Ressenya:
Quan Miquel perd la videoconsola a
mans d’Escobar, el pinxo que té atemorit tot l’institut, demana ajuda al seu
amic Pere. La maquineta dels botons li ha costat tots els seus estalvis, i
Miquel està decidit a recuperar-la com siga. Prompte Pamela, la xica que els
agrada a tots dos, es veurà implicada també en un esbojarrat pla per a fer
justícia, un poc a la manera de Robin Hood.
L’obra La
banda dels mitjos lladres és una novel·la destinada a un públic juvenil
a partir de 12 anys. En ella són
presents dos temes d’actualitat: els casos d’assetjament entre els adolescents
i el mal ús que en ocasions fan de les xarxes socials.
El següent enllaç
et permetrà veure un vídeo promocional de La banda dels mitjos lladres a
càrrec de l’autor, Pasqual Alapont:
L’autor:
Pasqual
Alapont (Catarroja, 2 de febrer de 1963) és un escriptor,
actor i director d'escena valencià. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, ha
seguit altres camins professionals, sempre que ha estat possible relacionats
amb el món del llibre. Ha desenvolupat el seu treball a cavall de la literatura
i el teatre, on ha fet d'editor, traductor, guionista i dramaturg, actor i
director d'escena. A més de les obres infantils i juvenils, ha publicat una
novel·la per a adults i ha estrenat cinc obres de teatre. La seva obra ha estat traduïda al basc,
castellà, gallec, portuguès i a l'eslové amb L'infern de Marta Ha col·laborat en les publicacions Daina
i Saó.
Entre les
seues obres destaquen L'ovella negra,
L'infern de Marta, Pell de corde o la tetralogia al voltant dels populars personatges
de Manel i l'avi Frederic.
L’il·lustrador:
Enric
Solbes (Alcoi, 1960 – Alzira,
20 de
desembre de 2009)
va ser un pintor i il·lustrador valencià.
Tot i
haver nascut a Alcoi, es va establir de jove a València.
Abans de complir 30 anys ja havia realitzat exposicions a València, Madrid
i Nova York.
Tot i que va desplegar la seua activitat en diversos fronts lligats a la
pintura i el disseny gràfic, Solbes és principalment conegut en la seua faceta
d'il·lustrador. Des de l'any 1992 va estar lligat a l'editorial
Bromera, d'Alzira, per a la qual va realitzar nombroses
il·lustracions i dissenys. L'any 2003 va publicar, a Bromera, el recull de poemes visuals Jocs
tipogràfics.
Al llarg
de la seua carrera va rebre nombrosos premis i distincions: el Ministeri de
Cultura va premiar el seu llibre La impremta valenciana (1991) i la Generalitat Valenciana València, veïns
i visitants i Almansa 1707, després de la batalla. L'any 2008, Rondalles
valencianes (2008), obra de Josep Franco
per a la qual va realitzar més de 60 dibuixos, va guanyar el premi al Llibre
Valencià millor il·lustrat.
A LA BOCA DEL LLOP
(...) A penes podia articular mitges frases, i no obstant això es notava
que volia parlar. Lentament, Miquel es va acostar i es va agenollar al costat
dels altres. Va recolzar la mà sobre el genoll de la xica i ella els va aplegar
tots dos amb les mans; feia l’efecte d’una dama beneint els seus cavallers. Va
parlar en veu baixa, com si li costara un gran esforç.
- Toni em va arrabassar una cosa meua. Per això he vingut, necessite
recuperar-la.
Pere va sentir una punxada al cervell, l’emprenyava que Pamela diguera el
nom de fons d’Escobar, amb això li atorgava un passat comú, un passat íntim. Va
recordar les maledicències que havia escampat el malànima i se li va regirar
l’estómac.
- No crec que trobes això a l’ordinador.
Més que de les paraules, Pamela es va sorprendre del to aspre i sobtat de
Pere.
- Què vols dir?
- Tu i l’imbècil d’Escobar..., en fi, hi ha coses que no es poden
recuperar al disc dur. Valdria més que hagueres festejat amb una panderola,
Pamela, però ja no s’hi pot fer res, has de girar full.
La nyespla va ressonar a l’habitació com l’estrèpit d’un rifle de
perdigons. Els llavis de Pamela tremolaven de ràbia i la cara de Pere, la galta
esquerra, es va enrogir.
- Això és mentida.
- Sí, clar, la gent fa safareig de qualsevol cosa, no n’hem de fer cas
–va intervenir Miquel-. Au, agafem el que hàgem d’agafar i escampem el poll.
