Ressenya:
Hi havia (i encara existeix, diuen) un lloc on cada
menjar tenia un sabor exquisit. Ningú no el podia superar. Els seus formatges,
les seues cireres i els seus gelats de xocolate, eren els millors del món. Però
a partir d'un dia, els núvols van deixar de visitar aquell poble i, ja sabeu,
sense aigua...
L’autor:
L’il·lustrador:
Fa temps, hi havia un poble, més enllà de les
muntanyes de la neu, on tots els menjars eren abundants. Segons vaig sentir dir
a un vellet que assegura haver-lo visitat, tenia el nom de Vilafartera.
Tan bona era l'aigua i tan fèrtil la terra que els
seus habitants obtenien tota classe de collites. I tenint qualitat de
productes, elaboraven un pa, unes conserves i un oli com no n'hi havia d'altres
en el món.
I no cal que us diga com estaven de preciosos els seus
animals. La llet de les seues vaques va assolir fama a l'estranger, la carn de
corder era molt buscada pels carnissers de les grans capitals i els seus
formatges eren els preferits del rei de Transsilvània i de quatre maharajàs de
l'Índia.
Els xiquets d'aquell poble, i els grans, s'ho passaven
d'allò més bé menjant. Tasta que tastaràs, provaven sense manies embotits,
verdures, fruites i peix de totes les varietats. I a cada un li trobaven el seu
gust propi.
Mireu si van arribar a ser experts en qüestió de
paladars que organitzaven concursos. Havien d'endevinar, amb els ulls tapats,
els menjars que hi havia a taula, i qui més n'encertava era el campió.
En passar el temps, com aquell qui no vol, cada
persona es va especialitzar en un menjar i la resta de veïns, en referir-se a
ell, li afegia al nom el del seu menjar predilecte. Així, era normal trobar un
Ferran Botifarra, algunes Maries Merenga, diversos Joseps Cuixadepollastre o
més de vint Isabels Melodalger.
Al rei li va agradar tant la idea que va decidir
apuntar aquells malnoms al llibre de naixements per saber a quina família
pertanyien els nadons. Però hi van haver moltes protestes.
-El meu fill es dirà Meló -deia un pare entusiasmat
per aquesta fruita.
-No, al nostre fill vull que li posen Salat, com a mi -deia
la mare, que tenia el costum de menjar-se la sal a grapats.
-I si li posem el nom dels dos? explicava l'apuntador
de palau.
-Impossible! -deien pare i mare alhora, vostè es pensa
que al nostre fill li han de dir Meló Salat?
No era broma, no. A cada carrer, comptant per damunt
damunt, hi podia haver una dotzena de matrimonis amb dificultats per a passar
el llinatge als fills. Total que, per evitar Formatge d'Encisam, Cansalada
Llet, Oufregit Cigró i altres parelles d'aquest estil, van decidir que als
nounats només els posarien el nom. Els cognoms ja se'ls buscarien ells de més
grans segons per quin menjar es decantaven.
Els vilafarters, amables i tranquils, atenien els
forasters i els explicaven la dieta que a cadascú li convenia més. Tothom
trobava remei i satisfacció.
-Oh! Mireu allà! -deia a la seua secretària. Acabe de
comptar trenta formigues.
-On, princesa? Jo no les veig!
-Sí, dona, a l'altre costat del carrer, sota l'arbre!
I les ulleres que li havia inventat un metge dels
ulls, les va fer a miquetes perquè ja no les necessitava.
Altres personatges de fora van aprofitar el
coneixement dels vilafarters sobre alimentació per a purificar-se la sang, per
a tindre més força o per a ser més simpàtics.
Sí, també sabien com fer perquè una persona disposara
de simpatia en abundància. La dieta era a base de melmelades de sabors
diferents.
Al mes de juliol es podien veure dotzenes de pallassos
dels circs més importants del món passejant i petant-se de riure pels carrers
de Vilafartera. Aprofitaven les vacances per reunir-se en aquell poble i, al
mateix temps que descansaven, s'alimentaven engolint-se quilos i quilos de
rialles de maduixa, de pruna o de préssec.
Un científic, que hi havia anat per no quedar-se calb,
va veure l'efecte que en els pallassos produïen aquelles confitures. En tornar
al seu país, va voler elaborar-ne, però va ser inútil.
Ningú va poder aconseguir-ho mai. El secret era que les fruites amb què es fabricaven les melmelades les collia un veí de Vilafartera, Joan Ensucrat, que sempre estava rient. I les preparava Carmeta Sacarina amb tota la dolçor del seu amor.
Extret del llibre: “La història de Vilafartera”
Autor: Vicent Marçà
Il·lustrador: Horacio Elena
Col·lecció: «El MicaletGalàctic»
1- Escriu el nom d’alguns personatges que ixen en el
conte i digues qui són i què hi fan.
2- Per què eren tan feliços, els vilafarters?
3- Què va anar a buscar la princesa italiana a
Vilafartera i què va passar?
4- Com aconseguien que les persones es tornaren
simpàtiques?
5- Finalitza la història i envia la per e-mail a:
grupoleoalicante@gmail.com
No oblides posar
el teu nom i cognoms, curs, col·legi. Serà publicat al suplement La Tiza del
periòdic Información i en el nostre BLOG.
