesos. Segons les informacions el vaixell afonat es trobava només a
quaranta metres de profunditat. Alguns veïns i estudiosos de la universitat
s’oferiren per treballar en les immersions i en la catalogació dels objectes
recuperats. Però el senyor Klaus es mostrà gelós i reservat i declinà de forma
tan educada com categòrica qualsevol ajuda.
Tot ho farien ell i quatre homes, quatre bussos experts que passaven el
dia fent immersions. Les troballes es netejaven, primer a la nau i, després, al
xalet de la costa. Al xalet eren zelosament guardades en les antigues quadres
habilitades ara com a magatzems. Molta gent volia veure els tresors. El senyor
Klaus demanava paciència. Deia que en finalitzar els treballs de recuperació i
neteja, quan ja no hi haguera perill de saquejadors, mostraria les troballes al
món. I que els veïns de la Torre serien els primers que contemplarien el que
ell qualificava de “grans meravelles dels tresors de les piràmides”.
Aquest dia arribà. I el mateix grup de personalitats selectes, escollides
entre el bo i millor de la societat de la Torre, van ser convocades a Vil·la
Sirena, que mostrar-los les peces recuperades i restaurades. També hi van
acudir uns quants periodistes.
Tia Sofia aconseguí una invitació, i jo vaig estar calfant-li l’orella
tot el sant dia, perquè em deixara acompanyar-la. A la fi, farta que la
perseguira per tota la casa, amb la cançó de l’enfadós, va pegar la cabotada.
El dia de la presentació hi havia una gran expectació. Els convidats van
arribar i aparcaren els cotxes davant Vil·la Sirena. El senyor Klaus ens féu
passar a un saló, amb dues grans taules plenes de beguda i canapés:
- M’he permés disposar alguna coseta per a picar, mentre els convidats
van arribant. Quan eixiren tots, ens encaminarem de seguida a les antigues
quadres. És el lloc on guarde i restaure les peces trobades.
Els invitats, vora una vintena, van aplegar puntualment. Tots estàvem en
punxes. El senyor Klaus conversava animadament amb tothom, més inflat i content
que un titot, orgullós de l’èxit.
En això, van sentir crits i alguns trets foradaren el sostre del saló. Un
grup d’homes va irrompre en la sala. Anaven encaputxats i armats amb rifles
d’assalt. Van disparar alguns trets a l’aire i ens ordenaren apinyar-nos contra
la paret:
- Siguen obedients i ningú resultarà ferit. Venim per les antiguitats.
- Què? No! No permetré, no tenen cap dret a robar-les!
El senyor Klaus, amb una mostra de valentia i temeritat tan admirable com
inútil, provà d’enfrontar-se a qui havia parlat. Però era massa fort i el tombà
en terra d’un colp de puny. El que succeí després va ser molt ràpid. Ens van
espentar fins al soterrani, fent-nos baixant d’un en un per una estreta escala
de fusta. Van redolar, amenaçats per les armes i els crits dels assaltants. Una
vegada amuntegats al soterrani, ens deixaren tancats i a les fosques. Degueren
col·locar alguna cosa pesada sobre la trapa, perquè, a pesar dels esforços, no
aconseguírem obrir-la.
Vam estar tancats i incomunicats una hora. Una hora interminable en què
van cridar i colpejar les parets amb l’esperança que algú ens sentira i ens
rescatara. Finalment, la porta s’obrí ens van alliberar. L’ambient estava
carregat de fum i el panorama que vam veure, a l’exterior del xalet, era
desolador. Els lladres s’havien emportat les peces recuperades i havien botat
foc a les quadres, per esborrar les pistes.
(...) L’endemà van trobar el camió en què van fugir els lladres. Buit i
abandonat en un descampat, al costat de l’entrada a l’autovia. La policia va
suposar que els lladres devien haver traspassat el contingut del camió a un
altre vehicle per a esborrar qualsevol pista que els delatara.
Aquell mateix dia, poc després de dinar, sonà el telèfon de ca l’àvia.
Tia Sofia va pujar a buscar-me. Els ullets li brillaven i esbossava un somriure
misteriós:
- Fa una vesprada molt agradable, no trobes? T’agradaria acompanyar-me a
visitar el vaixell del senyor Klaus? El sergent Marí ha accedit a interrogar
els membres de la tripulació, tal com jo vaig suggerir-li...
Intuïa que tia Sofia m’amagava alguna cosa. El sergent Marí mai no
l’hauria convidada, si ella no s’hi haguera autoconvidat per alguna raó. Vam
eixir de casa i ens plantàrem al port en un no res. Al moll ens esperaven el
sergent i dos agents més. Eren vora la nau del senyor Klaus. Els tripulants
seien en uns bancs de pedra, mentre els agents els interrogaven.
Autor: Francesc Gisbert
Il·lustracions: Jesús Huguet
Col·lecció: El Micalet Galàctic
Editorial: Edicions Bromera
ACTIVITATS:
1. Les protagonistes dels sis relats policíacs que constitueixen Misteris,
S.L. són tia Sofia, una dóna gran tafanera i observadora, i Alícia, una
joveneta que descobreix que la velleta tranquil·la que imaginava és en realitat
una investigadora sagaç. Imagina-te-les i fes una descripció de cadascuna.
2. Per què creus que Tia Sofia sospita de la tripulació? Quins motius poden haver endut els mariners a robar les
antiguitats?
3. T’atreveixes a escriure un relat policíac? Després de llegir Misteris,
S.L. segur que sí. Escriu el teu nom, cognoms,
curs, col·legi i número de telèfon particular i e-mail del teus pares i envia’l
per correu postal amb un dibuix a:
Concurs Literari Grupo
Leo
Apartat 3008
03080 Alacant
No hay comentarios:
Publicar un comentario