Però ni Pamela ni Pere van moure un dit.
- Quina gent diu això? – va preguntar ella.
- Mònica Bedoque. El germà de Mònica –va respondre ell.
- I vosaltres us la creieu?
- I ara! Mònica és un lloro. Parla per no callar. Fa pinta de... de... La
vesteixes amb un davantal i sembla la cotorrra del mercat. És un mico, una...
Miquel no sabia què mes dir per desviar l’atenció; va callar, doncs, i el
silenci va pesar com la llosa d’un sepulcre. Uns segons després Pere va
preguntar:
-Què tens contra Escobar? Digues-nos la veritat. Què busques, reialment?
Pamela es va alçar, va fer dos passes i els va donar l’esquena; va
recolzar les mans a la paret i va abaixar el cap. Llavors, va parlar.
-Me’n vaig enamorar. Sé que sona molt malament, però és així. Totes les
de l’equip de vòlei estàvem boges per ell i féiem el que fóra per cridar la
seua atenció. La seua cosina el tenia al Tuenti i el vam agregar. Us ho podeu
imaginar, un tio més gran, i nosaltres, unes bledes. Era una boinicària, la
jupa de cuir negre i el serrell cap amunt; semblava Justin Biever amb la cresta
dels cabells.
Pere i Miquel es van mirar de reüll.
Eren criaturades –va continuar Pamela-. Un dia vaig penjar unes fotos i
em va comentar que era molt guapa, que podia ser una actriu. Me’n va demanar
més. M’ho vaig prendre com un joc i li’n vaig enviar unes amb biquini, només a
ell, posant com una model. A quina mala hora –Pamela va plegar els braços sobre
els pits-. Em va amenaçar que les pujaria al Tuenti i em vaig espantar. Li vaig
demanar que no ho fera, m’hauria mort del ridícul, i ell a canvi em va exigir
més fotos, primer amb sostenidor i després... –Pamela va fer un somic-. Després
sense! No sabia com desempallegar-me’n. I li’n vaig haver d’enviar més.
- Maleït porc! –va exclamar Pere-. Mereix la mort. Jure pel més sagrat
que el mataré amb les meues pròpies mans. Agafaré una pistola i li obriré el
cap.
Tot ell tremolava, pres dels nervis. Miquel, de la seua banda, va fer un
xiulit i es va asseure.
- No, Pere, tu no mataràs ningú. Açò és cosa de la policia –va dir
pausadament-, ells tenen mitjans per atrapar-lo. Poden... poden agafar el seu
ordinador i regirar-lo com un calcetí. Els hem d’avisar.
-No, no puc –va implorar Pamela-. Em va dir que pujaria les fotos si mai
deia res.
- Però no t’adones que ets a les seues urpes? Si avisem la policia es
cagarà a les calces, però si no, continuarà fent-te xantatge, no te’l llevaràs
mai de damunt.
Pamela es va abocar sobre l’ordinador i es va posar a graponejar les
tecles sense trellat ni forrellat. Pere li’l va arrabassar de les mans.
- Miquel té raó, no podràs esborrar tos els arxius, i encara que ho feres
no podries saber si quedarà algun rastre en algun lloc. Açò t’està destruint,
Pam, més que no creus. El que hem de fer...
Els altres es van quedar sense saber què és el que havien de fer. Tot
d’una van sentir sorolls, a la part de dalt algú obria la porta. Miquel va
apagar el llum de la taula. Sense pensar-hi, els tres es van buscar i es van
arrupir com una llorigada. De la planta superior els van arribar unes veus i
rialles.
Autor: PasqualAlapont
Il·lustracions: Enric Solbes
Col·lecció: El Micalet Galàctic núm. 177
Editorial: EdicionsBromera
ACTIVITATS:
1. Reflexiona a partir del títol de la novel·la: La banda dels mitjos lladres. T’has sentit alguna volta «mig lladre»? Explica-ho.
2. Explica què hauries de fer si fores víctima d’un cas d’assetjament o si
saberes que algú està sent assetjat.
3. Escriu un relat en què els teus millors amics i tu formeu una banda per
defensar els companys que patixen assetjament a l’escola. Envia’l
per correu postal amb un dibuix escrivint el teu nom, cognoms, curs, col·legi i
núm. de telèfon particular i e-mail del teus pares a:
Grupo Leo
Apartat de correus 3008
03080 Alacant
No hay comentarios:
Publicar un comentario